Màxim Borrell, un gran mestre

En un moment de nostàlgia, analitzant el que ha estat la meva trajectòria com a jugador d’escacs, m’he adonat que ha estat totalment autodidacta, és a dir, tot ho he tingut que aprendre jo sol o en companyia d’altres jugadors tan despitats en trobar els camins adequats com jo.

Avui en dia és impensable que un nen o un jove no comenci a jugar a escacs sense tenir al seu abast la figura d’un monitor, bé a l’escola o en els múltiples clubs d’escacs que hi ha repartits per tota la geografia del nostre país. Si més endavant vol progressar, bé en els clubs, bé via escoles d’escacs, pot trobar un múltiple “ventall” de possibilitats de classes, bé en grup o bé individuals.

Però això no sempre ha estat així, quan jo vaig començar ha jugar federat, tenia setze anys, et tenies que espavilar ben sol. Comparat amb els nostres temps el camí era força complicat i lent.

Hi havia poques publicacions d’escacs, no existien els ordinadors, òbviament tampoc internet i conseqüentment tampoc les bases de partides. Per aquella generació l’Informator i l’Enciclopèdia de les obertures, van ser el gran descobriment, clarament va haver un abans i un després de l’Informator.

Bé, ser autodidacta representa lentitud en l’aprenentatge, i més si ets un jugador mediocre i a sobre com és l’habitual en el jugadors aficionats, tens que dedicar el teu tems a moltes altres coses molt més importants per la teva vida. Ser autodidacta també representa que sovint el que aprens no és el més adequat i tens que “rebobinar”  fer marxa enrere i començar de nou si vols progressar.

 Tot això que explico, crec no equivocar-me si dic que pot ser molt semblant, amb els diferents matisos que vulgueu,  a la majoria dels jugadors aficionats catalans que passem dels 50 anys. Però en el meu cas he de dir que vaig tenir una petita però fructífera excepció, sí, durant un temps vaig tenir un mestre. Va ser un oasis dins del meu desert autodidacta.

 A l’any 1978 vaig conèixer el Màxim Borrell, un dels millors jugadors catalans de les dècades del 1960 i 1970. Ràpidament vam intimar, teníem les mateixes visions i esperances sobre el futur del nostre país en aquells moments de construcció de la nova democràcia i sense adonar-nos ens vam fer grans amics. Amistat, que després de tants i tants anys sense tenir relació, segueixo mantenint intacta envers a ell.

 El Màxim Borrell és un ensenyant innat, té una capacitat molt per sobre del que és habitual per transmetre qualsevol tema. Pots aprendre temes complexes amb ell, xerrant pel carrer o  prenent un cafè. Una persona excepcional com mestre.

Quan jo el vaig conèixer tenia dues llicenciatures (Matemàtiques i Economia), era professor universitari i un aprenen insaciable de totes les matèries que li poguessin interessar. Ara, després de tants anys, no seria estrany que tingues cursada alguna llicenciatura més.

Com escaquista havia estat campió de Catalunya i un dels millor d’Espanya, però els escacs mai havien estat una prioritat per a ell. Segons el meu criteri havia estat més una experiència intel•lectual que una passió.

També va escriure molt llibres de diferents matèries i els escacs no podien ser una excepció. A mi sempre m’ha semblat un molt bon llibre, “Las apeturas del peón de Dama”, un llibre de conceptes estratègics totalment recomanable avui dia.

El Màxim va ser l’únic mestre que he tingut en els escacs. Paradoxalment mai vaig rebre cap classe reglada, per dir-ho d’alguna manera, per part d’ell. Amb ell s’aprenia i molt, analitzant partides; sovint les nostres partides després d’un torneig. Els seus matisos i suggeriments representaven una autèntica classe magistral. Quan et plantejava una jugada diferent a la que tu havies fet, també t’explicava el perquè i el pla estratègic a seguir. També sovint et feia veure que aquella obertura que jugaves no era la més adequada a la teva manera de jugar i et recomanava una altre, en aquests casos més d’una vegada em va passar fitxes d’anàlisis que ell tenia (encara les guardo). Tenia fitxes de multituds d’obertures (fruit de la preparació dels seus llibres i també de la seva preparació com a jugador) amb anàlisis de revistes estrangeres especialment russes. Però el més espectacular d’aquestes fitxes, és que ell, quan encara no existien els ordinadors, havia afegit a les fitxes aportacions i anàlisis molt interessants. Va ser ell qui em va recomanar que passes de 1.e4 a 1.d4 i va ser molt positiu per a mi.

Després de tres o quatre anys d’una molt bona relació les nostres vides van agafar camins diferents i fa molts i molts anys que no tinc cap noticia d’ell. Però la meva admiració i amistat segueix intacta. Una forta abraçada Màxim.

Salut i escacs,