Després de tants anys escrivint en aquest blog, parlant de tants i tants grans campions i resulta que encara no havia escrit res d'un dels millors. Que, a més, sempre ha estat un dels meus preferits.
Estic parlant del gran David Bronstein, un geni creatiu i un mestre tàctic. La seva obra demostra que els escacs han de ser considerats un art tant com una ciència.
David Bronstein, (Ucraïna, 19 de febrer de 1924 - Minsk, Bielorússia, 5 de desembre de 2006) apart d'un molt fort Gran Mestre, també va destacar com a escriptor de llibres d'escacs. Subcampió del Món d'escacs el 1951.
Va aprendre escacs als sis anys del seu avi. Sent jove a Kíev, va ser entrenat pel renombrat Mestre Internacional Alexander Konstantinopolsky. El seu primer èxit en un torneig de categoria internacional va arribar a l'Interzonal de Saltsjobaden (1948), en què es va classificar per al Torneig de Candidats de 1950 a Budapest, empatat al primer lloc amb Isaak Boleslavski el va superar al desempat. En aquest període, el seu joc va millorar notablement i el 1951 va disputar davant de Mikhaïl Botvínnik el matx pel Campionat del Món.
Foto: jugadoresdeajedrez.com
En aquest matx, va estar a punt d'aconseguir ser campió ja que el resultat final va ser d’empat a 12. D'acord amb les regles de la FIDE d'aquell temps, en cas d'empat el campió retenia el títol.
Està considerat un dels "campions sense corona" (com s'anomenava a grans jugadors que no van aconseguir el Campionat del Món). Si voleu saber més dels campions sense corona podeu entrar en aquest enllaç.
Va guanyar molts tornejos, entre els quals destaquen els Campionats de l'URSS de 1948 (ex aequo amb Aleksandr Kótov) i 1949 (ex aequo amb Vasili Smyslov). Va guanyar sis vegades el Campionat de Moscou i va representar l'URSS en les olimpíades d'escacs de 1952, 1954, 1956 i 1958, guanyant en totes elles medalles com a jugador individual.
Foto: Ajedrez 12
Bronstein era un excel·lent mestre d'atac perquè tenia una imaginació insaciable. El seu estil combinava una estratègia minuciosa amb innovació tàctica. Les anàlisis de Bronstein van enriquir la teoria i la pràctica d'obertures com el Gambit de Rei i les defenses Siciliana, Francesa i Holandesa. Però va ser la seva contribució a la Defensa Índia de Rei el que va ser especialment valuós, ja que se'l considerava un dels principals experts.
Va escriure molts llibres d'escacs, el que li va donar prestigi en aquest camp. Jo tinc quatre, i tots quatre m'han semblat molt bons. Però, òbviament uns millors que uns altres. Els poso per ordre de les meves preferències:
Si voleu gaudir de partides de Bronstein, podeu accedir des d'aquest enllaç.
També us passo uns vídeos de algunes de les seves partides.
En fi, crec sincerament que Bronstein ha d'estar, per mèrits propis, al pedestal de les llegendes dels escacs. Un jugador que apart de gaudir de les seves partides, també ens va aportar gran quantitat de literatura amb la qual podem aprendre i millorar el nostre joc.
Avui vull parlar d'un escaquista diferent. Un Gran Mestre d'un molt alt nivell, el qual ha arribat a aquest nivell per la seva altíssima capacitat d'entendre els escacs, tenint pocs coneixements teòrics, sobre tot de la teoria de les obertures.
Estic parlant del Gran Mestre Julio Granda. Per ratificar el que he posat al paràgraf anterior us poso un fragment que surt al pròleg d'un llibre sobre Granda que ha sortit no fa gaire:
"Julio és un cas singular a la història dels escacs mundials. Deu moltíssim del que ha aconseguit en aquest esport al seu enorme talent i poc o gens a la seva escassa devoció cap a ell. A diferència de la resta de jugadors d'elit, Julio mai no ha estat un devot dels escacs, ni s'ha rendit davant seu amb apassionament. Sembla mantenir certa distància cap al joc. El seu lliurament total a ell semblaria passar només durant la partida, en la qual la seva concentració és total i el seu desig de triomf és desbordant".
Julio Granda de jove. Foto:Flickr
Com he comentat abans, Julio Granda no estudia teoria d'obertures. A afirmat que només ha llegit un llibre d'escacs, el tercer tom del Tractat General d'Escacs de Roberto Grau. No obstant això, admet llegir revistes i repassar l'Informator, cosa que unida a la seva excel·lent memòria i capacitat d'assimilació, li ha permès guanyar tornejos i títols importants.
