Desapareguts

El títol d'aquest article podria semblar el d'alguna sèrie televisiva o d'alguna pel·lícula. Doncs no, aquest títol vol fer referencia als escacs catalans.

En l'article anterior vaig comentar, entre altres temes, que el club Associació Barcinona va quedar campió de Catalunya per equips l’any 1980; consultant les fons per a aquell article em vaig adonar de certes qüestions.

Aquestes indagacions em van fer veure que una gran part dels clubs dominadors dels escacs a Catalunya en les seves diferents èpoques històriques ja no existeixen.

Però anem als fets. Con ja hem comentat en alguns articles anteriors, la Federació Catalana d'Escacs es va crear l'any 1925 constituïda per tretze clubs.

El seu primer president va ser el Dr. Esteve Puig i Puig.

Foto: Ajedrez365

El primer Campionat de Catalunya per equips es va jugar l'any 1927 i el campió va ser la Penya Gracienca.

Cal aclarir que en aquells primers anys aquest campionat no es jugava anualment. Els següents campionats abans de la Guerra Civil es van jugar els anys 1930 (Ruy López), 1932 (Barcelona) i 1934 (Ruy López-Tivoli). Després de la guerra aquest campionat no es va reprendre fins l'any 1945 (Barcelona).

C.E.Barcelona, Campió d'Espanya a la decada de 1960. Foto: Boletín de Ajedrez

C.E.Vulcà 1978. Foto: Butlletí d'Escacs

Entrant en matèria en aquest article, avui vull parlar dels clubs que han estat campions de Catalunya per equips i ja no existeixen; es a dir, clubs importants de la nostra història escaquística però ja desapareguts. 

Us passo aquest gràfic amb l'historial dels clubs campions del Campionat de Catalunya per equips, en el qual podem veure en que situació estem respecte al tema que he volgut tocar:

Això representa que actualment de la historia dels Campions de Catalunya per equips, fins l'any 2019 (no he volgut posar en aquestes estadístiques el “bunyol” dels campions del 2020, per altra part, la situació de l'any 2020 no canvia res de les estadístiques globals del que estem parlant), trobem un total de 76 campionats. En el gràfic podem veure clarament que  segueixen en actiu set clubs (Barcelona, Terrassa, Olot, Foment Martinenc, SCC Sabadell, Escola d'Escacs de Barcelona i Mollet).

SCC Sabadell 2018. Foto: FCE

Sobre les fusions (per altra banda un tema no exclusiu dels clubs campions) veiem que en aquest cas tots els clubs que s'han fusionat han acabat desapareixen, amb la excepció del C.E.Barcelona, això si, tots els equips que s'han fusionat amb aquest club han desaparegut. Si això fos una novel·la policíaca, podríem definir a aquest club com una autentica “vídua negra”.

Estem molt a prop de que la Federació Catalana d’Escacs compleixi els cent anys, i durant tots aquests anys han passat moltes coses i situacions diverses. No obstant això, des del meu punt de vista si durant aquest termini han desaparegut tants campions, el percentatge de clubs no campions, de totes les categories, deu ser molt gran.

Pugen les fitxes federatives, però baixen els clubs. És això positiu? Ho dubto.

Salut i escacs,    

Edmar Mednis, un bon escriptor d'escacs

 

Edmar John Mednis (22 de març de 1937 - 13 de febrer de 2002) va ésser un GM d'escacs i escriptor nord-americà d'origen letó.

Va ser un bon jugador, però pel que més se'l recordarà serà per la quantitat i qualitat dels llibres d'escacs que va escriuré; vint-i-sis en total, d'ells jo tinc en el meu poder tres. Aquest llibres són:

• De la apertura al final.
• Temas estratégicos de la apertura al final.
• Cómo convertirse en un autentico jugador de torneu.

Precisament d'aquest últim llibre vull parlar avui.

