dijous, 22 de setembre de 2016

Carlos Torre, l'estel fugaç mexicà



Fa pocs mesos, amb el títol de "quatre estels fugaços" vaig fer un article sobre quatre grans jugadors nord americans que malauradament van finalitzar la seva carrera escaquística molt abans del que era previsible.

 Avui vull parlar-vos d'un cas similar, el cas de Carlos Torre, que havent demostrat ser un dels mes forts jugadors del món, va deixar la pràctica dels escacs de competició amb tan sols 22 anys.

Carlos Torre Repetto va neixer a Mèrida (Mèxic) l'any 1904 i va morir l'any 1978 a la mateixa ciutat. El seu pare li va ensenyar a jugar als escacs quan tenia sis anys. En complir els 10, la seva família va emigrar a la ciutat de Nova Orleans (Estats Units). Allà, es va convertir en deixeble d'I. Z. Adams, un conegut escaquista, llavors vicepresident del New Orleans Chess, Checkers and Whist Club. Aviat es va convertir en un dels millors escaquistes de la ciutat; abans de complir 14 anys va guanyar el segon lloc i aviat va obtenir el primer.

Foto: ajedrezsocial.org

L'any 1923 va ser campió de l'estat de Louisiana, després va aconseguir el campionat de Nova York i gairebé de seguida es va coronar campió del torneig més important dels Estats Units d'aquella època, el Western Championship, de Detroit, l'any 1924.

Foto: Wikipedia

Durant els anys 1925 i 1926, va ser convidat a participar en diversos tornejos internacionals: Baden-Baden, 1925 (10è); Marienbad, 1925 (3è); Moscou, 1925 (5è); Chicago, 1926 (2n). Aquest mateix any, guanya el Campionat de Mèxic.

Cal destacar la molt meritòria cinquena-sisena posició al Torneig de Moscou de l'any 1925, un molt fort torneig, on Torre va empatar amb Capablanca, llavors campió mundial, i va vèncer a l'anterior campió Lasker, a Marshall i a Saemisch, entre altres.

Participants al Torneig de Moscou 1925. Foto: ajedrezsocial.org

A l'octubre de 1926, va patir una crisi nerviosa, per la qual cosa es va veure obligat a retirar-se dels escacs per a tota la vida.

Us paso uns vídeos sobre Torre.







Fins aquí hem pogut veure una aproximació a la vida de Carlos Torre amb una informació que en un percentatge molt gran és el que podem trobar a la seva història, escrita o digital; el que podriem denominar com a "políticament correcte".

Però aquesta història, si ens parem a pensar una mica, deixa  pendent una gran incògnita: Si era una persona sana mentalment, com a mínim per les coses quotidianes, abans i després del torneig de Chicago, que va passar per a què tingués que deixar els escacs definitivament?

En aquest sentit he trobat dues versions d'aquests fets, que fan una aproximació, segons ells i les seves investigacions, al que va passar realment.

La primera és d'en Raúl Ocampo al seu bloc "CHESS COACH, ajedrez a la orden", on en un article sobre Carlos Torre diu això sobre aquest tema:

"Una altra cosa és la fi de la seva carrera. No hi ha res que denoti abans o després de la seva denominada crisi emocional que Torre perdés en alguna forma o grau la raó. Si va estar subjecte a grans pressions la seva sortida podria haver estat la d'una crisi explosiva però no tan duradora. Potser van ser uns minuts d'ira el que va ocasionar la tragèdia que li va costar la seva carrera de jugador d'escacs professional, però no una variable de la bogeria. Es va poder trastornar una mica, el normal de qui se sent maltractat.
Sobre que hipòtesi es pot treballar? Les dades dures són que es va sentir objecte d'una actitud il·legal d'alguns jugadors i organitzadors confabulats perquè no guanyés el Torneig Internacional de Chicago 1926, això està clar i no hi ha dubtes. Pràcticament m'atreveixo a afirmar que li van fer "trampa" perquè no guanyés el torneig. Assetjament a aquell jugador que va ser orgull en un temps dels escacs dels Estats Units i que després del seu viatge a la recentment creada Unió Soviètica que no estava programat, i que va ser excessivament perllongat, per després viatjar al Mèxic "revolucionari" dels anys 20 ; tots dos llocs en què es respirava un ambient antiamericà decidit, no podien sinó influenciar políticament a un jove de 21 anys, que ja no era un "el nostre noi" per als escacs nord-americans i ara s'atrevia a voler guanyar el màxim esdeveniment d'escacs dels Estats Units. Això no es podia permetre i hi havia moltes maneres perquè un jove es desestabilitzés. M'imagino Torre irat quan li lliuraven els diners d'un premi que era menor al que mereixia. Va insultar al que l'hi va lliurar tirant el premi a terra en autèntic i natural acte de menyspreu davant l'insultant gest dels que li havien guanyat el joc per trampes. Aquests poderosos organitzadors van respondre a l'insult d'aquell jove estranger amb un acte de força que després hi va haver de justificar a força de fer-ho passar per boig. Agents de seguretat o policies el sotmeten, però davant la situació que a un personatge públic no és fàcil de sotmetre com a un immigrant més, li van aplicar tranquil·litzants d'ús comú en l'època i que avui sabem poden causar danys terribles. I Torre no va saber més, fins que va ser expulsat dels Estats Units i lliurat a un país del que havia emigrat als sis anys i li era bastant aliè malgrat la seva visita recent d'uns mesos. Li van dir que s'havia desballestat i ell sense saber exactament les raons ni el grau en què ho va estar, va prendre per bo el que es deia d'ell i va acceptar aquesta versió i davant el que no podia explicar-se a si mateix, va perdre motivacions, el seu principal motor i sense sentit per a la seva vida ni forces per seguir endavant, es va deixar portar ..."

