divendres, 20 de novembre de 2020

Estils en els escacs

¿Que són els estils en els escacs? Bé, podríem dir que les persones tenen diferents personalitats i que a partir d'elles és com enfoquen les solucions a les diferents problemàtiques que es tenen que solucionar a la vida, en el món dels escacs cada jugador és proper i utilitza un estil determinat.

La següent pregunta seria ¿Quins són els estils en els escacs? Aquesta pregunta ja té més profunditat, Emanuel Lasker ho definia, fa més d'un segle, amb aquests cinc tipus d'estils:

1. L'estil clàssic: el jugador utilitza el sentit comú i tria els seus plans seguint principis científics.

2. L'estil automàtic o estereotipat: el jugador tria els moviments de memòria i sense un pensament creatiu original.

3. L'estil sòlid: el jugador reforça contínuament la seva posició i espera que el rival cometi un error.

4. L'estil provocatiu, en el qual el jugador incita activament al rival a que li ataqui prematurament.

5. L'estil combinatiu.

Hem d'agrair a Lasker que comences a parlar d'aquests conceptes, però aquesta llista es massa breu y poc evident. Francament no serveix avui dia.

Doncs anem a una definició més actual, us passo aquest vídeo que m'ha semblat interessant: 



>

Podem dir que el vídeo no està malament, però, des del meu punt de vista, segueixen sent uns criteris insuficients. Puc estar d'acord en aquests conceptes, sobre tot en les  característiques principals dels jugadors posicionals o estratègics, els jugadors tàctics i els anomenats universals; però la qüestió es podria complicar si en cada un d'aquest estils apliquem la dualitat entre els jugadors lògics i els jugadors intuïtius, qüestió que obriria un camp molt més extens.

Foto: Facebook

Millor que tornem als conceptes bàsics dels tipus d'estils. Crec sincerament que hi ha  estils i que els jugadors tendeixen moltes vegades a buscar posicions d'acord amb el seu propi estil. Quan un ha de decidir un rumb en una posició crítica, es presenta l'opció de jugar una mica més tranquil o alguna cosa una mica més salvatge. I aquesta decisió depèn de l'estil de cadascun.

Ara bé, voldria compartir dues reflexions:

Primera: l'estil dels jugadors pot canviar en el transcurs del temps. Com exemple posaria a dos dels jugadors més tàctics de la història dels escacs contemporanis: Keres i Tal. Aquest dos jugadors, al final de la seva carrera van desenvolupar un estil molt més posicional a les seves partides.

Foto: Chess24

Segona: Avui dia, els jugadors d'elit, sigui quin sigui el seu estil, estan preparats i són capaços de dominar qualsevol estil. Això vol dir que apliquen un estil o un altre segons el que demana la posició. És a dir,  a aquests jugadors els podem etiquetar en l'estil que ens sembli, però, per sobre dels estils són jugadors totals.

Salut i escacs, 

dijous, 12 de novembre de 2020

Ara és el moment!



Ja no és una impressió, és un fet. Estem de ple a la segona “onada” de la pandèmia i els casos de persones hospitalitzades s'ha disparat. Malauradament els morts també.

Aquests fets ens tindrien que horroritzar, però una gran part de la població sembla que s'han acostumat i ho veuen com una cosa llunyana, com si no fos amb ells. Com si fossin els morts que ha hagut els últims anys al Mediterrani, a Síria o a Líbia; ho veiem per televisió i pensàvem que allò no anava amb nosaltres.

Foto: elnacional.cat

La noticia d'una possible vacuna ens dona esperança, però en els millors dels casos (això diuen els experts) no ens podrem treure la mascareta fins a finals de la propera primavera.

Això fa que a més del patiment de la pandèmia, també pateix l'economia. El món dels escacs no és una excepció.

Les Federacions, els clubs, les empreses relacionades amb els escacs, els jugadors professionals, les classes d'escacs (empreses, clubs i monitors en general) ho estan patint econòmicament i ho seguiran patint alguns mesos més. Això representa que els escacs en general i conseqüentment els escacs a casa nostra estan en una situació límit.