No fa gaire vaig veure aquest vídeo:

Aquest vídeo em va fer rellegir aquest llibre. El llibre té recomanacions força interessants, però també hi ha temes que han quedat obsolets (com ara parlar de les partides aplaçades i les recomanacions sobre com tractar les obertures).

Però realment el que em va cridar l'atenció va ser en concret el que es pot llegir a la pàgina 64.

No em quadrava que a l'any 1980 es jugués cap torneig a la ciutat de Barcelona amb la presencia de Mednis, però del que si estava segur era que Felipe Tosan no va ser campió de Catalunya aquell any, en realitat aquest jugador no va ser mai campió individual de Catalunya d'escacs.

El campió de Catalunya de l'any 1980 va ser l'Ángel Martín.

Imatge: Butlletí d'escacs

Imatge: Butlletí d'escacs

Però si que és veritat que va haver un torneig internacional l'any 1980 en el qual van coincidir l'Edmar Mednis i el Felipe Tosan, no a Barcelona, però si en un municipi de la costa del Maresme. Torneig organitzat per l’Associació Barcinona, club barceloní.

Imatge: Butlletí d'escacs

Imatge: Butlletí d'escacs

Bé, qüestió aclarida. També voldria comentar que el Barcinona era en aquells moments un club força fort, com acredita que aquell mateix any fos el campió de Catalunya per equips. Un dels integrants d’aquest gran equip era el Felipe Tosan.

Imatge: Butlletí d'escacs

Imatge: Butlletí d'escacs

Un aclariment d'un paràgraf d'un llibre d'Edmar Mednis ens ha portat a parlar d'uns moments de la història dels escacs a Catalunya de l’any 1980. La història dels escacs a casa nostra és ben rica, no hauríem de permetre que res es perdés.

Salut i escacs,

Jan Timman

Fa uns mesos, en concret el 23 de juliol de 2020, vaig parlar d'una omissió sobre els articles etiquetats com a "Llibres". Aquesta omissió feia esment a la col·lecció de llibres de Roberto Grau "Tratado General de Ajedrez".

Podeu consultar aquell article des d'aquest enllaç.

Aquesta omissió no és l'última, ja que a pesar de que ja són més d'onze anys l'antiguitat d’aquest blog, sempre se'm pot passar algun tema i no parlar d'alguna qüestió important dins la història dels escacs.

En aquest sentit, avui vull fer justícia a un gran jugador, el GM Jan Timman.   

Jan Hendrik Timman va néixer el 14 de desembre de 1951 i des de finals de la dècada de 1970 fins a principis de la de 1990 es va convertir en un dels millors Grans Mestres dels escacs, sens dubte el millor jugador no soviètic, i el 1982 el número dos del món, darrere d'Anatoly Karpov.

Timman va rebre el títol de Mestre Internacional l'any 1971 i l'any 1974 va aconseguir el títol de Gran Mestre, el que el va convertir en el tercer d'Holanda després de Max Euwe i Jan Hein Donner. Aquest mateix any va guanyar el Campionat d'Holanda per primera vegada, en total ho va aconseguir fins a nou vegades. El seu primer èxit internacional notable va ser a Hastings 1973/74, on va compartir la victòria amb Tal, Kuzmin i Szabó. Ràpidament va seguir una sèrie de victòries en Sombor 1974 (amb Boris Gulko) Netanya 1975, Reykjavik 1976 (amb Fridrik Olafsson), Amsterdam IBM 1979, Niksic 1978 i Bled/Portoroz 1979.

Foto: Twitter (Douglas Griffin)

Com ja he comentat anteriorment, a l’any 1982, Timman ocupava el segon lloc del món, només darrere d'Anatoly Karpov. En la dècada de 1980 va guanyar diversos tornejos molt forts, inclòs Amsterdam IBM el 1981, Wijk aan Zee el 1981 i 1985, Linares l’any 1988, el Euwe Memorial de 1989 i el Torneig de la Copa del Món de 1989 a Rotterdam. Altres grans èxits van ser Las Palmas 1981, Mar del Planta 1982, Bugojno 1984 i Sarajevo 1984.

