diumenge, 27 d’octubre del 2013

Un merescut reconeixement


Últimament escolto des de la Federació Catalana i altres àmbits, de la importància dels clubs en el desenvolupament dels escacs. Això ho diuen, principalment per la manca de recursos econòmics  que estan patint les federacions en aquest moment; qüestió que representa que els clubs són els grans organitzadors de tornejos i campionats al nostre país.

Estic totalment d’acord amb aquestes apreciacions i també em sembla bé que la Federació ho faci palès.

Però, m’agradaria matisar una mica aquest tema; des de fa bastants anys, molt abans d’aquesta crisi econòmica, això ja era així. El que ha canviat, és que ara els clubs organitzadors ja no reben (o reben quantitats minses) subvencions de la Federació o àmbits públics i privats, el que ha posat “contra la corda” a molts d’aquests clubs organitzadors.

Realment és sorprenent que els clubs organitzadors hagin pogut tirar endavant els tornejos del “Circuit Català” d’estiu i que aquesta tardor ens trobem amb una molt amplia oferta de tornejos setmanals.


És obvi que si baixen els recursos econòmics, si es vol mantenir un torneig es tenen que suplir les mancances econòmiques amb un gran esforç en dedicació i una amplia capacitat d’imaginació. Cadascú d’aquests clubs ho haurà fet a la seva manera, no tots ho han fet igual ni uniformement;  però el fet és que una immensa majoria s’ha sortit amb la seva i els tornejos han tornat a ser un èxit.


Francament, una més que merescuda felicitació a tots aquest clubs pel seu esforç i aportació als escacs catalans en aquests difícils moments.


Potser, encara no som conscients de la gran importància pels escacs catalans d’aquest fet. Us imagineu un estiu sense (o pocs) tornejos a Catalunya, us imagineu una davallada de tornejos intersetmanals la resta de l’any. Des del meu punt de vista això seria un cop molt fort pels nostres escacs. Més encara perquè ara ens hem acostumat al que és bo i anar cap enrere sempre és molt “fotut”.


El nostre reconeixement està molt bé. Però de reconeixements no viuen els clubs organitzadors. Aquests clubs i els seus socis que han col•laborat, han fet un gran esforç i potser ho tornaran a fer el proper any; però estar al límit no és pot mantenir gaire temps. Sinó es troba una solució ràpidament el perill de col•lapse dels clubs organitzadors no és cap quimera.

Salut i escacs,

diumenge, 20 d’octubre del 2013

Recordant el "Trofeu Dicen..."

Possiblement per molts dels escaquistes actuals aquest torneig no els digui gaire, altres potser el recorden vagament, però el cert és que el “Trofeu Dicen...” va ser tot un clàssic entre l’any 1967 i l’any 1976.

El “Dicen” com ens agradava denominar-lo, era el torneig que tancava la temporada, quan la temporada començava a la tardor i  finalitzava a l’estiu. Era un torneig diferent, ja que era sistema copa, és a dir amb eliminatòries, passant el guanyador. Això si, existien repesques; existien quatre categories: Mestres i Preferents, Primeres, Segones i Terceres. Quan els Mestres o Preferents perdien quedaven eliminats, però si els de les altres categories perdien amb un jugador d’una categoria superior, passaven a la repesca de la seva categoria.

Era un torneig amb moltes sorpreses, aquí no valia el que passa sovint al “Sistema Suís” de perdre la primera ronda amb un jugador considerat inferior i després recuperar-se i fer un bon torneig. Aquest era el torneig del “KO”, pur i dur; també comentar que si la partida acabava en taules es jugava una partida ràpida a cinc minuts amb els colors canviats i si persistien les taules es tornava a jugar una altra partida ràpida canviant altre vegada els colors, fins que un dels dos contrincants aconseguia la victòria.

Els “Trofeu Dicen...” es jugaven els dissabtes a la nit, sovint nits caloroses, però l’ambient era molt bo, molta gent es quedava fins el final de les partides per poder seguir les partides ràpides de les que havien finalitzat en taules; partides intenses i dramàtiques.

El torneig el patrocinava el desaparegut diari esportiu “Dicen...” (1952-1985) , en aquells temps tan sols hi havia dos diaris esportius de gran tirada a Catalunya, “El Mundo Deportivo” i el “Dicen...”, ben avançada la dècada dels 70 va sortir el “4-2-4” (1975-1980) diari esportiu que de la mà del meu amic Rocamora va introduir molt bones cròniques d’escacs.