Podeu llegir l'article sencer en aquest enllaç.

Raúl Ocampo. Foto: Chess Coach, ajedrez a la orden



La segona és d'en Frank Mayer, en un article al web Tabla de Flandes, on diu referent a aquest tema:


"Després d'aquell torneig (Moscou 1925), va voler tornar als Estats Units, que li va ser obstaculitzat per raons polítiques ...
D'aquesta manera, no li va quedar altre remei d'esperar, fins que va poder sortir de Rússia.
Mentrestant va aprofitar el temps i allà va escriure en idioma rus el llibre "El Desenvolupament de l'habilitat en els escacs".
El mestre Rohlin el va ajudar en la seva estada a Rússia i es va encarregar de la publicació.
L'any 1926 va tornar a Mèxic per visitar la seva ciutat natal Mèrida, on no hi havia estat des de l'any 1912.
Finalment, des de Mèxic va poder arribar als Estats Units.
Només trepitjar terra nord-americana, ja va participar tot seguit en el Torneig de la Western Chess Association.
Una font digna de confiança ens va informar, que ja abans de la seva lluita pel 2n lloc, es va adonar que els organitzadors tiraven mà de trucs i trampes.
Per si fos poc, li van negar el pagament del premi que li corresponia per la segona plaça assolida. Carlos Torre va presentar una protesta oficial per escrit.
La mateixa font ens va transmetre que, quan es trobava al carrer en sortir de la sala de jocs, va ser copejat i trepitjat.
Quan va tractar de defensar-se, va intervenir la policia local de Chicago i el va arrestar, engarjolant-lo.
Sembla, que allí el van drogar a la força amb "Dopamina", probablement injectada de forma intravenosa.
En conseqüència, li van declarar "persona non grata", negant-li el visat i expulsant-lo.
Aquest "tractament" li va causar danys irreversibles en la seva salut, especialment en el cervell.
L'efecte per a un jugador d'escacs és, que ja no pot concentrar-se més de cinc minuts entre dues jugades pel que perd absolutament la seva capacitat de concentració.
"A més, al Chicago dels anys 20, una ciutat pacífica i sense cap criminalitat, era usual aplicar aquest mètode per lliurar-se de persones estrangeres no desitjades".
En estudiar minuciosament els arxius de l'hospital militar de la Ciutat de Mèxic es van destapar aquests horribles esdeveniments contra la persona i el jugador d'escacs Carlos Torre.
Quan va tornar a Mèxic, es va allotjar a la residència del seu germà gran, metge de professió, a Ciudad Valles i hi va viure durant molts anys.
A partir d'aquell moment ja no va poder participar en cap partida ni campionat d'escacs oficial.
Carlos Torre mai més es va recuperar dels cops que li va reservar el seu trist destí, i més que aquells mètodes "mafiosos" òbviament van ser instrumentats per elements afins de les organitzacions locals".

Podeu llegir l'article sencer en aquest enllaç.