Timman va representar Holanda en 13 Olimpíades d'escacs des de l’any 1972 fins a l’any 2004, jugant al primer tauler en 11 ocasions. El 1976 va guanyar la medalla d'or a la millor actuació individual en aquest tauler.

Foto: commons.wikimedia.org

Cal destacar que va jugar la final del Campionat de el Món de la FIDE de l'any 1993, perdent contra Anatoly Karpov. Els desenvolupament del matx va ser:

D’altra banda, podem dir que la seva qualitat com a escriptor i compositor de finals artístics no va desentonar amb la seva capacitat com a jugador. En aquest sentit cal destacar el seu llibre: "El arte del anàlisis".

Us passo unes partides de Timman en format vídeo:

Cal recordar els grans campions, en aquest cas un jugador que encara és viu. Us vull comentar una petita anècdota que em va passar poc abans de què comences la pandèmia; parlant amb uns adolescents aficionats als escacs, que no juguen gaire malament i que algun d'ells, probablement, en poc temps pugui jugar força bé, vaig comentar alguns jugadors del passat recent dels quals podrien aprendre amb les seves partides. Us podeu creure que cap d'ells sabia qui era Jan Timman? Francament, no anem gaire bé.

Jo els vaig recomanar el llibre de Timman "El poder de las piezas menores", però em dona la impressió que no em faran gaire cas. 

Salut i escacs,

Marxandatge

 Marxandatge és la traducció al català de la paraula anglosaxona “Merchandising”, paraula ja assentada i assimilada a la nostra parla quotidiana. 

Què és i per a què serveix el “Merchandising”? El “Merchandising” consisteix en un conjunt d'estratègies que apunten a la promoció i venda de productes tant dins com fora del punt de venda. Els seus objectius centrals són dos: Garantir la venda de productes; Atraure nous clients a la marca.

Sent una tècnica de Màrqueting, el terme “Merchandising” no és conegut per les persones en general com una forma de desenvolupar diferents tècniques de vendes. La gent coneix com “Merchandising” a les “xorradetes” perifèriques a un producte; per exemple: samarretes, gorres, accessoris, tasses i  un llarg etc.

Imatge:Fundimax

Poques bromes, perquè això que jo denomino innocentment “xorradetes”  en alguns sectors mou unes grans quantitats milionàries de diners. Sense anar gaire lluny els grans clubs de futbol, com exemple podem veure que el Barça té actualment uns grans problemes econòmics en gran part perquè la pandèmia li ha tocat la “línia de flotació” del seu “Merchandising”.

Després d'aquesta introducció, anem a parlar del “Merchandising” en els escacs.

Hi ha “Merchandising” en els escacs? Doncs clarament, si els escacs són un producte, és obvi que té que haver espai per la venda de productes relacionats amb ell. Més si el món dels aficionats als escacs té un fort component de “frikis” (com molts de nosaltres sabem).

A les botigues especialitzades podem trobar infinitat de productes amb temes d'escacs, des de samarretes fins a clauers, passant per una gran quantitat de productes amb relació amb els escacs. Us poso uns exemples:

Tots aquest exemples el he tret de la botiga d'Escacs i Mat. Si esteu interessats en consultar tot el seu “Mercandising” ho podeu trobar en aquest enllaç.

Imatge: Escac i Mat

La Federació Catalana d'Escacs, també ha obert un apartat al seu web amb el títol de “Botiga en línia”.

Imatge: FCE

Una molt bona iniciativa que desitjo que tingui èxit. Però, malauradament, en el meu cas em trobo amb aquest missatge del meu antivirus.

Espero que sigui una situació transitòria i que aviat puguem consultar aquest web sense por de cap mena.

Per finalitzar aquest article, vull també parlar d'un producte que tinc que és pot catalogar també com de “Mercandising” en aquest cas de la FIDE.

