Agonia d'un geni

He llegit en un web mediàtic, una entrada  a un twitter amb el títol següent: “¿Fue asesinado el campeón mundial Alexandre Alekhine?” Aquesta proposta m’ha deixat perplex, però encara m’ha deixat més sorprès les opinions a aquest twitter, la majoria són opinions sense cap mena d’elements de judici.

Aquest debat no m’ha agradat, em sembla morbós i sense gaire sentit pels pocs elements i molt menys proves del que va passar aquell 25 de març (en algunes biografies es parla del 24 de març) en aquella habitació d’hotel a Estoril.

Però si voleu tenir informació sobre els últims mesos de vida d’Alekhin, us recomano que llegiu el magnífic llibre: “Agónia de un genio, a. alekhine” de Pablo Moran.

No sé si el teniu, potser està exhaurit i no teniu possibilitat de comprar-lo si aquesta fos la vostra intenció. Us poso uns fragments d’aquest llibre que donen molta llum, des del meu punt de vista, a aquest debat.

Primer una part del que ens diu Pablo Moran a la introducció del llibre.

“Sóc un admirador de l'art d'Alekhine, de la màgia que va imprimir a les seves partides, del seu esperit de lluita i del seu constant afany creador. Per això vaig escriure aquesta obra, amb amor i amb dolor, vaig conèixer a aquest incomparable poeta del tauler quan va venir a agonitzar a Espanya, i el vaig veure patir.

Agonia, d'etimologia grega, vol dir lluita. Agonitza el que viu lluitant, lluitant contra la vida mateixa, afirma Unamuno a "L'agonia del cristianisme", i, creiem nosaltres, que mai lluita tant l'home com quan està morint. Heus aquí la raó del títol del llibre i el perquè vaig rebutjar la paraula ocàs. L'ocàs d'Alekhine va començar bastant abans d'arribar a la nostra pàtria procedent de l'Alemanya Nazi, a Espanya Alekhine va iniciar la seva tremenda agonia per expirar a Portugal.

Aquest període, l'últim de la seva vida, és el que pretén abastar AGONIA D'UN GENI, el que va des d'octubre de 1943 fins el març de 1946. Una època tràgica per a la història del món a causa de la II Guerra Mundial, i per aquesta raó les partides que el Campió Mundial va jugar a Espanya són molt poc conegudes, doncs, o no han estat publicades mai, o van aparèixer en diaris i revistes d’efímera vida. No són, per descomptat, les seves millors creacions, no podien ser-ho, ja que estava malalt, prematurament envellit i arruïnat, però van ser les seves més tràgiques batalles sobre el tauler.

El drama d'aquest geni, que també era un home, es desprèn de la resposta que va donar a un periodista a Gijón el mes de juliol de 1944:

---Projectes? Que projectes puc tenir jo? La meva vida, el millor d'ella, ha transcorregut entre dues guerres mundials, que han sembrat Europa en ruïnes i de creus que han posat grillons a la meva voluntat acostumada a vèncer. Les dues m'han arruïnat, però hi ha la diferència de que quan va acabar la primera tenia jo vint-i-set anys i una ambició indomable que avui ja no puc tenir.”

Aquestes paraules deixen clar que Alekhine era un home malalt i enfonsat. Però seguint amb la seva malaltia, és molt interessant i il•lustratiu pel debat de la seva mort el que també és pot trobar al llibre:

“Alekhine sabia , i ho sabia molt bé , que els seus dies estaven comptats . Vivia perquè cal viure , o millor dit , s'estava morint una mica cada dia , pels hotels d'Espanya , primer, i després en els de Portugal .

Els metges , com a professionals , li molestaven . Potser els odiés perquè eren els primers a dir-li que havia d’apartar-se de la beguda , i que cada glop de conyac o de ginebra que ingeria era un pas més cap a la mort .

Durant la seva estada a Espanya va tractar amb molts . El doctor Rey Ardid , eminent psiquiatra i antic campió d'Espanya d'escacs , li va aconsellar una i altra vegada apartar-se de la beguda . ---Mai em va fer cas--- ens va explicar sobre el particular el doctor Rey Ardid .