És per això que des d'aquest humil blog vull fer una petició a totes les persones relacionades amb els escacs:

Tinguem una posició econòmica activa en el suport als escacs.

Això passa (cadascú dins les seves possibilitats) per recolzar immediatament totes les peticions econòmiques que habitualment hem donat suport en anys anteriors.

No podem tenir una actitud passiva, esperant a veure quan tornarem a poder jugar amb normalitat.

Tenim que recolzar econòmicament els clubs (això repercutirà també a la federació) pagant les quotes i qualsevol suport que sigui habitual (cada club té el seu sistema). També aniria bé renovar les subscripcions tant a revistes com a plataformes relacionades amb els escacs (això és ben fàcil ja que es pot fer on line).

Per la meva part ja he fet la renovació per l'any 2021 de la quota del meu club, el Club d'Escacs Sant Martí.



També he adquirit loteria de Nadal del Sant Martí, això m'ho han posat fàcil ja que han buscat la forma de poder fer-lo via Internet.



El número és aquest:

Si voleu adquirir loteria del Club d'Escacs Sant Martí, ho podeu fer des d'aquest enllaç.

Cada any faig la renovació de la revista “Peón de Rey” per un any, aquest any ho he fet per dos anys. Bona revista, val la pena que li doneu suport.

En fi, no fa falta que us digui que venen temps difícils, també pels escacs. Si és veritat allò que molts de nosaltres diem habitualment, que som uns enamorats dels escacs, ara és el moment de demostrar-ho, no valen els “passotismes” col·laborem ja!!

Salut i escacs,







dijous, 5 de novembre de 2020

L'Estructura Carlsbad



L'estructura Carlsbad es produeix en moltes variants del Gambit de Dama Ortodox (1.d4 d5 2.c4 e6) i ocasionalment en alguna altra obertura del peó de dama, com a la Defensa Nimzoindia. Es produeix quan les blanques efectuen el canvi 3.cxd5 i les negres responen amb exd5. Amb aquest canvi s'arriba a la següent estructura:

El seu nom ve arran del Torneig que es va celebrar l'any 1929 a la ciutat turística de l'actual República Txeca que portava aquest nom (avui es diu Karlovy Vary).

El torneig d'escacs de Carlsbad de 1929 va ser un dels quatre coneguts tornejos internacionals d'escacs que es van celebrar a la ciutat balneari de Carlsbad (Bohèmia, llavors Txecoslovàquia). Els altres tres tornejos es van celebrar els anys 1907, 1911 i 1923.

El torneig de 1929 es va celebrar a l'hotel balneari imperial de Kurhaus. Vint-i-dos mestres, sota la direcció de Viktor Tietz, van participar entre el 30 de juliol i el 28 d'agost de 1929.

Karlovy Vary, Foto: Viquipedia

Aquest va ser un molt fort torneig, amb els millors jugadors de l'època, amb la excepció del Campió del Món Alexander Alekhine. La classificació final va ser aquesta:

Òbviament, abans d'aquest torneig  ja es jugava ocasionalment el canvi central de peons, però va ser en aquest fort certamen quan els grans jugadors van començar a utilitzar amb freqüència les idees inherents a aquesta estructura.

Tres són els plans associats amb aquesta estructura que poden triar les blanques:

1. Enrocar curt i avançar el seu peó b4-b5 (atac de les minories).

2. Enrocar llarg i després avançar els seus peons de flanc de rei (g2-g4-g5 i en moltes ocasions h2-h4-h5). Se suposa que les negres s'han enrocat curt.

3. Enrocar curt i preparar l'avanç de la majoria central blanca al centre (Cg1-e2-g3, Ad3, f2-f3 i e3-e4).

Però millor veiem que ens diu Kasparov en aquest dos vídeos:




Us passo ara aquest vídeo que ens parla del atac de les minories:



Els grans desenvolupadors d'aquestes idees van ser Botvinnik primer i Kasparov anys després, us passo tres vídeos amb dues partides de Botvinnik i una de Kasparov.