La primera edició del torneig es va jugar l’any 1967 i el va guanyar el Victoriano Soria, magnífic i problemàtic jugador.



Us poso els guanyadors d’aquest torneig:

  • 1967. Victoriano Soria.
  • 1968. Màxim Borrell.
  • 1969. Ramón Ibero.
  • 1970. Fermín Tejero.
  • 1971. Josep Paredes.
  • 1972. Ángel Martín.
  • 1973. Màxim Borrell.
  • 1974. Ángel Martín.
  • 1975. Victoriano Soria.
  • 1976. Víctor Vehí. 

Aquest torneig va tenir un precedent amb el “Torneo Dr. Puig y Puig”, que des de la dècada del 1940 es va organitzar amb variades interrupcions. El “Torneo Dr. Puig y Puig” era d’eliminatòries pures i no incentivava la participació dels jugadors de categories més baixes, no obstant això, el seu palmarès compta amb jugadors de la categoria de: Antonio Medina, Miguel Albareda, José Vilardebo, Pablo García, Alberto Perdigó, Alejandro Beltran, entre altres. També comentar que en les seves últimes edicions el jove jugador Josep Monedero, el va guanyar tres vegades i es va quedar el trofeu en propietat com indicaven les bases.


Tinc molt bons records del “Trofeu Dicen”, ja que, apart de què per la gent jove com era el meu cas després de les partides encara teníem tota la nit del dissabte a la nostra disposició, el vaig guanyar en la categoria de Primera a l’any 1975, poc abans d’anar-me a fer la “mili”. El premi era una medalla i un rellotge Festina, aquets rellotge no semblava gaire cosa, però va resultar de molt bona qualitat, encara funciona, si se li dona corda, òbviament.



En fi, una bona experiència de torneig, posteriorment ningú ha pres la iniciativa d’organitzar aquest tipus de tornejos. Suposo que la diferència és que en aquells temps no és pagava inscripció i ara si, qui pot estar disposat a pagar una inscripció si té el risc de jugar una sola partida. En realitat el torneig va desaparèixer degut a la proliferació “d’opens” per tot el territori català i aquesta llibertat d’escollir, va fer que aquest simpàtic torneig cada vegada tingués menys participació.

Bé, el passat és el passat, però és bo no perdre part dels nostres records, part de la nostra història.

Salut i escacs,

diumenge, 13 d’octubre del 2013

Agonia d'un geni


He llegit en un web mediàtic, una entrada  a un twitter amb el títol següent: “¿Fue asesinado el campeón mundial Alexandre Alekhine?” Aquesta proposta m’ha deixat perplex, però encara m’ha deixat més sorprès les opinions a aquest twitter, la majoria són opinions sense cap mena d’elements de judici.

Aquest debat no m’ha agradat, em sembla morbós i sense gaire sentit pels pocs elements i molt menys proves del que va passar aquell 25 de març (en algunes biografies es parla del 24 de març) en aquella habitació d’hotel a Estoril.

Però si voleu tenir informació sobre els últims mesos de vida d’Alekhin, us recomano que llegiu el magnífic llibre: “Agónia de un genio, a. alekhine” de Pablo Moran.

No sé si el teniu, potser està exhaurit i no teniu possibilitat de comprar-lo si aquesta fos la vostra intenció. Us poso uns fragments d’aquest llibre que donen molta llum, des del meu punt de vista, a aquest debat.

Primer una part del que ens diu Pablo Moran a la introducció del llibre.

“Sóc un admirador de l'art d'Alekhine, de la màgia que va imprimir a les seves partides, del seu esperit de lluita i del seu constant afany creador. Per això vaig escriure aquesta obra, amb amor i amb dolor, vaig conèixer a aquest incomparable poeta del tauler quan va venir a agonitzar a Espanya, i el vaig veure patir.

Agonia, d'etimologia grega, vol dir lluita. Agonitza el que viu lluitant, lluitant contra la vida mateixa, afirma Unamuno a "L'agonia del cristianisme", i, creiem nosaltres, que mai lluita tant l'home com quan està morint. Heus aquí la raó del títol del llibre i el perquè vaig rebutjar la paraula ocàs. L'ocàs d'Alekhine va començar bastant abans d'arribar a la nostra pàtria procedent de l'Alemanya Nazi, a Espanya Alekhine va iniciar la seva tremenda agonia per expirar a Portugal.