En fi, que podem dir, aquestes últimes versions semblen molt fortes. Però, pensant en el lloc i el seu context, i mirant la història de la ciutat als anys 20 del segle passat, quan Chicago estava dominada pel gàngster Al Capone, que tenia comprada a la policia, jutges i polítics, i tenint en compte que coses molt més grosses van passar en aquella ciutat en aquells foscos anys, doncs, crec que aquestes versions no tenen gaire d'increïbles.

En fi, una desagradable vida d'un escaquista que prometia molt, amb molts punts foscos a la seva història, dels quals, potser, mai podrem saber l'autèntica veritat.

Salut i escacs,

dilluns, 12 de setembre de 2016

Les dones i els escacs


Des de sempre, m'ha cridat l'atenció la poca integració de les dones al món dels escacs. En aquest moment la situació és precària, però, quan jo vaig començar a jugar federat el número de dones que juguessin als escacs amb llicencia federativa era realment escàs.

Ara, s'ha donat un pas important en aquest sentit, però, no ens enganyem, encara estem molt lluny del què seria desitjable, coherent i normal; es a dir, que la relació de les persones amb els escacs, homes i dones, fos equivalent.

El passat mes de juliol es va fer a Vitòria el "I Congreso Internacional por la Igualdad de las mujeres en el Ajedrez". Crec que ha estat una bona iniciativa i que es tindria que  aprofundir més en aquest tema; però, curiosament, he trobat molta més informació sobre aquest congrés abans que és produís (el que va fer referència a la difusió) que la informació posterior, sobretot he trobat a faltar unes conclusions mínimament concretes.


Foto: Expochess

Foto: Expochess

Us passo els pocs enllaços que he trobat.

Resum al web de la Federación de Ajedrez de la Comunidad Valenciana.

Article al diari «El País».

Web dxtfem.com

Web «El pregonero»

També és molt interessant l'entrevista que li van fer a l'Anna Matnadze a Radio Vitòria, la podeu trobar al següent enllaç.

Foto: Ajedrez Social.org

En aquest congrés es va informar que les dones que juguen als escacs federats són un 7% del total de jugadors, francament desolador; aquest percentatge, reflecteix clarament que el món dels escacs en general (federacions, clubs i jugadors) en aquest tema hem fet les coses francament molt malament.

Però, a Catalunya com portem aquest tema? Us passo unes dades per a què pugueu, si us sembla oportú, poder arribar a les vostres pròpies conclusions. És important que tingueu en compte que són dades quantitatives, les dades qualitatives formen part d'un altre debat.

Foto: Federació Catalana d'Escacs

En primer lloc vull explicar amb quines dades he treballat, les dades les he tret de l'últim llistat publicat de l’Elo català. He de creure que aquest llistat ha de coincidir amb el llistat de jugadors/jugadores federats a la Federació Catalana d'Escacs.

Aquestes dades són:

Total jugadors/jugadores: 7673.


Dones federades: 591. Això representa un 7,7%, no gaire per sobre del tant per cent general que apuntaven al congrés referit abans.


Aquestes 591 jugadores forment part dels següents col·lectius:


Sèniors: 121 jugadores, un 20,47%.


Veteranes: 15 jugadores, un 2,53%.


Sub 20: 14 jugadores, un 2,36%.

Si tenim en compte que aquest tres col·lectius, des d’una visió legal els podem definir com majors d’edat, m’ha semblat interessant sumar les seves dades amb un resultat de:

Sèniors + veteranes + sub 20= 150 jugadores, un 25,38%.

Ara tractaré els col·lectius que des de un concepte legal podem definir com menors d'edat:

Sub 18: 10 jugadores, un 1’69%.


Sub 16: 29 jugadores, un 4,90%.


Sub 14: 62 jugadores, un 10,49%.


Sub 12: 126 jugadores, un 21,31%.


Sub 10: 123 jugadores, un 20,81%.


Sub 8: 91 jugadores, un 15,39%.

Tots aquests col·lectius sumen 441 jugadores, que representa un 74,61%.


Com a dades exclusivament informatives us passo la relació de clubs amb dones com a jugadores. Però hem de tenir en compte que són dades que poden canviar d'una manera dràstica en un període de temps petit, ja que hi ha alguns clubs que tenen una gran quantitat de jugadores en edat escolar i això pot canviar d'un curs a un altre.