Una mica més afortunat professionalment va ser el doctor Martínez Moreno , d'Almeria , ciutat a la qual va arribar el 1945 per jugar un torneig en un estat lamentable d'alcoholisme . Gràcies a les cures del citat doctor , Alekhine va poder jugar després d'uns dies de repòs i desintoxicació , però aviat va tornar a ballar-la.

A Gijón es va presentar un dia a la consulta del doctor Casimiro Rugarcía, gran aficionat als escacs, i amb qui havia fet bona amistat durant la seva estada a la ciutat.

---Senyor Rugarcía--- li va dir ---vinc a que em reconegui. Vull saber la veritat sobre la meva salut. Li prego que no em menteixi, no m'enganyi, digui com em troba.

El doctor Rugarcía va examinar-lo detingudament i va comprovar que Alekkhine patia una cirrosi hepàtica molt greu.

Tenia un fetge enorme ens va dir a nosaltres el doctor; tan gran que gairebé li arribava a la mamella dreta. No tenia cura i els seus dies estaven comptats.

¿Va arribar a assabentar-se Alekhine del seu estat? Naturalment. No em va quedar més remei que dir-li.

Va seguir bevent durant la seva estada a Gijón i a Espanya. Des de juliol de 1945, Alekhine sabia que els seus dies estaven comptats. Així va jugar el Torneig de Sabadell, el d'Almeria, el de Melilla, el de Càceres i la trobada amb Lupi a Estoril, Portugal.

A partir del dia que va visitar el doctor Rugarcía fins al de la seva defunció no va transcórrer un any. Durant aquests mesos Alekhine va passejar la seva mort per Espanya i Portugal, somiant amb defensar el Campionat del Món, amb creuar l'Atlàntic i arribar a Amèrica del Nord.

Potser volia la seva voluntat indomable vèncer al destí, derrotar al seu fetge que se’l anava menjant, com va derrotar a Capablanca, Bogoljubov, a Euwe ...

Però no, la partida amb el destí estava perduda. Alekhine, l'home que va saber vèncer a tots els seus rivals, no va poder vèncer-se a si mateix”.

Fins aquí Pablo Moran en el que diu al seu magnífic llibre. Queda clar que Alekhine estava condemnat a mort per la seva important malaltia i precisament per això, en aquells moments no era rival per a qualsevol jugador d’elit.

Per quina raó tenien que assassinar-lo? No ho sé, hi ha teories de tota mena, algunes poc creïbles, però tampoc entenc que li donem tantes voltes a aquest tema, si ningú sap el que va passar realment.

Jo prefereixo recordar a Alekhine com a un dels millors jugadors de tots els temps i gaudir de les seves incomparables partides.

Salut i escacs,  

Breus comentaris (4)

Torno amb els comentaris breus i espontanis. Cap d'aquests temes per si mateixos m'inviten a fer un article, però si que són temes que m'han cridat l'atenció i crec que val la pena parlar d’ells.

Com he dit més d’una vegada, el web "Ajedrez Noticias Diarias", forma part de la vida quotidiana dels escaquistes catalans. No podem passar sense aquest web, el visitem habitualment si volem estar al dia del que passa en els escacs a casa nostra. Tinc que dir que no hi ha cap dia que no visiti aquest enllaç, es pot dir que sóc un malalt d’aquest web. Si fos meu, trauria algunes seccions i posaria unes altres; però com no així, tan sols tinc que felicitar-los per aquesta exitosa iniciativa.

En aquest final d'estiu, començament de la tardor, l’apartat “Debates” de “Ajedreznd” està sent molt sucós. En concret us vull parlar d’aquests temes:

El Mestre Internacional Roi Reinaldo, planteja un interessant debat amb el títol “Multijugadores”. La participació en aquest debat és força activa i surten arguments variats i suggeridors; per la meva part he de dir que no tinc suficients elements per poder tenir un punt de vista definit, però el que si que m’ha deixat clar aquest debat és que les federacions, totes les federacions, haurien de regular millor aquest tema d’una manera coordinada.