Aquest període, l'últim de la seva vida, és el que pretén abastar AGONIA D'UN GENI, el que va des d'octubre de 1943 fins el març de 1946. Una època tràgica per a la història del món a causa de la II Guerra Mundial, i per aquesta raó les partides que el Campió Mundial va jugar a Espanya són molt poc conegudes, doncs, o no han estat publicades mai, o van aparèixer en diaris i revistes d’efímera vida. No són, per descomptat, les seves millors creacions, no podien ser-ho, ja que estava malalt, prematurament envellit i arruïnat, però van ser les seves més tràgiques batalles sobre el tauler.

El drama d'aquest geni, que també era un home, es desprèn de la resposta que va donar a un periodista a Gijón el mes de juliol de 1944:
---Projectes? Que projectes puc tenir jo? La meva vida, el millor d'ella, ha transcorregut entre dues guerres mundials, que han sembrat Europa en ruïnes i de creus que han posat grillons a la meva voluntat acostumada a vèncer. Les dues m'han arruïnat, però hi ha la diferència de que quan va acabar la primera tenia jo vint-i-set anys i una ambició indomable que avui ja no puc tenir.”



Aquestes paraules deixen clar que Alekhine era un home malalt i enfonsat. Però seguint amb la seva malaltia, és molt interessant i il•lustratiu pel debat de la seva mort el que també és pot trobar al llibre:

“Alekhine sabia , i ho sabia molt bé , que els seus dies estaven comptats . Vivia perquè cal viure , o millor dit , s'estava morint una mica cada dia , pels hotels d'Espanya , primer, i després en els de Portugal .
Els metges , com a professionals , li molestaven . Potser els odiés perquè eren els primers a dir-li que havia d’apartar-se de la beguda , i que cada glop de conyac o de ginebra que ingeria era un pas més cap a la mort .
Durant la seva estada a Espanya va tractar amb molts . El doctor Rey Ardid , eminent psiquiatra i antic campió d'Espanya d'escacs , li va aconsellar una i altra vegada apartar-se de la beguda . ---Mai em va fer cas--- ens va explicar sobre el particular el doctor Rey Ardid .

Una mica més afortunat professionalment va ser el doctor Martínez Moreno , d'Almeria , ciutat a la qual va arribar el 1945 per jugar un torneig en un estat lamentable d'alcoholisme . Gràcies a les cures del citat doctor , Alekhine va poder jugar després d'uns dies de repòs i desintoxicació , però aviat va tornar a ballar-la.

A Gijón es va presentar un dia a la consulta del doctor Casimiro Rugarcía, gran aficionat als escacs, i amb qui havia fet bona amistat durant la seva estada a la ciutat.
---Senyor Rugarcía--- li va dir ---vinc a que em reconegui. Vull saber la veritat sobre la meva salut. Li prego que no em menteixi, no m'enganyi, digui com em troba.
El doctor Rugarcía va examinar-lo detingudament i va comprovar que Alekkhine patia una cirrosi hepàtica molt greu.
Tenia un fetge enorme ens va dir a nosaltres el doctor; tan gran que gairebé li arribava a la mamella dreta. No tenia cura i els seus dies estaven comptats.
¿Va arribar a assabentar-se Alekhine del seu estat? Naturalment. No em va quedar més remei que dir-li.



Va seguir bevent durant la seva estada a Gijón i a Espanya. Des de juliol de 1945, Alekhine sabia que els seus dies estaven comptats. Així va jugar el Torneig de Sabadell, el d'Almeria, el de Melilla, el de Càceres i la trobada amb Lupi a Estoril, Portugal.

A partir del dia que va visitar el doctor Rugarcía fins al de la seva defunció no va transcórrer un any. Durant aquests mesos Alekhine va passejar la seva mort per Espanya i Portugal, somiant amb defensar el Campionat del Món, amb creuar l'Atlàntic i arribar a Amèrica del Nord.

Potser volia la seva voluntat indomable vèncer al destí, derrotar al seu fetge que se’l anava menjant, com va derrotar a Capablanca, Bogoljubov, a Euwe ...

Però no, la partida amb el destí estava perduda. Alekhine, l'home que va saber vèncer a tots els seus rivals, no va poder vèncer-se a si mateix”.


Fins aquí Pablo Moran en el que diu al seu magnífic llibre. Queda clar que Alekhine estava condemnat a mort per la seva important malaltia i precisament per això, en aquells moments no era rival per a qualsevol jugador d’elit.