Clubs amb jugadores federades:


  • Peona i peó: 30 jugadores.
  • Ripollet: 18 jugadores.
  • Llinars: 17 jugadores.
  • Vilafranca: 16 jugadores.
  • Barberà: 14 jugadores.
  • Lira Vendrellenca: 14 jugadores.
  • Espluga de Francolí: 12 jugadores.
  • Badia: 11 jugadores.
  • Olot: 10 jugadores.
  • Tres Peons: 10 jugadores.
  • Amb 9 jugadores: Cerdanyola, Paretana i Santa Eugènia.
  • Amb 8 jugadores : Cornellà, Figueres, Masdenverge i Ponts.
  • Amb 7 jugadores: Lleida, Mataró, Sant Adrià, Sant Martí i Valls.
  • Amb 6 jugadores: Hortenc, La Colmena i Montcada.
  • Amb 5 jugadores: Almenar,Banyoles, Calafell, Foment Martinenc, Gerunda, Granollers –Canovelles, La Lira, Sant Boi, Santpedor i Sitges.

Tenim 17 clubs amb 4 jugadores, 12 clubs amb 3 jugadores, 33 clubs amb 2 jugadores i 41 clubs amb 1 jugadora.

Aquesta és la situació actual per clubs, sense entrar en dades concretes, estarem d'acord que encara són molts els clubs que no tenen cap dona federada.

També s'ha de dir que als escacs base hi ha un percentatge important de nenes que no estan a cap club, ja que tan sols juguen el campionat escolar i ho fan amb la seva escola; aquestes persones consten al llistat de la federació dins del seu consell escolar, són aquests:

  • Consell Barcelona: 29 jugadores.
  • Consell Camp Tarragona: 7 jugadores.
  • Consell Vallès-Sabadell: 7 jugadores.
  • Consell Catalunya Central: 4 jugadores.
  • Consell Vallès Oriental: 2 jugadores.


Bé, com es pot veure a simple vista hi ha una participació important de nenes des de sub 8 fins sub 12 (sub 8 - 91, sub 10 - 123, sub 12 - 126) que són unes xifres que estan força bé. Però després ve la decepció, perquè a sub 14 trobem que la participació baixa aproximadament a la meitat, 62 jugadores, i a sub 16 ens tornem a trobar amb la mateixa situació, 29 jugadores. A sub 18 la situació ja la podem denominar com a desastrosa amb tan sols 10 jugadores.

Està molt bé que es donin classes d'escacs a les escoles, fins i tot a totes les escoles de Catalunya; que milers de nenes rebin aquestes classes i que competeixin als tornejos escolars, però si després, abans d'arribar als 18 anys ho deixen corre, doncs, que voleu que us digui, tots plegats haurem fracassat.

Aquest no és un tema menor, això no passa per casualitat, ja fa molts anys que està passant, i sembla ser pel que he anat sentint i escoltant, ni tan sols els millors monitors que treballen amb nens i nenes saben com es pot solucionar.

Aquesta és la primera barrera que es té que enderrocar si es vol que la igualtat de gènere arribi, algun dia, als nostres escacs. Però encara hi ha una altra barrera molt més alta que aquesta, els clubs, els clubs d'escacs encara són (uns més que uns altres, per suposat) un món clarament masculí, d'homes, pensat per a homes, òbviament per homes, i en aquest ambient moltes dones no se senten còmodes i molt menys adolescents que acaben d'aterrar al món dels escacs.

El pitjor d'aquesta situació és que molts homes escaquistes no són conscients que això estigui passant, per la qual cosa ni es plantegen posar remei.

En fi, "doctors té l'església", però estic convençut que enderrocant aquestes dues barreres la situació de la mancança de jugadores d'escacs es podria contrarestar en gran mesura.

Salut i escacs,

dissabte, 3 de setembre de 2016

Breus comentaris (14)


A l'article anterior, "Tornant a la normalitat", vaig parlar de tres jugadors catalans, dos jugadors i una jugadora, que van assolir uns resultats molt meritoris als Campionats d'Espanya jugats a Linares, i que aquesta situació m'havia omplert de satisfacció.

També, al final de l'article, vaig comentar que de ben segur m'havia deixat algun tema i que en posteriors articles ho podia solucionar.

Avui, dins del format de "Breus comentaris", vull tractar tres fets que s'han produït aquest estiu. Es tracta de tres jugadors aficionats, dos d'ells els conec des de fa molts anys i sempre he tingut una relació molt cordial amb ells, el tercer és un jugador modest, però que des del meu punt de vista aporta als nostres escacs un plus extraordinari.