Fa molts anys que ho tinc, però ho tenia guardat en un calaix i ja no me'n recordava. És un producte ben curiós, una joc de cartes i el van fer l'any 1989.

Jo el vaig adquirir poc després, durant algun any dels primers de la dècada dels anys 90. Com he comentat, és una baralla realment curiosa, ja que cada carta porta un problema d'escacs (a dins de la seva capsa és troben les solucions).

Podem dir que va ser un article de “Mercandising”, però, avui dia, potser és un producte de col·leccionista.

Salut i escacs,         

El final de les federacions d'escacs?

La veritat que cada cop em dona més mandra això d’escriure en aquest blog. Poca cosa hi ha en el panorama escaquístic proper i el que hi ha és d'escacs “on line”, tema que com he comentat sovint no és una especialitat que m'agradi gaire.

Curiosament un tema que m'ha cridat l’atenció (per denominar-lo d'alguna manera)  ha estat la discussió que s'ha produït a Facebook sobre si el Campionat de Catalunya Llampec per Equips online, organitzat per la Federació Catalana d'Escacs, tenia que estar reservat (com posava a les seves bases) a persones afiliades a la FCE, o si havia d'haver estat obert a qualsevol persona que el volgués jugar.

Imatge: FCE

Francament no entenc la polèmica, si una entitat organitza una festa pels seus socis, doncs és clar que sols poden anar els socis. Òbviament, aquesta entitat, podria fer la festa oberta a tothom, però si (dins de les seves potestats) no ho fa, on està els problema?

En fi, a vegades les coses no són tan complicades, però en general, com a societat, últimament ens agrada complicar-ho tot.

Després d'aquesta introducció (ja sabeu que tinc el defecte d'entrollar-me), toca parlar del perquè del títol d'aquest article. 

El passat diumenge, vaig mirar l'últim vídeo del programa radiofònic  Xarxa de mat, en aquest programa és va fer referencia a un article que havia sortit publicat al blog Sandeajedrez amb el títol de “Netflix y el fin de las federaciones de ajedrez”.

Podeu llegir aquest article entrant en aquest enllaç.

L'article planteja que els escacs “on line” acabaran desbancant els escacs presencials i això farà que no tinguin sentit les federacions d'escacs.

A l'article el seu autor planteja un seguit d'arguments que a mi, sincerament, no em convencen.

La part en que esposa el desprestigi en que estan les federacions (en aquest cas la seva i la FEDA) crec que hauria de obrir un altre debat i no crec que sigui suficient per a que moltes persones deixin de jugar els escacs presencials.

En canvi el tema de que per molta gent pot ser més atractiu i còmode jugar per Internet, si que forma part d'aquest debat.

En aquest sentit, si heu llegit l'article en qüestió hi ha un redactat que diu:

Des del meu punt de vista crec que aquest argument no es pot aplicar a les federacions d'escacs en general. No sé si això té gaire sentit a Galicia ja que desconec la realitat dels escacs a Galicia i no puc tenir un criteri sobre aquella realitat. En canvi si que puc dir que el criteri exposat a l'article en absolut és possible a la realitat dels escacs a Catalunya.

A Catalunya a part dels tornejos oficials organitzats per la FCE i les seves respectives delegacions, i hi ha desenes de tornejos a ronda setmanal, organitzats pels clubs, pràcticament tots els dies de la setmana, que mouen centenars de jugadors. També hi ha molts circuïts de partides llampec i tornejos de semi ràpides.

Com exemple us poso aquesta fotografia de la sala de joc del IX Torneig Clàssic del Club d’Escacs Sant Martí, que es va jugar tots els dijous del 18 de gener al 12 de març de 2020, amb 85 participants. Va finalitzar pocs dies abans del confinament.