Julio Granda va neixer el 25 de febrer de 1967 a Camaná, Arequipa, al sur del Perú. Com suposo que la majoria de vosaltres, com em passava a mi, no sabeu a on queda això, us passo uns mapes:
Departament d'Arequipa. Foto: Wikipedia
Foto: Wikipedia
L'any 1980 va guanyar el Mundial Infantil a Mazatlán, Mèxic. L'any 1984 va guanyar el Campionat Panamericà Juvenil i li van atorgar el títol de Mestre Internacional i l'any 1986 obté la definitiva norma que l'acreditava com a Gran Mestre Internacional, en empatar el primer lloc al tradicional magistral Capablanca in Memoriam. Des de l'any 1986 i durant 30 anys va figurar a la classificació de la Federació Internacional d'Escacs com el número u del seu país.
Foto: Wikipedia
L'any 2018, Julio Granda va ingressar a l'equip d'Arkady Dvorkovich abans de les eleccions presidencials de la FIDE. Granda es va convertir en vicepresident de la FIDE després que Dvorkovich guanyés les eleccions.
Foto: FIDE
La trajectòria d’aquest gran jugador és molt amplia, si voleu saber més sobre ell i els tornejos que ha guanyat podeu entrar en aquest enllaç, on també trobareu moltes partides.
Us passo uns vídeos de partides de Granda:
Vídeo on Leontxo García ens explica una partida de Granda contra Seirawan.
Una partida molt més recent, contra un dels millors jugadors actuals.
Partida a ritme ràpid contra Edouard Romain.
Fa poc he llegit el següent sobre Granda:
"Si Granda hagués nascut a l'època de Lasker o Capablanca en la qual encara es podia confiar un 80% en el talent i un 20% en la preparació, mentre que la teoria escaquista era considerablement menor a l'actual, hauria estat molt probablement campió mundial".
Òbviament aquesta és una opinió totalment especulativa i no demostrable; però és totalment raonable pensar que un jugador amb les seves capacitats, en aquells temps ho hagués tingut molt més fàcil per despuntar entre els millors dels millors.
Quan jo era un nen, un cosí que ja era adult, tenia un gos de raça gran danès. Era un exemplar formidable, un gos que pel seu aspecte podia ser temible, però en canvi pels nens de la família era tot el contrari, molt afectuós i festós.
Però, com ja sabeu, en aquest blog no parlo de gossos, parlo d'escacs; i els escaquistes amb un mínim de cultura escaquística sabem que si parlem del “Gran Danès”, estem parlant d'un dels millors jugadors del segle XX, el GM danès Bent Larsen.
Pensava que durant el temps que han anat apareixen articles en aquest blog, mai havia parlat de Bent Larsen. Però repassant els articles de grans jugadors m'he adonat que això no era així, he vist que el 12 de setembre de 2010 vaig fer un article, poc després de la seva mort.
Com en aquell article parlo molt de la seva trajectòria, us passo l'enllaç per si voleu saber més de Bent Larsen.
Us passo unes fotos de Bent Larsen: Larsen jove, Larsen el 1977, Larsen el 1998 i Larsen gran.
Foto: Twitter@AllourBeloved
Foto: Twitter@dgriffinchess
Foto: Stefan64
Foto: scottishcca.co.uk
Com he dit abans i heu pogut comprovar si heu llegit l'article de l'enllaç, Larsen va ser un dels millors del seu temps, us passo uns vídeos amb partides de Bent Larsen.
Larsen era un jugador original, que sovint jugava obertures i línies gaire apreciades en aquells moments. Però si alguna cosa el caracteritzava era la seva capacitat de lluita, era un autèntic lluitador. Això ho va plasmar en un llibre que va sortir l'any 1969, “Jo jugo per guanyar”.
Foto: Amazon
Doncs si, Larsen sempre intentava guanyar, però, si bé, jugant línies secundaries i forçant (a vegades més del compte) li van donar més d'un punt, també en alguna ocasió amb jugadors molt forts va rebre derrotes força humiliants (com va passar, entre altres, amb Tahl i Spassky).
Us passo la derrota que Larsen va patir l'any 1970 amb Spassky, quan Spassky era el Campió del Món.
Larsen va ser un gran campió, el millor jugador de Dinamarca de tots els temps; també va ser considerat com el millor jugador escandinau fins l'aparició de Magnus Carlsen.
Com he comentat alguna vegada, em causa pena comprovar que molts jugadors joves del meu entorn no saben pràcticament res (o molt poc) de grans jugadors de la història dels escacs. Al final tindrem que aplicar també als escacs aquella encertada frase que diu: “Qui perd els orígens, per identitat”.
