Habitualment no es normal que en aquest blog repeteixi etiquetes en dos articles seguits, però en aquesta ocasió ho he fet. L'article anterior estava etiquetat com a llibres i aquest també.
La qüestió és que avui mateix, el meu llibreter preferit m'ha entregat un llibre que feia temps que li havia demanat i que tenia ganes d'adquirir.
Aquest llibre és “Capablanca leyenda y realidad” de Miguel Ángel Sánchez. Sobre aquest llibre i també sobre un molt més anterior amb el mateix títol i autor ja vaig fer un altre article, amb data de 16 de setembre de 2018, on explicava el per què d'aquesta situació.
Si us ve de gust, podeu consultar aquell article des d'aquest enllaç.
El llibre que he adquirit avui és aquest (en realitat podem parlar de llibres perquè són dos toms):
Normalment en aquesta secció de llibres, sempre he parlat dels llibres que he llegit o consultat (els de teoria) però en aquesta ocasió, com excepció, he volgut publicitar la seva adquisició. Pecat de col·leccionista, potser?
El llibre pinta bé, quan l'hagi llegit ja diré el meu parer.
Fa pràcticament un any, el 25 d'octubre de 2018, vaig fer un article dins de l'etiquetatge de “llibres” amb el títol de “Llibres o editorials”.
En aquest article parlava sobre que l'editorial que més es distingia actualment en la publicació de llibres d'escacs amb temàtica de grans tornejos de la historia i també de llibres sobre grans jugadors d'escacs era l'Editorial Chessy.
Podeu accedir a aquell article des d'aquest enllaç.
A l'article, comentava, entre altres coses, el següent: “Dels últims publicats, realment interessants, que no tinc, i que òbviament he d'adquirir amb promptitud, destacaria:”
Aquests llibres eren:
A dia d'avui, d'aquest quatre llibres ja tinc tres, els tres primers. Tanmateix estic en condicions de recomanar-vos un (com sabeu, en aquesta secció de llibres tan sols parlo i/o comento llibres que he llegit o he consultat)
Avui vull parlar del llibre: Interzonal de Palma de Mallorca 1970.
Del 9 de novembre al 12 de desembre de 1970 es va desenvolupar a Palma de Mallorca, el Torneig Interzonal d'escacs classificatori per al Cicle de Candidats, el qual en matches eliminatoris consagraria al reptador del Campió Mundial, Boris Spassky .
L'expectativa que va generar aquest Interzonal al món escaquístic, va estar sobretot centrada en la participació en l'esdeveniment del Gran Mestre nord-americà Robert "Bobby" Fischer, qui arribava al torneig en qualitat de favorit. Eren molts els que pensaven que el fenomen "Fischer" ja estava madur per assolir el repte de ser campió del món, i restava saber, només, si el seu caràcter una mica inestable no li jugaria a Palma de Mallorca alguna mala passada.
Foto: Ajedrez 12
El Interzonal de Palma de Mallorca de 1970 ha estat un dels grans tornejos d'escacs celebrats a Espanya, no només pels jugadors participants, sinó també perquè va suposar el primer pas cap el títol de campió del món pel carismàtic i genial Bobby Fischer. Va ser el seu últim torneig disputat abans dels encontres eliminatoris de candidats pel títol mundial.
El torneig atorgava plaça per als matxs de candidats als sis primers classificats. També estaven classificats, per drets adquirits conforme la reglamentació, l'ex campió mundial Tigran Petrosian i el finalista del cicle de candidats anterior Viktor Korchnoi.
Es va disputar per sistema round-robin (tots contra tots) i van prendre part vint i quatre jugadors.
Foto: Historia ajedrez español
Tanmateix, cal ressaltar que aquest va ser l'últim torneig Interzonal que es va disputar amb un format d'un únic torneig classificatori pel cicle al Campionat Mundial, doncs al següent cicle, l’any 1973, van ser dos els tornejos interzonals.
Bé, si voleu tenir molta més informació la trobareu al llibre que us he comentat abans. La veritat que el llibre m'ha encantat; un llibre que denota rigor, amb molta informació i anècdotes, i amb les 276 partides del torneig, moltes d'elles analitzades. Com he dit, el llibre m'ha agradat força, tan sols li he trobat un “punt dèbil”, les fotografies; l'apartat de fotos no està a l'alçada de totes les altres parts del llibre, crec que si una foto no està bé, millor no posar-la.
En fi, un detall que no desmereix el gran treball dels autors del llibre. En general m'ha semblat un molt bon llibre.
Poesia, podem trobar infinitat de definicions, algunes força llargues, però en aquest cas em quedo amb aquesta: “la poesia és un gènere literari considerat com una manifestació de la bellesa o del sentiment estètic per mitjà de la paraula, en vers o en prosa”.