Altre tema que ha sortit a l’apartat “Debates” ha estat aquest escrit. Francament m’ha sorprès, jugadors aficionats que pensen com si fossin professionals. No ho acabo d’entendre i molt menys ho comparteixo. Quan un té una afició i s’apassiona amb ella, a menys que tingui capacitats per a ser professional, ja sap que això li costarà temps i diners. Si a més, com és el cas de centenars de persones en els escacs catalans,tant si són directius, organitzadors de tornejos, col•laboradors en tota mena de taques, etc. etc. i que tot això ho fan totalment desinteressadament, i per suposat, encara els costa temps i diners de la seva butxaca; sóc de l'opinió que el plantejament d’aquest article, tot i respectant qualsevol punt de vista, em sembla un plantejament egocèntric, egoista i d'una falta de sensibilitat envers les persones que se sacrifiquen pel nostre esport.

Canviant de tema, no volia deixar l’ocasió de felicitar al Bernat Fàbregas pel seu triomf al torneig de ràpides de la Festa Major de Pineda de Mar. Vaig conèixer al Bernat Fàbregas el passat Open de Sant Adrià, ens vam enfrontar, vam analitzar la partida i vam compartir opinions i comentaris durant el torneig. Em va semblar una persona educada i amb una gran capacitat pels escacs. Felicitacions Bernat.

El proper 19 d’octubre se celebra l’assemblea de la Federació Catalana d’Escacs, on es tocarà un tema força important: el de les llicencies, fent voluntaria la llicencia FEDA, i a l’evaluació de tornejos para FIDE. Aquesta vegada no podem fer cap retret a la Federació Catalana sobre la difusió d’informació sobre aquest tema. Inclús el president, a fet una carta pública sobre el tema, amb arguments i explicacions. La discussió d’aquest tema i la seva resolució per l’assemblea, es cabdal pel futur desenvolupament dels escacs a Catalunya els propers anys. Els clubs tenen la responsabilitat de participar a l’assemblea, debatre i prendre la decisió més adequada des del seu punt de vista. Però per això tenen que fer l’esforç d’estar ben informats sobre el tema, el que diu el president Ayza sembla coherent, però també es té que saber el que no diu. Sobretot els clubs tenen que saber quina és la situació si es prenc una resolució o una altra. El que no val és, segons el meu punt de vista, votem això i després ja veurem.

Com vaig fer a la primavera, us passo l’enllaç del web d'en Francisco Javier Ramón per estar al dia de tots els tornejos que es juguen a casa nostra.







Bé, potser aquest breus no a estat tan breu, en aquest cas es un “còctel” llarg.

Salut i escacs,  

Hou Yifan guanya el Campionat del Món Femení

Des del 10 fins el 20 de setembre s’ha disputat a Taizhou (Xina) el Campionat del món d’escacs femení, entre Hou Yifan (Xina) i Anna Ushenina (Ucraïna). El matx estava programat a 10 rondes, del 10 al 28 de setembre, però després de la 7a ronda la jugadora xinesa a aconseguit imposar-se per un contundent resultat de 5,5 a 1,5 i s’ha proclamat nova campiona del món. Hou Yifan ha dominat el maxt des del començament fins el final, mostrant en tot moment uns escacs sòlits, contundents i molt precisos.

Abans de continuar, voldria fer un aclariment sobre el nom i cognom de la campiona del món. En alguns articles he vist que la denominaven Hou Yifan i en altres Yifan Hou, això és degut a si fem servir el criteri xinès o bé fem servir el criteri occidental. M’explico, a la Xina, en el tema de nom i cognom, posen primer el cognom i després el nom, a l’inrevés que nosaltres els occidentals. Jo, sóc partidari de respectar el criteri xinès i poso primer el cognom. Trobareu més informació sobre aquest tema en aquest enllaç.