Per quina raó tenien que assassinar-lo? No ho sé, hi ha teories de tota mena, algunes poc creïbles, però tampoc entenc que li donem tantes voltes a aquest tema, si ningú sap el que va passar realment.

Jo prefereixo recordar a Alekhine com a un dels millors jugadors de tots els temps i gaudir de les seves incomparables partides.

Salut i escacs,  

diumenge, 6 d’octubre del 2013

Breus comentaris (4)


Torno amb els comentaris breus i espontanis. Cap d'aquests temes per si mateixos m'inviten a fer un article, però si que són temes que m'han cridat l'atenció i crec que val la pena parlar d’ells.

Com he dit més d’una vegada, el web "Ajedrez Noticias Diarias", forma part de la vida quotidiana dels escaquistes catalans. No podem passar sense aquest web, el visitem habitualment si volem estar al dia del que passa en els escacs a casa nostra. Tinc que dir que no hi ha cap dia que no visiti aquest enllaç, es pot dir que sóc un malalt d’aquest web. Si fos meu, trauria algunes seccions i posaria unes altres; però com no així, tan sols tinc que felicitar-los per aquesta exitosa iniciativa.

En aquest final d'estiu, començament de la tardor, l’apartat “Debates” de “Ajedreznd” està sent molt sucós. En concret us vull parlar d’aquests temes:


El Mestre Internacional Roi Reinaldo, planteja un interessant debat amb el títol “Multijugadores”. La participació en aquest debat és força activa i surten arguments variats i suggeridors; per la meva part he de dir que no tinc suficients elements per poder tenir un punt de vista definit, però el que si que m’ha deixat clar aquest debat és que les federacions, totes les federacions, haurien de regular millor aquest tema d’una manera coordinada.

Altre tema que ha sortit a l’apartat “Debates” ha estat aquest escrit. Francament m’ha sorprès, jugadors aficionats que pensen com si fossin professionals. No ho acabo d’entendre i molt menys ho comparteixo. Quan un té una afició i s’apassiona amb ella, a menys que tingui capacitats per a ser professional, ja sap que això li costarà temps i diners. Si a més, com és el cas de centenars de persones en els escacs catalans,tant si són directius, organitzadors de tornejos, col•laboradors en tota mena de taques, etc. etc. i que tot això ho fan totalment desinteressadament, i per suposat, encara els costa temps i diners de la seva butxaca; sóc de l'opinió que el plantejament d’aquest article, tot i respectant qualsevol punt de vista, em sembla un plantejament egocèntric, egoista i d'una falta de sensibilitat envers les persones que se sacrifiquen pel nostre esport.



Canviant de tema, no volia deixar l’ocasió de felicitar al Bernat Fàbregas pel seu triomf al torneig de ràpides de la Festa Major de Pineda de Mar. Vaig conèixer al Bernat Fàbregas el passat Open de Sant Adrià, ens vam enfrontar, vam analitzar la partida i vam compartir opinions i comentaris durant el torneig. Em va semblar una persona educada i amb una gran capacitat pels escacs. Felicitacions Bernat.

El proper 19 d’octubre se celebra l’assemblea de la Federació Catalana d’Escacs, on es tocarà un tema força important: el de les llicencies, fent voluntaria la llicencia FEDA, i a l’evaluació de tornejos para FIDE. Aquesta vegada no podem fer cap retret a la Federació Catalana sobre la difusió d’informació sobre aquest tema. Inclús el president, a fet una carta pública sobre el tema, amb arguments i explicacions. La discussió d’aquest tema i la seva resolució per l’assemblea, es cabdal pel futur desenvolupament dels escacs a Catalunya els propers anys. Els clubs tenen la responsabilitat de participar a l’assemblea, debatre i prendre la decisió més adequada des del seu punt de vista. Però per això tenen que fer l’esforç d’estar ben informats sobre el tema, el que diu el president Ayza sembla coherent, però també es té que saber el que no diu. Sobretot els clubs tenen que saber quina és la situació si es prenc una resolució o una altra. El que no val és, segons el meu punt de vista, votem això i després ja veurem.



Com vaig fer a la primavera, us passo l’enllaç del web d'en Francisco Javier Ramón per estar al dia de tots els tornejos que es juguen a casa nostra.







Bé, potser aquest breus no a estat tan breu, en aquest cas es un “còctel” llarg.

Salut i escacs,