 Si a això afegim el Circuït Català d'Oberts Internacionals organitzats a l’estiu i tenim en compte que al Campionat de Catalunya per equips trobem una gran quantitat de jugadors que no juguen altres competicions però any rere any si que juguen aquesta competició, doncs podem dir que l'oferta per poder jugar als escacs presencials és molt gran, i que hi ha una gran fidelitat per part de milers de jugadors a alguna o varies d'aquestes competicions. Aquesta fidelitat decanta els escacs presencials a Catalunya molt per sobre de la comoditat de jugar per Internet.

Crec que abans de la pandèmia ja hi havia a Catalunya molts jugadors que jugaven per Internet, però molts d'aquest no renunciaven a jugar els escacs presencials. Les dues modalitats són compatibles (o no, segons la persona) però és clar per a mi que els escacs per Internet no acabaran amb els escacs presencials.

No sóc ingenu i penso que moltes coses seran diferents quan aquest mal son que estem patint s'acabi. Però això no serà patrimoni dels escacs, malauradament moltes coses a vida canviaran i no precisament a millor.

Que la nova situació farà que hagi qüestions canviants en els escacs, possiblement. Però d'això a dir que les federacions desapareixeran, home, em sembla exagerat.

Salut i escacs,      

 

Llibres (19)

Torno a la secció de “Llibres”. Com he comentat més d'una vegada, sempre parlo de llibres que he llegit o com a mínim consultat. La qual cosa vol dir que són llibres que he adquirit i conseqüentment són meus.

Doncs si, a la meva petita biblioteca  en aquests moments tinc 546 llibres d'escacs. Puc donar una xifra rodona perquè recentment he fet un inventari i òbviament els he comptat. No puc dir que són gaires si ho comparem amb els grans col·leccionistes de llibres d'escacs, però tampoc es pot dir que és una quantitat minsa, no?

Avui vull parlar d'uns dels últims títols que he adquirit. Són tres i els tres tenen en comú que tracten sobre tornejos, bons tornejos històrics, i que estan editats per la mateixa editorial, en concret l’Editorial Chessy.

Imatge: Facebook

L'Editorial Chessy s'està especialitzant en “repescar” grans tornejos d'altres temps i ho fan realment bé.

El primer llibre del qual us vull parlar, editat l'any 2019, és sobre el Torneig de Candidats de 1959. Un torneig amb la presencia de jugadors tan qualificats com: Tahl, Keres, Petrosian, Smyslov, Grigoric, Fischer, Olafsson i Benko.

Aquest va ser el quart torneig de candidats i es va celebrar del 7 de setembre fins el 29 d'octubre de 1959. L'esdeveniment es va realitzar a les ciutats iugoslaves de Bled, Zagreb i Belgrad. Vuit dels jugadors d'escacs més forts del món es van disputar el dret de desafiar al campió mundial Mikhail Botvinnik pel títol de campió mundial d'escacs. Va ser un encontre èpic de 28 rondes, cada competidor enfrontant-se als altres quatre vegades durant dos mesos. El torneig va obrir les portes a Mikhail Tal (1936-1992) per poder disputar el matx pel Campionat del món i convertir-se en el campió mundial d'escacs més jove fins aquell moment.

La classificació final va ser aquesta:

Us passo dos vídeos amb dues partides de Tahl en aquest torneig, espero que us agradin.

El segon llibre, editat l'any 2020, tracta sobre el Torneig Internacional de Carlsbad 1929. Torneig que es va celebrar a Carlsbad, entre el 31 de juliol i el 26 d'agost de 1929.

El torneig va comptar amb 22 participants, entre els quals es trobaven els més notables escaquistes del moment. Destaca la presència de l'excampió mundial José Raúl Capablanca, el futur campió de món Max Euwe, a més d'altres destacats jugadors com Iefim Bogoliúbov, Akiba Rubinstein, Rudolf Spielmann i Frank J. Marshall. Els únics absents de l'elit escaquística del moment van ser el campió mundial Alexander Alekhine i l'excampió Emmanuel Lasker. El torneig va resultar el màxim èxit en la carrera d'Aaron Ninzowitsch qui va realitzar un molt bon torneig i va finalitzar amb mig punt per davant de Capablanca.