 Però qui és aquesta meravellosa jugadora xinesa de tan sols 19 anys? Hou Yifan va néixer el 27 de febrer de 1994, juga als escacs des dels 6 anys i seguint la seva trajectòria com a jugadora podem dir que ha estat una “nena prodigi”. Va assolir el títol de Mestre de la FIDE Femení el gener de 2004, el de Gran Mestre Femení (WGM) el gener de 2007, el de Mestre Internacional el setembre de 2008, en arribar a la final del Campionat del món femení.

 El 2007, va esdevenir la jugadora més jove a ser la Campiona Nacional de la Xina. És la dona més jove de la història a aconseguir el títol de Gran Mestre, que li va ser atorgat a l'agost del 2008 als 14 anys i 7 mesos. El 24 desembre 2010 Hou Yifan es converteix en campiona del món en derrotar a Ruan Lufei, amb això aconsegueix batre la marca de campiona del món més jove de la història, amb tan sols 16 anys d’edat.

Podeu seguir en aquest enllaç una entrevista que l’han fet després de proclamar-se campiona del món.

En aquest enllaç trobareu partides de la nostra campiona.

Bé, amb tan sols 19 anys ja ha disputat tres campionats del món i ha guanyat dos, tota una proesa. Mirant cap enrere ja té un currículum impressionant; però el més il•lusionant és el camí que té per davant.

Salut i escacs,

Màxim Borrell, un gran mestre

En un moment de nostàlgia, analitzant el que ha estat la meva trajectòria com a jugador d’escacs, m’he adonat que ha estat totalment autodidacta, és a dir, tot ho he tingut que aprendre jo sol o en companyia d’altres jugadors tan despitats en trobar els camins adequats com jo.

Avui en dia és impensable que un nen o un jove no comenci a jugar a escacs sense tenir al seu abast la figura d’un monitor, bé a l’escola o en els múltiples clubs d’escacs que hi ha repartits per tota la geografia del nostre país. Si més endavant vol progressar, bé en els clubs, bé via escoles d’escacs, pot trobar un múltiple “ventall” de possibilitats de classes, bé en grup o bé individuals.

Però això no sempre ha estat així, quan jo vaig començar ha jugar federat, tenia setze anys, et tenies que espavilar ben sol. Comparat amb els nostres temps el camí era força complicat i lent.

Hi havia poques publicacions d’escacs, no existien els ordinadors, òbviament tampoc internet i conseqüentment tampoc les bases de partides. Per aquella generació l’Informator i l’Enciclopèdia de les obertures, van ser el gran descobriment, clarament va haver un abans i un després de l’Informator.

Bé, ser autodidacta representa lentitud en l’aprenentatge, i més si ets un jugador mediocre i a sobre com és l’habitual en el jugadors aficionats, tens que dedicar el teu tems a moltes altres coses molt més importants per la teva vida. Ser autodidacta també representa que sovint el que aprens no és el més adequat i tens que “rebobinar”  fer marxa enrere i començar de nou si vols progressar.

 Tot això que explico, crec no equivocar-me si dic que pot ser molt semblant, amb els diferents matisos que vulgueu,  a la majoria dels jugadors aficionats catalans que passem dels 50 anys. Però en el meu cas he de dir que vaig tenir una petita però fructífera excepció, sí, durant un temps vaig tenir un mestre. Va ser un oasis dins del meu desert autodidacta.

 A l’any 1978 vaig conèixer el Màxim Borrell, un dels millors jugadors catalans de les dècades del 1960 i 1970. Ràpidament vam intimar, teníem les mateixes visions i esperances sobre el futur del nostre país en aquells moments de construcció de la nova democràcia i sense adonar-nos ens vam fer grans amics. Amistat, que després de tants i tants anys sense tenir relació, segueixo mantenint intacta envers a ell.

 El Màxim Borrell és un ensenyant innat, té una capacitat molt per sobre del que és habitual per transmetre qualsevol tema. Pots aprendre temes complexes amb ell, xerrant pel carrer o  prenent un cafè. Una persona excepcional com mestre.

Quan jo el vaig conèixer tenia dues llicenciatures (Matemàtiques i Economia), era professor universitari i un aprenen insaciable de totes les matèries que li poguessin interessar. Ara, després de tants anys, no seria estrany que tingues cursada alguna llicenciatura més.

