diumenge, 29 de juny del 2014

Tres noves incorporacions


Anteriorment, en dos articles amb el títol de Jocs d’Escacs (24/04/2010) i Jocs d’Escacs (2) (12/01/2012), vaig fer un ampli reportatge fotogràfic dels jocs d’escacs que tinc. Podeu accedir des d’aquest enllaç.

Després de dos anys i cinc mesos, torno a parlar d’aquest tema perquè hi ha tres jocs nous. En realitat el títol d’aquest article no és correcte, es tracta d’un joc nou i de dues recuperacions.

El joc nou va ser un regal de la meva dona a principis d’aquest any 2014. Es tracta un joc que té com a temàtica el Quixot. Com qüestió original i ornamental compta amb uns suports del tauler en forma de molins de vent.




Els altres dos jocs són del meu fill, se’ls vaig regalar quan tenia poc més de 10 anys i ja no me’n recordava d’ells. L’altre dia, reorganitzant un armari, els vam trobar.

Es tracta de dues col·leccions que vam completar a finals del segle passat (anys 1998-1999) quan el meu fill tenia 10 anys. Són escacs de poc valor, com a mínim en aquells moments, ara potser s’han revalorat gràcies als col·leccionistes, ja que tots dos temes que compten amb una gran legió de friquis.

El primer joc era sobre “Bola de Drac Z” i el vam tenir que completar comprant un seguit de fascicles setmana rere setmana, fins completar el joc i el llibre d’escacs.



El joc compta amb els principals personatges de la sèrie i els fascicles sumen un llibre d’escacs per a principiants en un format clarament dissenyat per a nens i joves.




El contingut del llibre prima especialment els dibuixos de la sèrie, però cuida els continguts docents sobre els escacs.

L’altre joc era sobre el F.C. Barcelona i tinc que dir que era original, ja que enfrontava al Barça d’aquells moments (Van Gaal ) amb el Barça de (Cruyff) que havia existit uns anys abans.


També expressar que aquest joc, vist amb la perspectiva del temps compta amb temes realment curiosos.
Al “Dreem Team” podem veure que els peons són “l’Avi del Barça”; les Torres són: el Zubizarreta i el “Chapi” Ferrer; els Cavalls són: el Bakero i l’Stoichkov; els Alfils són: el Beriguistain i el Romario; la Dama és el Laudrup; el Rei és el Koeman. Aquest equip porta la segona equipació d’aquells temps que era ataronjada.


El Barça titular d’aquells temps compta amb el Xavi com a peons; les Torres són: l’Hesp i el Frank de Boer; els Cavalls són: el Luis Enrique i el Sergi; els Alfils són: el Guardiola i el Kluivert; la Dama és el Figo; el Rei és el Rivaldo.


Aquest joc té un seguit de curiositats que el fa força original:

En primer lloc podem veure que les dues Dames, díscoles Dames, van acabar al Reial Madrid, el Laudrup i el Figo (que poc podien pensar els que van dissenyar el joc que pocs mesos després el Figo seria el trànsfuga més odiat del barcelonisme).

Tampoc podien imaginar que el Xavi, que van posar de “peonet” amb el temps seria, des del meu punt de vista, el jugador més important a la història del Barça.


Aprofitant que “el Llobregat neix a Castellar de N’Hug” i sense que serveixi de precedent, voldria dir “dues cosetes” de la situació del Barça actual.

Primer. El Xavi és mereix acabar la seva carrera com a jugador al Barça; si el club vol, el Xavi segueix, ja que és més Culer que “l’Avi del Barça”.

Segon. Al Barça no fan falta davanters, que tenim de ben bons, fan falta (ja fa una pila d’anys) centrals. Basta de "marejar la perdiu", que de bons centrals al món hi ha un “munt”, no fa falta que siguin brasilers que el món és molt més gran.

Tercer. Quina mania de fitxar jugadors mediàtics que costen una barbaritat, recordo que el Márquez, el Toure Yaya i l’Abidal van sortir força bé de preu i van donar un gran rendiment.

Quart. Si fitxen al “caníbal”  acabarà mossegant al Messi i al Neymar, pel control de la pilota.

Cinc. El Luis Enrique m’agrada, l’actual junta directiva crec que ha perdut el nord, i el que és pitjor, la credibilitat; no crec que el deixin fer el que té que fer.

De totes maneres, no em feu gaire cas, que de futbol encara sé menys que d’escacs.

Salut i escacs,

dijous, 19 de juny del 2014

Dades (6). Barcelona (2)


Fa poques setmanes, l’11 de juny, vaig fer un article amb el títol “Dades (5). Barcelona” a on parlava dels clubs actuals a la ciutat de Barcelona i la seva ubicació per districtes.

