divendres, 22 de juliol de 2011

A través del mirall...



Estem acostumats a què múltiples llibres i pel•lícules tinguin com excusa els escacs com a línea argumental. Sovint aquesta barreja no funciona, sobretot vist des de l'òptica dels que entenem (una mica) d'escacs.

Avui vull parlar d'un d'aquests casos, però amb la diferencia de ser un llibre excepcional i sense pretensions de parlar d'escacs. Els escacs són un instrument per desenvolupar la inesgotable i peculiar imaginació del seu autor.

Lewis Carroll (pseudònim de Charles Lutwidge Dodgson) publica el 1871 "A través del mirall i el que Alícia va trobar allà", com una continuació de les "Aventures d'Alícia al país de les meravelles", de 1865. Aquest nou viatge de la nena (ara al món darrere del mirall) ha estat al llarg del temps com un clàssic de la literatura victoriana per a nens.

Mentre que el primer llibre juga amb cartes vivents, en aquesta ocasió Alícia es veu embolicada en una boja partida d'escacs. Carroll ens proporciona una llista dels moviments que s'hi produeixen, encara que alguns d'ells van en contra de les regles del joc, com si fos un nen petit el que estigués jugant.



Aquesta nova història sorgeix, a partir d'històries explicades a Alice Liddell (la nena en qui es va inspirar l'autor) i a les seves germanes en les excursions al riu Tàmesi i on Dodgson també les ensenyava a jugar als escacs.



Tot i ser considerat com un autor per a nens, en endinsar-nos en els múltiples aspectes de la vida de Lewis Carroll, veiem que, en efecte, la seva obra no es tracta només de literatura "per a nens" exclusivament i que aquest llibre es diferencia de "Alícia al país de les meravelles ". No hem d'oblidar que tots dos llibres sempre han atret l'atenció de lingüistes, filòsofs i generacions d'artistes, fins i tot dels surrealistes.

El món que Alícia troba darrere del mirall de la sala, està ple d'imatges oníriques relacionades amb els escacs. Alícia, convertida en peó, juga una gegantina partida, amb l'objectiu de ser reina. Creuant les diferents caselles es troba amb personatges tan entranyables com el gat de Chesire al país de les meravelles. És a dir: tenim les flors parlants (algunes bastant odioses) que confonen a Alícia amb una gran flor mig marcida, les peces d'escacs grans i petites (entre elles la innocent Reina Blanca i la calculadora Reina Negra), Humpty Dumpty, el cavaller Blanc que ajuda a Alícia quan està amb problemes i que no deixa de caure del seu cavall, el cérvol al bosc on un s'oblida fins del seu propi nom, les "abelles" que resulten ser elefants ... i així molts més, fins arribar a la coronació d'Alícia, que és el passatge més estrany del llibre, ple de personatges estranys i on coses estranyes passen, tot això cortesia de la Reina Negra (que ara és gran, ara petita i ara ... un gat?). Benvinguts al món darrere del mirall.






Lewis Carroll és una personalitat fascinant i inabastable al mateix temps, una personalitat de múltiples interessos: literatura, lògica, teatre, fotografia (va ser el fotògraf de nens més important de la seva època), parapsicologia, croquet, joguines mecàniques, escacs, càbala , criptografia.

Bé, va ser un home que va viure a un altre temps. Potser avui seria vigilat per la policia per la seva obsessió per les nenes.

Salut i escacs,

4 comentaris:

Catulo ha dit...

Molt bo el post, Roger. Sincerament, aquest tipus d'articles són els millors que es poden publicar en un blog.
Hi ha una interessant versió d'Alicia en cinema feta per Tim Barton i allà i surt una dualitat maniquea entre l'atzar (representada per la reina de Cors, el joc de cartes) i la necessitat (la reina rodejada de peces d'escacs).
Com a matemàtic que era, Carroll es lògic que es sentís atret per jocs de taula que, en el fons, tenen un rerafons lògic, filosòfic i matemàtic. Per això abunden les paradoxes i els jocs lingüístics, fet que s'accentua en la segona obra sobre Alícia.
El teu article, sempre benèvol amb l'autor, no tracta la polèmica afició de Carroll a retratar nenes. Millor ja que l'important aquí és aquesta obra que, per a mi, és una mena de filosofia per a nens. Els llibres del Gerónimo Stilton que darrerament han proliferat tant en el fons tenen un deute amb aquestes obres de Carroll ja que també intenten atreure els lectors més joves amb jocs visuals i lingüístics.

Roger ha dit...

Impressionant Joan, has fet un article dins del meu article, se't dona bé això d'escriure. No sabia que la pel•lícula de Tim Barton tocava també els escacs, però m'agrada la definició que fas. He d'admetre que sóc un ignorant de l'obra d'Elisabetta Dami, però em sembla interessant la similitud que fas. Referen a la meva benevolència amb l'autor, si et fixes en l'últim paràgraf, dono a entendre que el senyor Charles Lutwidge Dodgson tenia molts punts propers a la pederàstia (per dir-ho d'una manera amable).

Salutacions,

Catulo ha dit...

Ostres, és veritat que comentaves lo de fotografiar nenes. Se m'havia passat! Un té la sensació que a determinats intel·lectuals se'ls hi perdona tot. Per exemple, no sol parlar-se de que Woody Allen está casat amb la seva filla adoptiva.
La pel·lícula de Barton, per cert, retrata una Alicia ja crescudeta, qui sap si és una correcció als atípics gustos de l'escriptor!

Patty ha dit...

No sé gaire de cinema però... s'escriu Burton xD

Ara seriosament, no he vist la pel·lícula, però qualsevol versió d'un llibre tan increible com aquest ha de ser una cosa molt personal. M'encanten totes dues obres del Carroll (i tinc gran admiració pel seu traductor).

Pel que fa a les seves aficions, els crítics literaris són experts en trobar de tot a tothom amb estudis molt parcials.