Com escaquista havia estat campió de Catalunya i un dels millor d’Espanya, però els escacs mai havien estat una prioritat per a ell. Segons el meu criteri havia estat més una experiència intel•lectual que una passió.

També va escriure molt llibres de diferents matèries i els escacs no podien ser una excepció. A mi sempre m’ha semblat un molt bon llibre, “Las apeturas del peón de Dama”, un llibre de conceptes estratègics totalment recomanable avui dia.

El Màxim va ser l’únic mestre que he tingut en els escacs. Paradoxalment mai vaig rebre cap classe reglada, per dir-ho d’alguna manera, per part d’ell. Amb ell s’aprenia i molt, analitzant partides; sovint les nostres partides després d’un torneig. Els seus matisos i suggeriments representaven una autèntica classe magistral. Quan et plantejava una jugada diferent a la que tu havies fet, també t’explicava el perquè i el pla estratègic a seguir. També sovint et feia veure que aquella obertura que jugaves no era la més adequada a la teva manera de jugar i et recomanava una altre, en aquests casos més d’una vegada em va passar fitxes d’anàlisis que ell tenia (encara les guardo). Tenia fitxes de multituds d’obertures (fruit de la preparació dels seus llibres i també de la seva preparació com a jugador) amb anàlisis de revistes estrangeres especialment russes. Però el més espectacular d’aquestes fitxes, és que ell, quan encara no existien els ordinadors, havia afegit a les fitxes aportacions i anàlisis molt interessants. Va ser ell qui em va recomanar que passes de 1.e4 a 1.d4 i va ser molt positiu per a mi.

Després de tres o quatre anys d’una molt bona relació les nostres vides van agafar camins diferents i fa molts i molts anys que no tinc cap noticia d’ell. Però la meva admiració i amistat segueix intacta. Una forta abraçada Màxim.

Salut i escacs,

Llibres (6)

Seguint amb el costum de parlar de llibres que m’han agradat, avui vull parlar-vos dels que he pogut llegir aquest estiu.

Com he explicat més d’una vegada, tan sols recomano llibres que considero que estan força bé, i no és casual que els tres que recomano avui són del mateix autor. Em refereixo al Gran Mestre Jacob Aagaard.

Francament, Aagaard m’ha captivat. Tenint en compte que els llibres d’estratègia i finals els reservo per quan tinc més temps, es a dir, a l’estiu, i molt especialment a les vacances, no és casual que els dos primers els comprés fa ja alguns mesos i els reservés per aquestes dates. A l’estiu del  2012 vaig llegir “Maestría en la Técnica” també de Aagaard; em va agradar molt i després, indagant sobre aquest autor, vaig descobrir que anteriorment va escriure dos llibres sobre aquesta temàtica: “Maestría en ajedrez” i “Maesrtría en el calculo”, aquests dos llibres són els que vaig comprar i reservar per l’estiu.

Es pot dir que aquest tres llibres, sent com són independents, es complementen i que formen una esplèndida  seqüència.

El tercer llibre llegit aquest estiu, també d’Aagaar, té una història diferent. Quan al mes de juliol vaig passar-me per l’Open Internacional del Sant Martí, vaig estar mirant l’exposició que tradicionalment posa el Jordi de la Riva. Entre aquell magnífic assortit de llibres d’escacs, vaig veure i vaig comprar “Manual de ataque 1”, llibre que també recomano ja que la manera d’enfocar com atacar una posició es complementa clarament amb algunes de les recomanacions que vaig trobar a “Maestría en el calculo”

 Bé, són llibres que clarament serveixen per poder progressar en els escacs, però això si, amb la condició de seguir-los amb calma i fer tots els exercicis. Sinó, poden ser divertits, podem aprendre algun concepte, però poc més. És la diferència entre la teoria i la pràctica o dit d’altra manera, no n’hi ha resultats sense esforç.

Salut i escacs

Iván Salgado Campió d'Espanya

Linares, lloc emblemàtic pels escacs, a on durant anys i anys és va jugar el més prestigiós torneig d'escacs del món. Per Linares van passar els millors i no eres dels millors si no havies jugat a Linares.