Els escacs, sempre han exercit una forta atracció per a artistes i intel·lectuals i, com no podia ser d'una altra manera també per al món de la poesia.
En aquest article d'avui he recollit unes quantes poesies que contenen referències als escacs. Algunes, les més, són de poetes coneguts (i reconeguts) i altres són d’escaquístes propers que les van publicar.
Començo amb un poema medieval de l'últim rei àrab de Sevilla.
Ramón del Valle-Inclán
Foto: biografiasyvidas
Jorge Luis Borges
Foto: culto.latercera
Marco Martos
Constantinos P. Kavafis
Javier Asturiano
John Grey
Luis Ignacio Helguera
Ricardo Paseyro
Rosario Castellanos
Agustín Casado
Joan Vinyoli
Ara us passo aquests poemes de jugadors d'escacs propers.
Butlletí d'escacs 38, 1984
Butlletí d'escacs 67, 1993
En fi, tots portem un poeta a dins. Però, com passa als escacs, no tots som grans campions!
Pia Cramling, és una de les millors jugadores del món. Nascuda a Estocolm el 23 d'abril de 1963, compta amb una dilatada i exitosa carrera escaquística.
Pia Cramling va aprendre a moure les peces als 10 anys quan acompanyava al seu germà gran al club d'escacs. El seu progrés va ser ràpid i als 18 anys ja estava dins del top-10 femení; Cramling va estar de manera permanent en el top-5 els 15 anys següents, i fins i tot quan la seva valoració va baixar el seu tarannà lluitador li ha permès tornar al seu lloc tot i l'aparició de noves i talentoses jugadores. Dos dels seus majors èxits li van arribar quan havia sobrepassat els 40 anys, guanyant el Campionat d’Europa Individual femení els anys 2003 i 2010.
Foto: Bill Hook
En competicions per equips, Cramling va representar Suècia a l'Olimpíada d'escacs tant en les proves obertes com femenines, el Campionat d’Europa d’escacs per equips tant en seleccions obertes com femenines, d'olimpíada de Telechess i la Copa Nòrdica. A l'Olimpíada d'escacs femenina , ha guanyat la medalla d'or individual com a millor jugadora del tauler 1, l’any 1984 i l’any 1988. A la Copa d’Europa de club femení , Cramling ha guanyat la medalla d'or per equips el 2007, 2008, 2010, 2012, 2013 i 2016 jugant a l'equip Cercle d'Echecs de Montecarlo.
Cramling està casada amb el Gran Mestre Juan Manuel Bellón. Va viure uns anys a Espanya, però posteriorment va tornar a Suècia. Tenen una filla, Anna Cramling Bellón, que va formar part de l'equip d'escacs femení suec a l’Olimpíada d’Escacs de Bakú el 2016.
Foto: gamesmaven
Foto: Federació Sueca d'Escacs
Foto: Thegibraltarmagazine
Foto: Obert Gibraltar
Vaig començar a pensar a fer aquest article a partir d'una afició que tinc de fullejar revistes d'escacs antigues, en aquesta ocasió revistes de voltants de l'any 1990. La portada d'una revista de l’any 1992 em va cridar poderosament l'atenció.
Al seu interior parlava del fenomenal torneig que Pia Cramling va fer l'any 1992 al fort Obert de Berna, guanyant a molt forts jugadors.
Imatge: Revista Jaque
Amb aquests molt bons resultats Pia Cramling va obtenir el títol de Gran Mestre (absolut).
Pia Cramling va jugar a Catalunya diversos tornejos i va militar (conjuntament amb Bellón) al Club d’Escacs Vulcà, un club en aquells temps realment molt poderós.
Us passo una petita mostra:
Campionat de Catalunya per equips 1991
Campionat d'Espanya per equips 1991
Campionat de Catalunya per equips 1992
Pia Cramling, Medina, Vehí, Martín i Bellón. Foto: Butlletí d'Escacs
En fi, aquest article vol ser un petit homenatge a aquesta gran jugadora i, com dic al títol, una de les millors de la història del nostre joc.
El 4 de setembre de 2011 vaig escriure un article en aquest blog amb el títol de “Reshevsky, un pont entre èpoques”. L’article començava així: “Samuel Herman Reshevsky (26 de novembre de 1911, Ozorkow, Polònia - 4 d'abril de 1992, Nova York, Estats Units), va ser un dels més forts grans mestres de la seva època”.