Sembla ser que va tenir bastant acceptació, ja que va promoure diversos comentaris, no tan sols des d’aquest bloc, també des d’altres xarxes socials; però el que m’ha agradat especialment ha estat que a gent no vinculada als escacs també els ha cridat l’atenció aquest tipus de dades vinculades als diferents indrets de Barcelona i m’ho han comentat.

Això m’ha donat ànims per aprofundir en aquest tema i m’ha semblat interessant comparar les dades actuals amb dades del passat.

També he cregut oportú recordar els clubs d’escacs que han existit a Barcelona i que ja han desaparegut. Alguns de molt importants, que han deixat empremta a la història dels escacs catalans, altres més modestos però que van jugar un paper també important en la difusió dels escacs en barris populars on no era (és) habitual la visualització de la nostra afició.

En primer lloc poso els clubs que ja no existeixen, els clubs que jo he detectat, de ben segur que hi ha molts més; si sabeu d’algun que no surt en aquesta llista, si us plau, us agrairia que m’ho féssiu saber.

Clubs d’escacs a la ciutat de Barcelona que ja no existeixen:

A.V. El Carmelo. Agrupació Muntanya. Aurora.  Avant Escacs.  Barcanona. Barceloneta.  Barcino.  Barcinona.  Besòs.  BIM.  C.A. Gràcia.  C.C. Gràcia.  C.C.R. Aragonés.  C.M. Gràcia.  Carmel-Escalón.  Català.  CECOB.  Cercle Gracienc d’Escacs.  Claret.  Dom Bosco.  Español.  ETSETB.  Foment Hortenc.  Frederic Mistral.  Gaudí. Granja.  Hispano Olivetti.  Horta.  Hostafrancs.  Instituto Guttman. Joventut Escaquista. Juyol. Klein.  La Artesana.  La Salle Gràcia.  La Salle Horta.  Leridano.  Meridiana.  Natació Barcelona.  Ninot. Noé.  Orfeó Sants.  Oro Negro.  Paluzíe.  Paz y Justicia.  Pegaso. Penya Enroc. Penya Gracienca d’Escacs.  Peña Cultural Barcelonesa. Peón. Pueblo Nuevo.  Ràpid Navas.  Roselló.  Ruy López.  San Andrés.  San Antonio. Sanllehy. Sans. Sansense. SEAT.  Sedeta.  Set a nou.  Tenis la Salud. Tívoli. Tres Torres. Turo de la Peira. Unió d’Escacs Martinenc (UAM). Universitari. UPC.  Vulcà.

Seixanta-nou clubs que ja són història, alguns van ser substituïts per altres clubs i/o  es van fusionar i al final van desaparèixer, altres la majoria, van desaparèixer per diferents motius, en fi, cada club és una història en si mateix; en molts casos aquests clubs ni tan sols van coincidir en el temps, els canvis han estat constants a la ciutat de Barcelona i com no podia ser d’altra manera, aquests canvis han afectat, també, als clubs d’escacs. Però tots, absolutament tots, van posar el seu “granet de sorra” per a la consolidació dels escacs a la nostra ciutat.


En segon lloc us passo una mostra dels clubs que han existit en els últims 50 anys per poder fer una comparació amb la situació actual. Aquesta mostra l’he fet agafant com a model els anys 1964, 1974, 1984, 1994 i 2004, el 2014 ja està explicitat a l’article anterior.

L’any 1964 la ciutat de Barcelona va comptar amb 30 clubs d’escacs.


L’any 1974 la ciutat de Barcelona va comptar amb 37 clubs d’escacs.


L’any 1984 la ciutat de Barcelona va comptar amb 37 clubs d’escacs.


L’any 1994 la ciutat de Barcelona va comptar amb 29 clubs d’escacs.



L’any 2004 la ciutat de Barcelona va comptar amb 31 clubs d’escacs.


A l’actualitat hi ha 26 clubs, com vam comentar a l’article anterior. Podem fer totes les comparacions que vulguem, algunes poden ser força interessants, però des del meu punt de vista no poden ser exclusivament numèriques. La societat ha canviat molt els últims anys i això, òbviament, també s’ha reflectit en els aficionats als escacs i en els escacs en general. Abans, per poder jugar als escacs és tenia que passar pel club i jugar una “partideta” amistosa (o varies), ara via internet, es pot jugar el que es vulgui des de casa. També és força diferent l’accés a la informació dels tornejos, abans tenies que passar-te pel club per consultar les famoses llistes per saber amb qui tenies que jugar el diumenge (habitualment), ara ho pots consultar per internet; aquests són dos exemples, però podríem posar un llarg etc. etc. etc.

Això ha representat un canvi radical en els criteris dels jugadors a l’hora de escollir un club. Abans el principal criteri era la proximitat al domicili del jugador, ara prevalen més altres criteris (prestigi del club, jugadors coneguts, quota a pagar, etc, etc).