Aquests anys van passar, tot passa, no hi ha remei, però tot bon aficionat als escacs sap on està Linares i el que va representar.

Del 29 d'agost al 6 de setembre, s'ha celebrat a Linares el 78è Campionat d'Espanya d'Escacs. El campió ha estat el jove gallec Iván Salgado, que per si algú tenia cap dubte, ha demostrat que és un dels millors jugadors espanyols.

 El torneig ha estat un mà a mà entre Salgado i Illescas, però la victòria de Salgado sobre Illescas a la 8a ronda va deixar al jove jugador gallec en una immillorable situació que va ratificar fent taules a la 9a i l'última ronda, el que li donava el campionat.

Podeu consultar la classificació final en aquest enllaç.

Trobareu més informació d'aquest campionat en aquest enllaç.

La participació dels jugadors i jugadora catalans ha estat la següent:

2n    Miguel Illescacs. 7 punts.
6è    Marc Narciso. 6,5 punts.
15a  Ana Matnadze. 6 punts.
16è  Alvar Alonso. 6 punts.
20è  José Manuel López. 5,5 punts.
32è  Orelvís Pérez. 5 punts.

Molt meritòria la classificació de l'Ana Matnadze, dels altres no es pot dir que ho hagin fet malament ja que el torneig era fort i exigent, però sabent de la seva classe, potser ho podien haver fet un "pel" millor.

Salut i escacs, 

Una grata sorpresa

Final de les vacances. L'agost és mort, visca el setembre!

Bé, el que no es conforma és perquè no vol, diuen. Però la veritat és que costa força tornar a la normalitat, els primers dies de feina sempre estic una mica fora de lloc, és com si el cos i sobretot el cervell no volguessin renunciar al que és bo.

Això passa perquè a les vacances miro de descansar, fer el que més m'agrada, sense obligacions, és a dir, fer tot el contrari del què estem obligats a fer els 11mesos restants de l'any.

Durant les vacances m'agrada llegir i també mirar llibres d'escacs d'aquests que deixo per quan no estic competint. Últimament m'he aficionat als llibres de Jacob Aagaard.

Però avui us vull comentar un fet relacionat amb els escacs que em va sorprendre molt gratament. Quan estic de vacances,tots els dies sobre dos quarts d'una del migdia, en una tauleta a l'ombra, amb un refrecs, m'agrada llegir el diari tranquil•lament.

Doncs bé, el diumenge 11 d'agost em vaig trobar amb la sorpresa que a la portada de "el Periódico de Catalunya", agafant mitja pàgina, i havia una noticia d'escacs.

No m'ho podia creure, perquè, a més, dedicaven les tres següents pàgines (2,3 i 4) a parlar d'aquest tema i també feien referència a l'editorial.

Increible, mai havia vist una noticia sobre els escacs tan mediàtica. Sorprenent, fantàstic!

Comencen els escacs a ser mediatics? Tots els que vivim a prop d'aquest món sabem que això no és així. Ni tan sols en la seva vessant pedagògica com és aquest cas.

No obstant això, és molt positiu articles com aquest; suposo que té molt que veure, entre molts altres factors, el treball que està desenvolupant en aquest àmbit el conegut periodista Leontxo García i la recent aparició del seu llibre "Ajedrez y ciencia, pasiones mezcladas", que per cert també he llegit aquest agost.

Més informació sobre aquest llibre en aquest enllaç.

Un llibre molt interessant. Alguns temes ja els sabia, però en general he après moltes coses noves. En alguns comentaris de l'autor estic força d'acord i en altres no tant, però això sempre és bo, perquè potència el debat. És un llibre molt recomanable per a tots els amants del nostre joc, però, el més important d'aquest llibre és que el pot llegir qualsevol persona aliena als escacs i també els pot interessar.

En fi, un llibre que parla dels escacs i que trenca la forta frontera entre els que sabem les regles del joc i els que no les saben. Francament positiu.

Salut i escacs