Però, anem a pams:

El primer comentari fa referencia a l'Antoni López Manzano. L'Antoni, és el Gerent de la Federació Catalana d'Escacs i molt més bon jugador del que el seu Elo diu. Suposo, com li passa a molts jugador aficionats, que les seves responsabilitats i el no tenir una alta necessitat competitiva, representa que les prioritats no passen per dedicar-li gaire temps a la preparació dels escacs competitius.


Foto: Pau Pascual

Però, en aquesta ocasió, l'Antoni a tret tot el que porta a dins i ha quedat primer al grup B de l'Obert Internacional del Sant Martí. Felicitacions Antoni.

Foto: Pau Pascual

Podeu consultar la classificació d'aquest torneig en aquest enllaç.

En el segon comentari vull parlar del David Vigo Allepuz. Al David no fa tants anys que el conec com a l'Antoni per la senzilla raó que és més jove, però, no obstant això, també fa molts anys que ens coneixem i sempre ha tingut una relació molt correcta envers a mi; el David actualment és el president del Catalunya Escacs Club i ha quedat primer al grup B del fort Obert Internacional de Sants, Hostafrancs i la Bordeta.

Felicitacions David, una magnifica actuació.

Foto: Pau Pascual

Foto: Pau Pascual

Podeu consultar la classificació d'aquest torneig en aquest enllaç.

El tercer comentari és un tema molt especial per a mi. Els que seguiu aquest bloc, sabeu de la importància que dono a la història i sovint em poso pesat recalcant que no la tractem prou bé.

En aquesta ocasió vull parlar d'una persona que esta fent molt en aquest sentit, perquè per a què una cosa perduri és té que buscar els instruments que plasmin aquell moment. I això ho està fent fenomenalment en Pau Pascual Duran. El Pau, des de fa alguns anys, ens està obsequiant amb uns àlbums de fotos de gran qualitat sobre diferents tornejos jugats a Barcelona i rodalies.



Podeu consultar la seva obra fotogràfica sobre els escacs en aquest enllaç.

Us recomano que consulteu el seu bloc, Viatge als escacs, un bloc d'una molt bona qualitat.

En fi tres persones que em mereixen un gran respecte, els dos primers són persones que han donat i donen molt pels escacs, la tercera està fent una tasca impagable perquè els petits i grans moments dels nostres escacs perdurin.

Salut i escacs,

diumenge, 28 d’agost de 2016

Tornant a la normalitat


Que ràpidament passen les vacances! Sobretot quan no hi ha cap contratemps i t'ho passes força bé. He aconseguit la tranquil·litat i el clima adequat per poder gaudir del que més m'agrada: la natura, bon menjar, llegir, parlar amb els amics...  i també, per què no dir-ho, fer algunes petites reparacions a la casa, totes les cases antigues tenen les seves necessitats. En fi, que amb aquestes coses i alguna "escapadeta" que la meva dona i jo hem fet a la costa, no ens ha sobrat el temps; he de dir que en aquesta ocasió no he dedicat gaire temps a cap llibre d'escacs.

Per ser fidel a la realitat, també he de dir que he fet moltes, però que moltes fotografies; un altre vici, però són tants que no ve d'un altre.

Us passo unes fotografies de la nostra casa i el seu entorn:

El poble


La casa




El riu


Un riu amb vida

Però s'ha acabat i tornem a la normalitat. Maleïda paraula, això de normalitat en realitat ens porta al que és habitual, però sovint la fem servir per definir el que menys ens agrada. Llegeixo al diccionari la definició de normalitat: "qualitat de normal", aquesta definició no m'aclareix gaire la qüestió i vaig a normal: "d'acord a una norma establerta", bé doncs miro norma: "regla a seguir en fer alguna cosa"; "ostres" després de llegir aquestes definicions, no m'estranya que no m'agradi la normalitat.

En fi, m'agradi o no m'agradi, aquí està el dia a dia i no puc defugir, toca el que toca. I el que toca en aquest bloc són els escacs i en aquest mes han passat moltes coses de les quals m'estic assabentant poc a poc.

Òbviament, ni puc ni vull tractar-les totes, ni tant sols les més properes. Però si vull tractar en format breu, les que he viscut amb satisfacció:

Ana Matnadze s'ha proclamat Campiona d'Espanya Femenina

Foto: Federació Catalana d'Escacs

Àlvar Alonso Campió d'Espanya d'Escacs Ràpids. Miguel Ángel Muñoz segon classificat. L'Ana Matnadze millor jugadora fèmina.

Foto: Federació Catalana d'Escacs

Foto: Federación Española de Ajedrez

Marc Narciso campió d'Espanya d'Escacs Llampec.