La primera és un exemple de com es poden explotar idees d'atac si les negres no juguen correcte, la segona és una partida considerada com a clàssica de Botvinnik en aquesta variant i la tercera és també una partida clàssica on Kasparov demostra tot el potencial de la variant.







Veien aquestes partides sembla que la qüestió és fàcil per a les blanques. Res més juny de la realitat, la teoria de les negres s'ha anat perfeccionant i avui dia les posicions resultants són equivalents. Però tinc una cosa clara, per poder tenir bons resultats (tant amb blanques com amb negres) en aquestes posicions, no basta amb dominar les últimes novetats teòriques, és imprescindible entendre i dominar l'estructura Calsbad.

Salut i escacs, 

dimecres, 28 d’octubre de 2020

The Queens Gambit

Aquests dies, uns dels temes d’actualitat entre molta gent del món dels escacs ha estat l’estrena per part de la plataforma de televisió Netflix d’una sèrie a on la temàtica són els escacs.

No he volgut fer cap referencia sobre aquest tema fins que no he vist la sèrie sencera. Ara que l’he vist us passo una petita aproximació a aquesta pel·lícula.    

Gambit de dama (títol original: The Queen 's Gambit) és una minisèrie dramàtica americana creada per Frank i Allan Scott per a Netflix, basada en la novel·la The Queen' s Gambit de Walter Tevis. Protagonitzada per Anya Taylor-Joy, va ser estrenada a la plataforma el 23 d'octubre de 2020 i  consta de set episodis.

Gambit de dama és una ficció que explora la vida d'una òrfena prodigi dels escacs anomenada Beth Harmon des dels vuit als vint-i-dos anys, mentre lluita contra l'addicció a la recerca de convertir-se en la millor jugadora d'escacs de món.

Els principals protagonistes de aquesta sèrie són:

Anya Taylor-Joy és Beth Harmon

o Isla Johnston és Beth Harmon (de jove)

o Annabeth Kelly és Beth Harmon (de nena)

Bill Camp és el senyor Shaibel

Moses Ingram és Jolene

Christiane Seidel és Helen Deardoff

Rebecca Root és la senyora Lonsdale

Chloe Pirrie és Alice Harmon

Akemnji Ndifornyen és el senyor Fergusson

Marielle Heller és Alma Wheatley

Harry Melling és Harry Beltik

Patrick Kennedy és Allston Wheatley

Jacob Fortune-Lloyd és Townes

Thomas Brodie-Sangster és Benny Watts

Marcin Dorociński és Vasily Borgov


Anya Taylor-Joy (Miami, 16 d abril de 1996) és una actriu i model anglesa-argentina nascuda als Estats Units. És més coneguda pel seu paper protagonista com Thomasin a la pel·lícula de terror sobrenatural The Witch (2015) i com Casey Cooke a les pel·lícules de terror i suspens Split (2017) i Glass (2019).

Us passo una galeria de fotos posades cronològicament de quan surten a la pel·lícula:

Foto: Netflix.com

Foto: diariopanorama

Foto: lanetaneta.com

Foto: express.co.uk

Foto: nuevamujer

Foto: The guardian


Foto: productplalenent.blog


Foto: cinescondie.com

Foto: nospoiler.it

Foto: donofgeek.com

També us poso aquests dos vídeos promocionals de la sèrie:

 




He deixat pel final el meu punt de vista. La primera reflexió és que la pel·lícula en el seu conjunt està força bé.

La sèrie la podem definir com a un drama. La protagonista pateix de valent; pateix a la mort de la seva mare, pateix a l'orfenat, pateix quan és adoptada i pateix a l'institut. Davant tant patiment tan sols té una vàlvula d'escapament, els escacs.

He de dir que dins la trama els escacs són una excusa, un decorat de la història. Es podia haver utilitzat una altra situació, com per exemple la moda, i la trama del drama no hagués canviat gaire.

Però afortunadament han estat els escacs de la qual cosa ens podem congratular els aficionats a aquest noble joc.