Que hagi menys clubs que abans a Barcelona, no vol dir que hagi menys jugadors, això ja ho sabem; afortunadament l’increment de llicencies a Catalunya, i com no podia se d’una altra manera també a Barcelona, ha estat abismal si ho comparem a altres temps passats. Això vol dir que ha hagut una concentració especialment en uns determinats clubs visualitzats com a atractius.

És això positiu o negatiu? Com sempre aquest tipus de preguntes tan simplistes són difícils de contestar, sempre hi ha matisos. Però si tingués que contestar, jo diria que des del punt de vista competitiu no ha d’haver cap problema, fins i tot podria ser positiu, des del punt de vista social (entenent com de visualització dels escacs al territori) i de difusió dels escacs, crec que pot ser altament negatiu.

Aquest, com tants altres problemes, són de difícil solució. Però és bo detectar-ho, com a primer pas per
poder començar a decidir si ho volem solucionar.

Salut i escacs,      

dimecres, 11 de juny del 2014

Copa del Món d'Escacs. Barcelona 1989



No he pogut respectar el costum de fer un article setmanal i he trigat un pocs dies més. En aquesta ocasió no ha estat per la inqüestionable virtut de la vagància, sinó, tot el contrari, per problemes amb el meu ordinador.

El dijous passat va començar a fer “tonteries”, el divendres van anar a més i el dissabte ja era un tros de ferralla totalment ingovernable.

Afortunadament, després d’unes instruccions del servei tècnic (ahir), sembla que ha tornat a estar viu.

Tornant a la normalitat d’aquest bloc, avui vull parlar del torneig més fort jugat a Catalunya; em refereixo al Torneig Internacional de Barcelona d’Escacs Gran Prix de la Copa del Món de la GMA. Però, abans d’entrar en matèria, voldria fer un petit recorregut pels més importants tornejos internacionals d’escacs jugats a la ciutat de Barcelona.  

El Torneig de l’Exposició Universal de Barcelona 1929, guanyat per Capablanca; el torneig de 1935, guanyat per Flohr; el torneig de 1936, guanyat per Canal; el torneig de 1946, guanyat per Najdorf; el torneig de 1952, guanyat per Rossetto; el Campionat del Món juvenil de 1965, guanyat per Kurajica; el Torneig Zonal de l’any 1975, guanyat per Sosonko; el torneig de 1992, guanyat per Dorman; el Torneig Copa del Món d’Escacs. Barcelona 1989. Sense oblidar-nos dels tornejos internacionals que des de l’any 2004, organitzats per la Federació Catalana d’Escacs i amb el patrocini de Casino de Barcelona, any rere any s’estan jugant a la nostra ciutat.

Alguns d’aquest tornejos van ser realment forts, però el Torneig Copa del Món. Barcelona 1989 va ser el més fort de tots.

Curiosament, aquest torneig no va ser organitzat per la FIDE, ni tan sols per cap organisme afiliat a la Federació Internacional d’Escacs. Aquest fort torneig va ser organitzat per l’Associació de Grans Mestres (GMA), organització que sota la tutela de Kasparov es va escindir de la FIDE.

Bessel Kok, President de la GMA

Obrim un petit parèntesis històric per saber una mica més sobre aquest Gran Prix organitzat per la GMA. Durant el mundial de Sevilla de 1987 es va perfilar el primer calendari per organitzar una «Copa del Món» (Grand Prix). Constava de sis grans tornejos amb un total de 2,4 milions de dòlars en premis. Els tornejos eren: Brussel•les (Bèlgica) del 2 al 27 de març de 1988, Bilbao del 9 de juny al 2 de juliol de 1988, Reykjavík (Islàndia) del 30 de setembre al 23 d'octubre de 1988, Barcelona el març i abril de 1989, Rotterdam (Països Baixos) el juny de 1989 i Skelleftea (Suècia) del 10 d'agost al 4 de setembre de 1989, amb la reserva de Marsella (França). A última hora el torneig de Bilbao no es va celebrar i es va celebrar a Belfort (França). Per organitzar cadascun d'aquests tornejos calia satisfer una sèrie de condicions econòmiques: 200.000 $ en premis, sense fixos per als participants, transport, manutenció i allotjament, i 10.000 dòlars de fiança, no recuperables, que va ser el que l'Ajuntament de Bilbao no va satisfer.