Doncs si, Yan Nepomniachtchi s'ha classificat per jugar contra el campió del món, Magnus Carlsen, al maxt previst pel proper mes de novembre a l'Expo de Dubai (Emirats Àrabs) amb una bossa en premis de 1,7 milions d'euros.
La classificació ha estat després d'un més que accidentat i llarg Torneig de Candidats. Aquest torneig va començar el 17 de març de 2020 fins el 25 de març de 2020 (setena ronda) que es va interrompre per la pandèmia. El 21 d’abril de 2021 es va reprendre la competició i l'última ronda s'ha jugat aquest recent 27 d'abril de 2021.
És obvi que no van ser les millors condicions per jugar un candidats i que això va influir en alguns jugadors que partien com a favorits al començament de la competició. Però també estem parlant que qualsevol dels classificats pel candidats té la suficient categoria per poder ser un rival digne enfront el campió.
La classificació final del Torneig de Candidats va ser aquesta:
Imatge: Chessbase.com
Però fem una petita introducció de qui és Nepomniachtchi:
Yan Nepomniachtchi va néixer a Briansk, Rússia, el 14 de juliol de 1990. Va guanyar el Campionat Europeu Júnior d'escacs tres vegades, l'any 2000 a la categoria sub-10, i els anys 2001 i 2002 a la categoria sub-12. També va guanyar el Campionat Mundial Junior a la categoria sub-12 l'any 2002. Després de guanyar l'Open d'Aeroflot a Moscou el febrer de 2008, es va classificar per al torneig d'escacs de Dortmund Sparkassen de 2008, on va compartir el segon lloc romanent invicte. El 2010, a Rijeka, va guanyar el Campionat d'Europa Individual d'escacs, amb una puntuació de 9 d'11 possibles. El mateix any es va proclamar campió de Rússia vencent a Serguei Kariakin en el matx de desempat final. El 2013 va empatar en el primer lloc amb altres jugadors al Campionat d'Europa Individual d'escacs. Al Gran Prix de Moscou del maig de 2019, va guanyar el torneig d'entre 18 participants amb 9 punts.
Foto: Lennart Ootes/Reuters
Nepomniatchtchi és dels pocs escaquistes que té una puntuació, a ritme clàssic, favorable contra el campió de món Magnus Carlsen. Els campions mundials semblen ser la seva especialitat. En escacs clàssic té també balanços favorables amb el rus Vladimir Kramnik (+5 -4 = 4) i l'indi Viswanathan Anand (+3 -2 = 5).
Us passo unes partides recents de Nepomniatchtchi:
La inconsistència a l'alta competició, on alternava triomfs brillants amb derrotes inesperades, va impedir que aflorés per complet el seu enorme potencial. Nepo és capaç de les majors subtileses sobre el tauler i de ser explosiu si ho necessita, però ha cobrat fama de jugador volàtil, sense l'esperit de lluita necessari per ser un campió, capaç d'enfonsar-se davant els contratemps.
Els seus crítics l'acusen de no prendres els escacs seriosament. És un addicte als videojocs, que practica a un nivell molt alt, i té greus deficiències en la gestió del temps durant les partides. Fins aquest Torneig de Candidats, el primer que juga a la seva vida, no havia estat capaç de mantenir una sèrie de bons resultats en un torneig llarg. Ara ha aconseguit, finalment, aquesta consistència.
Imatge: Ajedrezconhumor
Quin Nepomniatchtchi veurem en aquest interessant matx? No ho podem saber, però, des del meu punt de vista, tots els precedents d'aquest jugador no serviran de gaire. Dos jugadors d'estil força diferent i tots dos es prepararan força per contrarestar al seu contrincant en tots els sentits.
Si parléssim d'imants, com sabem, cada imant té dos pols, les propietats dels quals tenen signes oposats: els pols del mateix signe es repel·leixen i els de signe contrari s'atreuen.
Però no, no vull parlar d'imants, vull parlar d'escacs i en els escacs la forma de jugar pot ser molt diferent i la diferencia radical en aquest concepte, es a dir, els dos extrems (pols) mai es poden atraure.
Imatge: latostadora.com
Tots sabem que els jugadors d'estil tàctic que van directes a derrotar als seus contrincants i els jugadors molt posicionals i estratègics que s'ho prenen amb més calma, són dos tipologies de jugadors molt diferents i gaire amics d'atraure's. Són dues formes d'entendre els escacs totalment respectables.