També dir que les situacions de competició estan tractades amb més rigor del que és habitual en pel·lícules amb referencia als escacs, però, sempre hi ha un però, dues coser no m'han agradat. La primera i més important, com denominen les jugades (exemple: peó cavall quatre) crec que això hauria estat senzill de solucionar per la seva part; l'altre situació (entenc que és difícil de solucionar de cara a l’agilitat de les imatges) és que quan la protagonista està jugant amb jugadors dels millors del món, en campionats dels més forts del món, juguen com si fossin partides ràpides. Entenent que una pel·lícula té uns condicionants en els quals és difícil fer encaixar la realitat dels escacs, també penso que en alguna situació és podria donar la impressió que en una partida d'escacs els jugadors estan molta estona pensant.

Crec que aquesta és una bona sèrie. Però per finalitzar, voldria destacar el final, crec que és un molt bon final. Un final que enalteix dos grans valors: l'amistat i la independència.

Salut i escacs,   

dijous, 22 d’octubre de 2020

Llibres (18)

Una altra vegada torno a l'apartat etiquetat com a “llibres”. Després de tants anys i tants articles sobre llibres que tinc i que us he recomanat, francament em preguntava sobre si tenia algun tipus de llibres que encara no us els havia recomanat.

Certament, tinc llibres que no els he recomanat perquè no entenc que siguin suficientment bons per fer-ho i, també, tinc llibres que encara no els he llegit i/o consultat i, òbviament, no em sembla seriós recomanar cap llibre que no conegui el seu contingut.

Però, com sempre passa, buscant un llibre a la prestatgeria dels llibres antics (llibres que vaig comprar fa ja molts anys i que, habitualment, ja no consulto; vaig trobar uns llibres d'una temàtica que encara no havia tocat en aquest blog. Aquest llibres són sobre miniatures i sacrificis.


Editat per Ediciones Martínez Roca l'any 1975, toca 300 miniatures (en aquests llibre es defineix “miniatura” com a partides no més llargues de vinc-i-cinc jugades) organitzades per obertures.


Editat per l'Editorial Aguilera l’any 1988, aquests llibre, a diferencia dels llibres de pura tàctica, exposa els sacrificis posicionals. Entenent el sacrifici posicional com a la màxima expressió de la interrelació entre els elements bàsics: el material, l'espai i el temps. A l'executar-lo, l'escaquista disminueix el seu material bèl·lic, però eleva la capacitat d'acció de les altres peces de què disposa.


Editat per l'Editorial Bruguera l’any 1972. Aquest és un llibre que vam utilitzar molts jugadors quan vam començar. En realitat ja vaig parlar d'ell en un article l'any 2010, si el voleu consultar el trobareu en aquest enllaç.

Molta gen pensa que les miniatures es donen entre jugadors bons contra jugadors dolents. Doncs no crec que això sigui així, si que és veritat que, normalment, el perdedor ha de cometre un gran error, però un mal dia el pot tenir qualsevol, fins i tot els més grans.




Ara vull tornar al començament de l'article, us he comentat que he trobat aquests llibres buscant un altre llibre, estava buscant aquest llibre:


Però no us equivoqueu, aquest llibre no va de partides amb sacrificis, en realitat és un llibre molt diferent. Aquest llibre compta amb 1001 posicions on et demanen que trobis la solució. Després, a la segona part del llibre hi ha les 1001 respostes.

El llibre està organitzat per temes que són aquests:



Estava buscant aquest llibre perquè recordava que era un llibre d'entrenament. Tots els entrenadors d'escacs recomanen fer diàriament aquests tipus d'exercicis, hauríem de tenir-lo en compte, i fer-los cas.

Salut i escacs,

dimecres, 14 d’octubre de 2020

Més = menys

 

Clarament el títol que he triat per a aquest article és una paradoxa. Però en realitat té una explicació.

Vull parlar de les fitxes federatives a Catalunya, es a dir les que regula la Federació Catalana d’Escacs, a partir dels clubs federats a aquesta.