També vaig posar el següent: “Samuel Reshevsky va aprendre a jugar als escacs als quatre anys, i els seus progressos van ser molt ràpids. Va ser, en la seva època, el nen prodigi més famós del món dels escacs. Molt aviat va ser exhibit en sessions de simultànies. Els seus pares el van explotar com a nen de fira. En finalitzar la primera guerra mundial, i després d'haver derrotat a forts escaquistes, la seva família es va traslladar als Estats Units, i va continuar sent explotat pels seus pares. El 1922, als 11 anys, va disputar el seu primer torneig important, amb uns resultats pobres, però en el que va vèncer David Janovsky. Poc després el govern va considerar que els seus pares eren incapaços d'exercir la pàtria potestat, a causa de l'explotació a la qual el sotmetien, i el van designar un supervisor que havia de vigilar la seva educació. Als 12 anys, gairebé analfabet, va anar per primera vegada a l'escola. Durant uns anys es va retirar de la pràctica dels escacs i es va concentrar en els estudis”.
Podeu accedir a l'article sencer des d'aquest enllaç
Com he comentat, sota la tutela de l'estat del seu país d'adopció, Sammy (sobrenom que li van posar a la seva arribada als Estats Units) va anar a l'escola i, l'any 1934, amb 23 anys, es va llicenciar en econòmiques. Durant aquells anys no va jugar gaire als escacs, el que, segons sembla ser, hi ha una opinió generalitzada, va contribuir decididament en la seva personalitat, tant en els aspectes humans com en els esportius. Finalitzats els seus estudis universitaris va començar a jugar tornejos, i va viure com professional dels escacs durant tota la seva vida.
Foto: Ajedrez de ataque
A l'article d'avui vull parlar d'alguns aspectes foscos en el joc d'aquest gran jugador. Sammy era petit d'estatura, nerviós, bellugadís i incòmode com a rival; molt aviat va començar a tenir mala fama i a generar un cert ambient d'hostilitat al seu voltant. S'apurava terriblement de temps, i en les dificultats greus de temps les seves mans anaven aparentment indecises d'una peça a una altra, sense arribar a tocar-les, es movia a la cadira com si tingués formigues i, si estava inferior, proposava taules constantment. Això desequilibrava als seus rivals, els traslladava els nervis reals o fingits i els portava a cometre terribles i inexplicables errors. Encara pitjor, tota aquesta posada en escena no li impedia jugar les dificultats de temps amb increïble exactitud, el que contribuïa a difondre la idea que la seu irregular conducta era producte més d'una tàctica preconcebuda i antiesportiva que d'una compulsió nerviosa irresistible.
Tampoc el seu caràcter contribuïa a fer-lo simpàtic: reservat, afable en general però insípid i sense cap encant, parlava poc, somreia menys i no semblava donar-li importància a ningú ni a res, com no fos a les seves estrictes normes religioses.
Campionat del Món 1948, en primer pla: Euwe, Smyslov, Keres, Botvinnik i Reshevsky. Foto: J.D. Noske.
Alekhine l'odiava cordialment, i va parlar sempre d'ell amb menyspreu, fins i tot com a jugador. David Bronstein, moderat i equànime en els seus judicis, el va tractar durament al seu cèlebre llibre del torneig de Zurich de 1953 en els comentaris de la partida de Reshevsky contra Kotov (partida 51, ronda 8, pàgina 151) i també en la partida que ell mateix va jugar contra Reshevsky (partida 91, ronda 13, pàgina 256). En la seva enciclopèdia "Batsford", el professor Nathan Divinsky no és més amable, el defineix així: "Reshevsky és un home petit, auster i enèrgic, amb molt poc encant o gràcia personal".
Maxt 1968. Foto: Ron Kroon.
El seu enfrontament personal amb Bobby Fischer va tenir rivets antològics (aquests enfrontaments van ser tants, tan profunds i tan desagradables, que els tindrem que tractar en un article sencer).
Foto: Worldchess
També cal remarcar els seus enfrontaments amb Miguel Najdorf, en els quals es dirimia la supremacia panamericana, van ser èpics.
Najdorf, el 1952, estava en l'apogeu de la seva gran carrera; Reshevsky el va derrotar als Estats Units per 8 a 4 i 6 taules, i a Buenos Aires l'any 1953 per 5 a 4 i 9 taules, amb el seu estil poc atractiu i les seves armes habituals. Najdorf va estar a punt de la crisi nerviosa en diverses ocasions, i en una d'elles va esclatar: Reshevsky li proposava taules un cop i un altre en posició inferior, i l'argentí no va poder aguantar més i li va deixar anar cridant: "No em proposi més taules, si us plau! "No més propostes si us plau!" Reshevsky va guanyar la partida després d'un gran error de Najdorf.
En fi, fins aquí aquesta exposició de murrieries d'aquest gran jugador, segur que han d'haver moltes més anècdotes en aquest sentit.
Foto: Chess History.com
Sembla ser que amb els anys el seu caràcter va millorar, en els seus últims anys es va dedicar a jugar oberts deixant enrere els seus terribles constrenyiments de temps i les reiterades i abusives propostes de taules. Potser a la vellesa va poder superar algun trauma infantil.