La classificació final d'aquest torneig va ser aquesta:

Us passo un vídeo amb una partida de Capablanca en aquest torneig.

El tercer llibre, editat també l'any 2020, tracta sobre el Torneig de Nova York 1927. 

Aquest Torneig Internacional d'Escacs es va celebrar entre el 19 de febrer i el 23 de març de 1927, amb sis forts participants: Capablanca, Alekhine, Nimzowitsch, Vidmar, Spielmann i Marshall. El torneig acaba amb una victòria inobjectable del campió de món José Raúl Capablanca. El cubà finalitza de forma invicta el torneig traient dos punts i mig d'avantatge sobre el seu més proper competidor. Segon alguns historiadors, aquesta fàcil victòria va poder influir en la baixa preparació realitzada pel matx pel campionat de món que s'efectuaria només uns mesos després, potser si, no ho podem saber; però el que si podem tenir de cert és que Alekhine va estudiar en profunditat a Capablanca a partir d'aquest torneig i ho va aplicar al Campionat del món.

La classificació final va ser aquesta:

Us passo un vídeo amb una partida de Capablanca en aquest torneig.

Tal i com jo ho veig, aquests tipus de llibres són per llegir-los amb calma i omplir-nos de cultura de la historia dels escacs i també, gaudir amb les seves partides, partides entre grans jugadors dels quals sempre podem aprendre.

En aquest sentit, us recomano que adquiriu aquests tres llibres, val la pena.

Salut i escacs,

Els “Alfils d’Horwitz”

Bernard Horwitz (1808-1885). La seva fama es va fonamentar en la publicació del llibre "Chess Studies or Endings of games" (1851), una col·lecció d'instructius finals que va recopilar amb l'ajuda del músic alemany Kling, juntament amb el qual va publicar també la revista "The Chess Player" ( 1851-1853). Com a jugador va obtenir resultats regulars; va perdre encontres contra Staunton, Harrwitz, Kieseritsky, Williams i Kolisch, però va derrotar entre d'altres a Bird i Schulten. Però la seva aportació més coneguda als escacs la va reconèixer Aaron Nimzovich qui va denominar "Alfils d’Horwitz", a dos alfils que, recorrent diagonals veïnes, ataquen en forma conjunta l'enroc enemic.

Cal remarcar que l'estructura dels “Alfils d'Horwitz” dona la possibilitat, si el defensor ho permet, de poder fer el famós sacrifici dels dos alfils.

La veritat és que en el meu cas, després de 50 anys de federat, no recordo haver-ho pogut desenvolupar mai. No obstant això és important conèixer les seves claus.

Us passo aquest vídeo explicatiu:

En el següent vídeo podem veure el desenllaç de la famosa partida a on diuen que es va desenvolupar aquest sacrifici per primera vegada (francament jo no ho crec, però possiblement és la primera en la qual va quedar constància).

En aquest vídeo Nimzovich va probar la seva medicina, i per desgracia d'ell per part del seu poc amic Tarrasch.

A continuació us passo un vídeo amb una partida entre els grans mestres Vladimir Malakho i Igor Efimov, jugada al XII Campionat de França per equips (maig de 2019). Al llarg de la partida surten a la llum molts aspectes molt didàctics, entre els quals destaquen les següents idees: 1. Idees d'obertura en la Reti-Eslava 2. Plans d'atac amb els alfils d'Horwitz i el cavall de Pillsbury. 3. Idees de defensa mitjançant el sacrifici de material per anul·lar l'atac. 4. El mat de Blackburne.

Aquest vídeo està fet pel monitor i entrenador el MI Michael Rahal, des del meu punt de vista un dels millors que tenim a Espanya. Els seus vídeos són molt professionals i didàctics. Els que podeu adquirir gratis (que són molts) són un autèntic regal i els que tenen un preu, realment val la pena adquirir-los. 

Salut i escacs,