divendres, 29 de juliol del 2011

Tancat per vacances



Faig vacances, estaré fora de Barcelona tot el mes d’agost. Espero poder desconnectar d’un munt de coses i dels escacs també. Fins finals d’agost o més probablement a començament de setembre no faré cap article en aquest bloc. Voldria, no obstant, omplir aquest curt temps (les vacances sempre passen a una velocitat de Formula 1) amb una mica d’humor, humor al voltant dels escacs, com ha de ser.



  • Aquell rei era tan gelós que no volia enrocar per seguir al costat de la seva dama.
  • Aquella dama era tan coqueta que no menjava per conservar la silueta.
  • Els alfils deuen haver tingut alguna cosa molt greu; mai s’han pogut veure.
  • Aquell peó es va cansar tant a l’arribar a la vuitena fila que va demanar un cavall.
  • Els peons deuen tenir la boca torta, perquè mengen de costat.
  • L’escaquista més fort de tots els temps és, sens dubte, Moisés. És l’únic al que Déu el va donar taules.
  • El millor sacrifici és el de las peces adversàries.
  • "Ningú ha guanyat una partida abandonant" (Tartakower).
















Mat del pastor











Si esteu avorrits, podeu escriure el que us vingui de gust. Però sigueu conscients que no us podré contestar fins el mes de setembre.

Salut i escacs,

divendres, 22 de juliol del 2011

A través del mirall...



Estem acostumats a què múltiples llibres i pel•lícules tinguin com excusa els escacs com a línea argumental. Sovint aquesta barreja no funciona, sobretot vist des de l'òptica dels que entenem (una mica) d'escacs.

Avui vull parlar d'un d'aquests casos, però amb la diferencia de ser un llibre excepcional i sense pretensions de parlar d'escacs. Els escacs són un instrument per desenvolupar la inesgotable i peculiar imaginació del seu autor.

Lewis Carroll (pseudònim de Charles Lutwidge Dodgson) publica el 1871 "A través del mirall i el que Alícia va trobar allà", com una continuació de les "Aventures d'Alícia al país de les meravelles", de 1865. Aquest nou viatge de la nena (ara al món darrere del mirall) ha estat al llarg del temps com un clàssic de la literatura victoriana per a nens.

Mentre que el primer llibre juga amb cartes vivents, en aquesta ocasió Alícia es veu embolicada en una boja partida d'escacs. Carroll ens proporciona una llista dels moviments que s'hi produeixen, encara que alguns d'ells van en contra de les regles del joc, com si fos un nen petit el que estigués jugant.



Aquesta nova història sorgeix, a partir d'històries explicades a Alice Liddell (la nena en qui es va inspirar l'autor) i a les seves germanes en les excursions al riu Tàmesi i on Dodgson també les ensenyava a jugar als escacs.



Tot i ser considerat com un autor per a nens, en endinsar-nos en els múltiples aspectes de la vida de Lewis Carroll, veiem que, en efecte, la seva obra no es tracta només de literatura "per a nens" exclusivament i que aquest llibre es diferencia de "Alícia al país de les meravelles ". No hem d'oblidar que tots dos llibres sempre han atret l'atenció de lingüistes, filòsofs i generacions d'artistes, fins i tot dels surrealistes.

El món que Alícia troba darrere del mirall de la sala, està ple d'imatges oníriques relacionades amb els escacs. Alícia, convertida en peó, juga una gegantina partida, amb l'objectiu de ser reina. Creuant les diferents caselles es troba amb personatges tan entranyables com el gat de Chesire al país de les meravelles. És a dir: tenim les flors parlants (algunes bastant odioses) que confonen a Alícia amb una gran flor mig marcida, les peces d'escacs grans i petites (entre elles la innocent Reina Blanca i la calculadora Reina Negra), Humpty Dumpty, el cavaller Blanc que ajuda a Alícia quan està amb problemes i que no deixa de caure del seu cavall, el cérvol al bosc on un s'oblida fins del seu propi nom, les "abelles" que resulten ser elefants ... i així molts més, fins arribar a la coronació d'Alícia, que és el passatge més estrany del llibre, ple de personatges estranys i on coses estranyes passen, tot això cortesia de la Reina Negra (que ara és gran, ara petita i ara ... un gat?). Benvinguts al món darrere del mirall.






Lewis Carroll és una personalitat fascinant i inabastable al mateix temps, una personalitat de múltiples interessos: literatura, lògica, teatre, fotografia (va ser el fotògraf de nens més important de la seva època), parapsicologia, croquet, joguines mecàniques, escacs, càbala , criptografia.

Bé, va ser un home que va viure a un altre temps. Potser avui seria vigilat per la policia per la seva obsessió per les nenes.

Salut i escacs,

dijous, 14 de juliol del 2011

Estudis i composicions


La solució d'estudis artístics és un tradicional i acreditat mitjà per al perfeccionament del jugador d'escacs. A favor d'això n'hi ha prou amb dir que tots els Campions del Món han estat grans entusiastes de les composicions d'escacs i que es donen estudis que fins i tot van ser elaborats per ells mateixos. La solució d'un problema d'escacs no només és vàlid per al progrés de la creativitat del jugador d'escacs, sinó que a més i això no és menys important, li dispensa satisfacció i certament la delectació que resulta de la seva estètica.

En aquest sentit, Anatoly Karpov va dir: "El continu entrenament mitjançant la solució d'estudis ajuda al jugador d'escacs, sense cap dubte, a no pensar durant el joc de forma rutinària i desenvolupar el seu sentit tàctic, així com la capacitat per a calcular llargues variants".