Foto: Federació Catalana d'Escacs

Foto: Federación Española de Ajedrez

He de dir que acabo "d'aterrar" i possiblement (més que segur) que no m'hagi assabentat d'alguna situació que també tindria que destacar, però de ben segur que en propers blocs ho podré solucionar.

Salut i escacs,

dijous, 21 de juliol de 2016

Vacances 2016


Vacances, per fi tinc les vacances a tocar. Després d'un any complicat, ja toca relaxar-se i carregar piles.

Com cada any, durant el període de vacances no faré cap entrada en aquest bloc, però després...  de ben segur que tornaré amb forces renovades.




El temps passa volant, el mes d'agost de l'any 2009 vaig fer la primera entrada en aquest bloc, el que vol dir que quan torni de vacances el bloc ja haurà complert els 7 anys.



No està malament, alguns em deien que un bloc d'escacs no té gaire vida i que els més perseverants no passaven dels 3 o 4 anys.

Doncs set anys!! Intentant i sovint aconseguint una entrada setmanal (menys a les vacances d'estiu), i el que és millor, amb suficient “marxa” per durar uns quants anys més.

Salut i escacs,

dijous, 14 de juliol de 2016

Els millors finals de Capablanca i Fischer




Avui vull parlar d'un llibre especial, no gaire comú. Es tracta d'un llibre de finals, editat l'any 1978 per l'editorial Šahovski Informator (pels qui no els soni aquesta editorial, els diré que és la mateixa que edita el famós Informator). En aquesta primera edició es van fer 4.000 exemplars,  no sé si s'han fet reedicions.

El llibre recull 204 posicions de finals de partida, posa qui guanya (blanques o negres) i després, en altra pàgina es pot veure el desenllaç de la partida.



La veritat és que esta molt bé per entrenar i augmentar el nostre nivell com a escaquistes a la part final de la partida, però, que té de diferent aquest llibre sobre altres llibres similars? Doncs, que tan sols toca partides jugades per a dos dels millors jugadors de la història dels escacs: José Raúl Capablanca i Bobby Fischer.

Foto: Kimbim

Foto: Ajedrez 32

A més, aquest dos jugadors estan considerats, dins dels millors, com dels millors finalistes. Tots els grans jugadors dominen totes les fases del joc, i tots els grans jugadors destaquen per les seves capacitats en el final, però Capablanca i Fischer, van demostrar estar un esglaó per sobre en aquesta fase del joc.

En fi, un llibre especial, un llibre per gaudir dels escacs i també, per poder comprendre i recordar posicions difícils que aquests dos genis resolien amb una naturalitat tan sols a l'alçada de ben pocs.

Un llibre per gaudir amb calma, especialment recomanable per gaudir-lo a les vacances; això si, a l'ombra, en un lloc tranquil i amb una cervesa o un refresc.

Salut i escacs,

diumenge, 10 de juliol de 2016

XVIII Obert Internacional del Sant Martí


El Club d'Escacs Sant Martí, organitza cada any una important quantitat de campionats, tant generals, com socials. Però, de tots ells, el torneig principal i més important és sense cap mena de  dubtes l'Obert Internacional que des de fa ja uns quants anys organitza al mes de juliol.


El proper dimecres 13 de juliol començarà el XVIII Obert Internacional del Sant Martí, campionat que forma part del magnific Circuit Català d'Escacs que organitza la nostra federació.

Us passo dues imatges de l'edició de l'any 2015.

Vista parcial de la sala de joc

Primers taulers a la segona ronda

Segons el llistat d'inscrits fins aquest moment el torneig compta amb 127 inscrits al grup A i 135 inscrits al grup B.

Destacar també que el grup A compta amb 11 Grans Mestres, 18 Mestres Internacionals i 18 Mestres FIDE, conjuntament amb un bon grapat de bons jugadors que volen donar la sorpresa.

El director del torneig és l'Òscar Ruiz i l'equip arbitral està comandat pel Vladimir Zaiats (IA) com a arbitre principal, secundat pel Miquel Fernández-Diaz (IA), el Pablo Castillo (FA) i la Patricia Llaneza (AC). Persones clarament competents!

El torneig és fa al Centre Cívic Sant Martí, carrer Selva de Mar 213-229 de Barcelona.




Si voleu jugar aquest torneig fantàstic, però també és molt gratificant passar-se una estona a mirar. A mi m'agrada força, de ben segur que em passaré, a poc que puguis, t'ho recomano.

Salut i escacs,