No és cap secret que amb aquesta pandèmia que patim, i tenint em compte que encara no sabem quan i com es podran jugar els campionats habituals en passades temporades, és fàcil imaginar que alguns jugadors no voldran renovar la llicència federativa (possiblement tampoc voldran pagar la quota del seu club). Seran pocs? Seran molts? No ho podem saber ( i a més aquest mal afectarà a uns clubs més que a uns altres) però en tot cas si que serà un problema per alguns clubs que ja anaven justos econòmicament abans d’aquests esdeveniments sanitaris que ens toca patir.

Aquestes són les dades sobre persones federades i clubs a Catalunya (2019).



Per cert, a dia d’avui el tema sanitari a casa nostra ha empitjorat força i, sembla que segons els experts a finals d’aquest mes la qüestió pot estar molt pitjor. 

El panorama no és gaire gratificant, ja veurem com ho explica la Federació Catalana d’Escacs a l'assemblea de novembre, francament no m’agradaria estar a la seva pell.

Bé, ara em toca explicar el perquè del títol d’aquest article. Com tots sabem, durant el confinament va créixer el jugar per Internet i van ser milers d'aficionats els que es van aficionar a jugar “on line”.

Des de les mateixes federacions d'escacs es va potenciar i presumir d'això. Normal, tot normal, al no poder fer servir els escacs presencials, doncs aquesta era una molt bona manera de poder practicar el nostre esport preferit.

Això va ser com una “bola de neu” que s'ha fet cada cop més gran. Als jugadors federats que ja utilitzaven (abans de la pandèmia) aquestes plataformes d'escacs “on line”, es van afegir altres jugadors federats que abans no eren aficionats a aquests tipus d'escacs; però, aquest fenomen ha estat tan poderós, que va portar a que s'afegeixin a aquest tipus d’escacs un percentatge important de persones aficionades als escacs però sense fitxa federativa.

Crec que la suma dels jugadors tant federats com els jugadors no federats que han jugat i juguen “on line”, ens dona una clara quantitat molt superior als dels jugadors federats total.

Si els sumem tots, els que juguen “on line” i els que no, clarament ens ha de donar un percentatge molt superior als 7637 que surten als últims indicadors publicats per la federació. Això és el que jo defineixo com a "més" al títol d’aquest article.

Però, arribats a aquest punt, potser us preguntareu que vol dir "igual a menys". Com podeu comprovar el títol és una pregunta, en realitat el que vull expressar és una hipòtesis.

La hipòtesis és aquesta: si el tema dels escacs “on line” han estat tan exitosos, no podria ser que alguns jugadors federats (molts?) deixessin de jugar federats? Més tenint en compte que, potser, els escacs presencials d'una forma normalitzada encara trigarem a veure'ls.

Aquesta és la pregunta del títol, més persones juguen als escacs, però, potser, menys jugadors federats.


Bé, això més que una paradoxa, amb l'interrogant és una hipòtesis, però no és cap broma. Les baixes als clubs ja s'estan produint, per ara no gaires; però si a començaments de l’any 2021 no estigui clar que a curt termini es poden jugar tornejos presencials amb normalitat (es a dir, sense mascareta) la davallada als clubs pot ser molt gran.

Com heu vist, us he posat les dades sobre persones federades i clubs a Catalunya que han sortit als últims indicadors (2019) que ha publicat la FCE. En uns mesos podrem comparar. 

Salut i escacs,          


dijous, 8 d’octubre de 2020

Antonio Medina


Repassant els articles que he fet durant tots aquest anys que existeix aquest blog, he trobat que mai he parlat d’un gran jugador, de l’Antonio Medina. Avui vull remeiar aquest oblit. 

Antonio Medina García ha estat un dels grans jugadors a la història dels escacs espanyols i catalans. Però, el meu parer és que no ha estat considerat suficientment el que va fer i el que va representar.

Antonio Medina va néixer el 2 d'octubre de 1919 a Barcelona i va morir el 31 d'octubre de 2003, als 84 anys, també a Barcelona. Va ser un Mestre Internacional d'escacs espanyol nacionalitzat veneçolà, set vegades campió nacional d'Espanya i tres de Veneçuela.

Conjuntament amb l'Arturo Pomar, va ser el gran dominador dels escacs espanyols  a mitjan del segle XX.

