"Per a aquells que romanen aliens al món dels escacs, la paraula TAULES equival al desenllaç d'una anodina partida en què no hi ha hagut ni vencedor ni vençut. No obstant això, l'aficionat, sigui quin sigui el seu grau d'iniciació, sap que aquest terme pot condensar una autèntica lluita, en la qual cada un dels contendents ha bolcat sobre el tauler, el millor dels seus coneixements i aguditzat l'enginy fins a extrems que , de vegades, resulten sorprenents.
Miguel Tal, ex campió del món i autor del pròleg d'aquesta obra, afirma que hi ha taules i taules. Unes són el rutinari resultat d'una partida sense ambicions, les altres són autèntiques creacions plenes de bellesa i intensitat, les primeres no tenen història, les segones passen a constituir-se en magistrals lliçons d'escacs. Sobre la base d'una selecció d'aquestes últimes ha configurat Verjovsky aquesta obra. En ella es sotmeten a anàlisis diverses partides entre els grans mestres, partides que, sense vencedor aparent, poden considerar-se com un triomf de tots dos".
Aquestes paraules es troben a la introducció del llibre que va escriure L.Verjovsky, a la imatge podeu veure la portada, i que va ser publicada en castellà per Ediciones Matínez Roca l'any 1973.
En aquest llibre, apart de meravelloses partides que acaben en taules, també podem trobar a les seves primeres pàgines informació de com ja en el segle XIX els organitzadors de tornejos intentaven lluitar contra les taules ràpides. En alguns casos, com narra l'autor, amb "invents" totalment estrambòtics que afortunadament no van crear "escola".
Desgraciadament, com en tantes altres coses de la vida, alguns ens volen portar a altres temps i per combatre les taules sense lluita, no se'ls ha ocorregut altra cosa que suprimir l'empat als escacs. "Matar mosques a canonades" fruit d'uns estaments federatius mediocres i corruptes (em refereixo a la FIDE) i alguns jugadors d'elit que tan sols veuen fins a la punta del seu nas. La carta dels senyor Rustam Kasimdzhanov (
Kasimdzhanov: carta oberta a la FIDE amb una proposta), em sembla patètica. Que té que veure el tennis amb els escacs?, és una comparació estúpida i la seva proposta de què les partides sempre acabin amb un guanyador i en cas d'empat jugar una altre partida a ritme més ràpid i si també acaba en empat, jugar una altra a un ritme encara més ràpid em sembla totalment fora de lloc. Això, a mi em sembla comparable a que si un partit de futbol acaba en empat, doncs que juguin un partit de futbol sala i si persisteix l'empat doncs que juguin un altre partit a futbol platja. Ridícul, veritat, doncs mesclar diferents ritmes de joc en els escacs, a mi també em sembla ridícul.
Jo crec que les taules han format i formen part fonamental dels escacs. Els escacs, són en molts casos una petita replica de la vida i a la vida és normal i raonable que en un conflicte, les parts trobin una sortida negociada que deixi contents a les dues parts, això en els escacs serien les taules. Que després d'un dur combat, que ambdós contendents han lluitat per la victòria, arribi un moment que a pesar de què encara és possible seguir lluitant, decideixin deixar-ho en taules perquè serià injust que hagués un perdedor (ho dit d'altre manera als dos els dona por a perdre després de la bona partida jugada) a mi em sembla perfecte. El que sobra és l'abús d'aquest recurs i que es produeixin taules ràpides i sense lluita. Però això no és igual per a totes les situacions, no és igual que es produeixi, per exemple, en un jugador amateur que juga un torneig en un dia laboral al vespre, que ha tingut un dia laboralment de "gossos" i que va a jugar amb un fort dolor de cap, que a un jugador professional que cobra un fix i que l'organització vol que a les partides hagi espectacle. No, no és el mateix, i si es canvia el reglament com alguns "il•luminats" proposen, ho canviarien pensant en aquests professionals però s'aplicaria a tothom.
La solució no és fàcil, però jo crec que les possibles mesures per acabar amb els abusos deuen estar en las bases dels tornejos. Recordo que fa alguns anys, al torneig que es jugava a Linares, a on jugaven els millors jugadors del món, amb bons emoluments; els jugadors no feien taules sense lluita, perquè sabien que si això es produïa, l'any següent no serien convidats.
Solucions segur que n'hi han, però en aquest temps de falta de lideratge per part dels que tenen la responsabilitat de solucionar aquestes i altres situacions similars, ens podem trobar què sigui pitjor el remei que la malaltia.
Salut i escacs,