Per a aquesta primera copa es van classificar 25 jugadors: Ulf Andersson (Suècia), Aleksandr Beliavski (URSS), Jaan Ehlvest (URSS), Johann Hjartarson (Islàndia), Robert Hübner (Alemanya Federal), Gari Kaspàrov (URSS), Anatoli Kárpov (URSS ), Viktor Korchnoi (Suïssa), Ljubomir Ljubojevic (Iugoslàvia), Predrag Nikolić (Iugoslàvia), Jesús Nogueiras (Cuba), John Nunn (Gran Bretanya), Lajos Portisch (Hongria), Zoltan Ribli (Hongria), Valeri Sálov (URSS) , Gyula Sax (Hongria), Yasser Seirawan (EUA), Nigel Short (Gran Bretanya), Andrei Sokolov (URSS), Borís Spassky (França), Jonathan Speelman (Gran Bretanya), Mikhaïl Tal (URSS), Jan Timman (Països Baixos ), Rafael Vaganián (URSS) i Artur Yusúpov (URSS).

La copa es celebrava en sis tornejos dels quals aquests jugadors només podien jugar 4. Cada torneig ho havien de jugar 18 escaquistes, 17 dels classificats més un convidat local; però això no seria així més que en el primer torneig. La classificació final seria el resultat de les puntuacions parcials aconseguides en tots els tornejos. El primer classificat rebia 18 punts, el segon 17 i així fins a l'últim. A això calia sumar els punts obtinguts en el torneig més mig punt. Les partides es jugaven al ritme de 40 jugades en dues hores, el que per l’època suposava un ritme major del que era habitual (40 jugades en dues hores i mitja).

El primer torneig, Brussel•les 1988, el va guanyar Kárpov. El segon torneig es va celebrar a Belfort el 1988 (França) i el va guanyar Kaspàrov. El tercer torneig es va celebrar a Reykjavík i també el va guanyar Kasparov. El quart torneig es va celebrar a Barcelona el 1989, on van quedar empatats Kaspárov i Ljubojevic. El cinquè torneig es va celebrar a Rotterdam el 1989, i el va guanyar Timman. El sisè torneig es va celebrar a Skelleftea (Suècia) el 1989 i el van empatar Kárpov i Kaspárov. 

D'aquesta manera  la classificació final de la Copa del Món va ser:

1.Kaspárov: 83 punts
2.Kárpov: 81 punts
3.Sálov: 68,5 punts
4.Ehlvest: 68 punts
5.Ljubojević: 66,5 punts
6.Nunn: 65,5 punts
7.Beliavski i Short: 63,5 punts
8.Hübner i Timman: 57,5 punts
9.Sokólov: 57 punts
10.Pórtisch: 56 punts
11.Tal: 55,5 punts
12.Sax: 54 punts
13.Andersson: 53,5 punts
14.Seirawan: 52,4 punts
15.Ribli: 52 punts
16.Speelman: 51 punts
17.Vaganián: 49,5 punts
18.Yusúpov: 47,5 punts
19.Spaski: 45,5 punts
20.Nikolić: 43,5 punts
21.Korchnói: 43 punts
22.Hjartarson: 40 punts
23.Nogueiras: 37 punts

Tot i que la Copa del Món va ser un èxit, a mesura que passaven els tornejos perdia interès. Les taules es van fer habituals. Es va començar un cicle per organitzar la segona copa del món (Belgrad 1988, Open de Moscou 1989 i Palma 1989, i el torneig final de classificació a Moscou 1990) que tindria moltes dificultats i no arribaria a acabar-se. Una de les deficiències del sistema de classificació per a la segona copa del món és que no podien classificar-se més de vuit jugadors d'un mateix país. D'aquesta manera van quedar fora escaquistes soviètics molt més forts que altres que sí es van classificar, com Gélfand i Ivanchuk. Tanquem parèntesis.

Torneig Internacional de Barcelona d’Escacs Gran Prix de la Copa del Món de la GMA

El torneig es va jugar del 30 de març fins el 20 d'abril de 1989. Els àrbitres van ser en Geurt Gijssen com a àrbitre principal i l'Antonio Medina com a àrbitre auxiliar.

Classificació final


Jugadors

Garry Kasparov

Ljubomir Ljbojevic

Valery Salov

Viktor Korchnoi

Robert Hübner

Nigel Short

Predrag Nikolic

Rafael Vaganian

Arthur Yusupov

Zoltan Ribli

Boris Spassky

Alexander Beliavsky

Jonathan Speelman

Johann Hjartarson

Yasser Seirawan

Miguel Illescas

Jesús Nogueiras

Comitès


Al Comitè d’Honor, m’ha cridat l’atenció la presencia del sobradament conegut Joan Gaspart (que feia un home com aquest en un lloc així?).

Al Comitè organitzador, destacaria: els mediàtics de la comunicació Jaume Roures i Tatxo Benet; els desapareguts Àngel Ribera, Carles Falcón i Antonio Medina; el Joan Segura i l’Antonio López sempre presents en els esdeveniments importants dels escacs a Catalunya; també vull destacar la presencia de l’amic i company de club i equip, el Miquel Fernández-Diaz, també assidu als temes importants dels escacs catalans.

Gran organització, gran unitat de tots els col·laboradors (tan privats com a públics), un gran torneig.

Salut i escacs,