Una gran quantitat d'estudis són finals, la resolució d'aquests estudis d'una manera regular, permeten adquirir unes habilitats molt superiors a les que es poden adquirir amb els llibres de teoria dels finals i, no cal dir-ho, són el millor complement a aquestos.

Un dels grans llibres d'estudis de finals el va escriure Ricard Reti, en realitat va ser el seu treball pòstum, ja que, poques setmanes després d'acabar-ho, el món escaquístic va ser sorprès amb la noticia tràgica de la seva mort.

Per la meva part intento seguir, sempre que les circumstàncies m'ho permeten, el consell que em va donar el meu amic i company d'equip, el Mestre Català Carlos Oliver, en el sentit que quan estem alguns mesos sense jugar, és recomanable un mes abans de tornar a competir, dedicar-hi una hora diària a resoldre problemes i estudis artístics. A part de què és un exercici molt gratificant, això permet, a mena de pretemporada, posar el nostre cervell en forma.

Seguidament us poso una posició que es va donar en una partida jugada per correspondència a l'any 1985. A pesar que aquesta posició es va donar en una partida, qualsevol compositor d'escacs la voldria haver creat.




Ara és impossible aturar el peó de la columna "e", però el blanc força taules d'una manera senzillament fantàstica:

1.Cxc4+-dxc4 2.Td1!!-exT=C!

Si es demana Dama o Torre, la posició és d'ofegat i després de 2...-exT=A 3.Ae4!-Axe4 i la transformació del peó en un alfil porta igualment a una posició d'ofegat.

3.Ae4-Cxc3

Després de 3...-Axe4 la posició és d'ofegat també.

4.Axa8-Cxa2 5.Ad5-c3

La jugada 5...-Rb3 es respon amb 6.Axc4+

6.Axa2-c2 7.Ab1!-c1=D o T ofegat.

Francament, no em digueu que no és fantàstic. La definició que els estudis i les composicions són la poesia dels escacs no crec que sigui exagerada.

Salut i escacs

dimecres, 6 de juliol del 2011

La Defensa Caro-Kann


La Defensa Caro-Kann rep el seu nom dels mestres europeus Horatio Caro i Marcus Kann. Dels dos, Caro va tenir una carrera una mica més rellevant, en haver participat, a la tardor de 1900, en una sèrie de forts tornejos. Cal dir però, que si no fos per la seva contribució a la teoria d'obertures, els seus noms haurien desaparegut sense deixar rastre en els anals de la història. A títol individual, cap d'ells és especialment digne de recordar, però junts han aconseguit una merescuda fama.

Tal com us comento a un article recent, vaig començar a jugar la Defensa Caro-Kann i vaig quedar fascinat. Considerada com una defensa passiva o potser d'espera, jo la definiria de contraatac i a vegades pot ser un arma molt agressiva.

Com a exemple us poso una partida que l'any 1993 va enfrontar a Kiril Georgiev amb Michael Adams, a la ciutat holandesa de Groninga.

1.e4-c6 2.d4-d5 3.Cc3-dxe4 4.Cxe4-Cd7 5.Ac4-Cgf6 6.Cg5-e6 7.De2-Cb6 8.Ad3-h6 9.C5f3-c5 10.dxc5-Axc5 11.Ad2


Una continuació agressiva. Les blanques es disposen a enrocar llarg i llançar un atac al flanc de rei.

11...-o-o 12.o-o-o-Ca4!



13.Ab5-Ad7 14.Axd7


(14.Axa4-Axa4 15.Axh6 guanya un peó, però, després per exemple de 15...-Cd5 16.Ag5-Db6 les negres tenen excel•lents perspectives d'atac contra el rei blanc.
14.Axh6-Cxb2! amb contraatac.
14.Ce5, en aquesta posició les negres poden triar entre la complicadíssima 14...-Cxb2!? o simplificar amb 14...-Axb5 15Dxb5-De8! i la posició està més o menys equilibrada).


14.Dxd715.Ch3?!


(15.Axh6? les negres poden moure la dama 15...-Dc7 i després començar a plantejar amenaces contra l'enroc blanc, amb un rei sense gaire protecció. Georgiev prefereix desenvolupar les seves peces del flanc de rei abans de perdre temps a prendre un peó i afrontar un atac sense res a canvi per contrarestar-lo.
15.Ce5-Dc7 16.Cd3 era una millor forma d'organitzar la defensa).

15...-Tac8 16.Rb1-Dc6 17.Ac1-Cd5


Amenaçant amb guanyar la dama blanca.

18.Dc4-Tfd8 19.Ra1-b5! 20.De4-Ae7 21.c3-Da6 22.Ce5-Af6 23.Cg4?


Potser les blanques esperaven prendre l'alfil de "f6" amb xec, però permetre que aquesta peça tingui la mínima activitat sobre el flanc de dama resulta fatal. Tenia que haver jugat 23.f4

23...´Caxc3! 24.bxc3 (no n'hi ha temps per a 24.Cxf6-Cxf6, ja que el blanc perdria la dama).

24...Axc3+ 25.Ab2-Tc4 26.Df3-Axb2+ 27.Rxb2-Tc2+



Un remat elegant.

28.Rxc2-Dxa2+ 29.Rd3-Dc4+


Les blanques van abandonar. Després de 30.Rd2-Cb4+ 31.Re3 (Re1)-Cc2++

Podeu mirar aquesta partida clicant aquest enllaç.

Qui diu que la Caro-Kann és una obertura passiva per a les negres? Sovint el que passa és que molts jugadors juguen la Caro-Kann massa passivament i no aprofiten les ocasions de passar al contraatac .

La Defensa Caro-Kann és una obertura sana i robusta, que està al repertori dels grans jugadors.

Salut i escacs,