Foto: Ajedrez365.com

Va aprendre a jugar a l'edat de 14 anys i compaginava els seus estudis de química amb la pràctica dels escacs, fins que amb la mort del seu pare, l’any 1941, va haver de deixar els estudis per guanyar-se la vida, pel que va convertir la seva afició en professió i es va dedicar completament als escacs.

La seva carrera es va veure condicionada per dos "esdeveniments": el primer va ser l'aparició de  “l'infant prodigi” Arturito Pomar, que si bé va beneficiar al conjunt dels escacs espanyols, no li va venir tan bé a Medina ja que Pomar era tot el centre d'atenció i s'emportava les millors invitacions als escassos tornejos de l'època. El segon va ser el boicot que els escaquistes soviètics van fer als jugadors espanyols com a conseqüència del règim franquista que patia Espanya (aquest boicot també va perjudicar greument Pomar), al vetar la presència dels jugadors espanyols en tornejos internacionals.

Foto: Chessgames.com

No obstant això, Medina va ser campió d'Espanya en set ocasions, en els anys 1944, el 1945, el 1947, el 1949, el 1952, el 1963 i el 1964, sent subcampió en cinc ocasions en els anys 1946, 1950, 1966, el 1967 i el 1973.

Va ser tres vegades Campió de Catalunya d'escacs, en els anys 1947, 1949 i 1950, i va resultar subcampió en dues ocasions, en els anys 1944 i 1945.

Va ser tres vegades campió de Veneçuela en els anys 1955, 1956 i 1958 (on va residir durant una dècada). De la seva “aventura americana” cal destacar la seva victòria a l'Obert dels Estats Units l'any 1962.

Guanyador del Zonal Centreamericà i del Carib celebrat a Caracas l’any 1954, el que va representar la seva classificació pel  Interzonal de Göteborg de 1955.

Va representar a Espanya en diferents competicions per equips, destacant sis Olimpíades d'escacs en els anys 1964 a Tel Aviv, 1966 a l'Havana, 1968 a Lugano, 1970 a Siegen, 1972 a Skopje i 1974 a Haifa

Antonio Medina es va enfrontar a tots els campions de món que va haver des d’Alekhine a Fischer. A aquest últim va aconseguir guanyar-li a Caracas, Veneçuela, amb una magistral defensa Steinitz diferida contra una Ruy López que va plantejar Fischer. També va aconseguir vèncer a Alekhine a Gijón 1945.

Com podeu comprovar, Medina no era qualsevol a la seva època. Us passo la partida que va guanyar a Alekhine l’any 1945. Cal comentar que Alekhine no estava en aquells moments en la seva millor forma, com vaig explicar en un article que vaig fer l’any 2013; el podeu consultar des d'aquest enllaç.

 


Els anàlisis són del Joaquim Travesset


No he pogut trobar gaire cosa sobre Medina a YouTube, us passo aquest dos vídeos:






A part de jugador, Medina també va ser un molt bon àrbitre d'escacs. Obtingué el títol d'Àrbitre Internacional (AI) l'any 1974, i sobretot a partir de la dècada dels 1980 va arbitrar nombrosos esdeveniments de la màxima categoria mundial, com la Final de Candidats de 1989 entre Anatoli Karpov i Andrei Sokolov, una semifinal de candidats entre Vassili Smislov i Zoltan Ribli el 1983, l'Olimpíada d’escacs de 1988 a Salònica, i el Torneig de la Copa del Món de Barcelona de l'any 1989.

Foto: clubchaturanga.com

Medina, com he comentat anteriorment, compartia la doble nacionalitat espanyola i veneçolana. Però, si atenem que va néixer i morir a Barcelona, i que va residir la majoria de la seva dilatada trajectòria a Catalunya (Medina ha estat jugador del Club d'escacs Barcelona, del Club d'escacs Ruy López-Paluzíe, del Club d'escacs Olot, i del Club d'escacs Vulcà), clarament poder dir que era un jugador català.

Foto: Ajedrez365.com

Certament, hem de tenir un gran record del gran jugador que va ser Antonio Medina.

Salut i escacs,