Imatge: Alicia Galván
En aquest article vull parlar de dos jugadors que jo catalogaria en els dos pols oposats. No tant sols per la seva predisposició a entendre els escacs dins la catalogació que he fet abans (tàctic/estratègic), sinó, també per la seva visió de la vida i òbviament dels escacs (optimista/pessimista).
En un article que vaig fer en aquest blog fa més de deu anys, que tenia com a títol “perdedors”, aquests dos jugadors eren participants; amb molts altres, ja que feia referencia als jugadors que havien jugat un Campionat del món i havien perdut, no havent aconseguit mai ser campions del món. Podeu accedir a aquest article des d'aquest enllaç.
Doncs si, aquest dos jugadors van compartir aquesta experiència. Si, van competir per ser campions del món, és clar que estem parlant de dos molt bons jugadors, em refereixo a Carl Schlechter i Efim Bogoljubow.
CARL SCHLECHTER (2 de març de 1874 – 27 desembre de 1918) fou un destacat jugador i teòric austríac, un dels millors jugadors del món a començaments del segle XX. Aspirant al títol mundial, va empatar un matx pel Campionat del món d'escacs amb Emanuel Lasker.
Imatge: ChessAjedrez
Des de 1884 va participar en els més importants tornejos del seu temps, obtenint magnífiques classificacions a tots i aconseguint la victòria a Hamburg, Ostende, Praga, Viena i Estocolm. La seva major fita competitiva, tal com he comentat abans, va ser la disputa del Campionat de món davant Emmanuel Lasker l’any 1910, a Viena i Berlín.
Imatge: Wikipedia
Podeu seguir les partides d'aquest matx des d'aquest enllaç.
Als 44 anys, el 27 de desembre de 1918, moria a Budapest d'inanició i pneumònia, víctima de les precàries condicions originades per la Primera Guerra Mundial.
Schlechter es va fer cèlebre per la seva afició a les taules i la seva cavallerositat esportiva. Si un contrincant arribava tard a la partida, retardava discretament el seu rellotge. Com escaquista era tranquil i pacífic, i va aspirar sempre a assolir la fi pacífica de la partida, acceptant les taules fins i tot en situacions avantatjoses. No se li van conèixer relacions socials, ni va tenir gran protagonisme social.
Schlechter-Tarrasch 1911. Foto: Tabladeflandes
Però durant el matx més important de la seva vida, el que va disputar davant de Lasker pel campionat de món, va trair aquesta tímida mansuetud en un episodi al·lucinant. En la desena partida, i tenint avantatge en el marcador global, n'hauria tingut prou amb obtenir un empat per obtenir el títol de campió. Però Schlechter es va lliurar a un joc violent en una posició tan avantatjosa que li hauria permès empatar amb tranquil·litat, va sacrificar fins i tot la qualitat, va desestimar un escac perpetu i va acabar perdent la partida i el campionat.
Ha Schlecheter el podem recordar com a aquests personatges antiherois, que no surten a les pel·lícules, però tan importants socialment a la vida real.
Us passo uns vídeos amb partides d’Schlecheter:
EFIM BOGOLJUBOV (14 d'abril de 1889 - 18 de juny de 1952), va ser un destacat mestre d'origen ucraïnès. Va ser un dels millors jugadors de la primera meitat del segle XX, però la coincidència en el temps amb grans genis dels escacs, com Capablanca i Alekhine, i el seu acompliment erràtic no li va permetre aconseguir el més alt grau a l'escalafó.
Imatge: Ajedrez12
La seva estrena com a jugador d'elit va ser en el torneig Panrus a l’any1913 i en Mannheim 1914 on va quedar vuitè. Al començar la Primera Guerra Mundial es trobava en Mannheim (Alemanya), i aquí va passar la guerra confinat per ser ciutadà rus, juntament amb altres escaquistes compatriotes. A la dècada de 1920 la seva carrera va ser meteòrica. A l’any 1925 va vèncer al fort torneig de Moscou, on jugaven Emanuel Lasker, José Raúl Capablanca, Frank Marshall, Carlos Torre, Savielly Tartakower, Richard Réti, Franz Grünfeld, Akiba Rubinstein i Rudolf Spielmann.
Foto: mgl.ru
Imatge: Ajedrezdeataque.com
Va ocupar el primer lloc en els tornejos de Piestany de 1922, Carlsbad 1923 i Bad Kissingen 1928.
Altres tornejos menys importants van ser el de Quatre Mestres de Berlín el 1919, Estocolm 1919 i 1920, Kiel 1922, quatre campionats de Rússia, de 1924 a 1925, el torneig de Breslau de 1925, Berlín 1926, Bad Homburg 1927 i Berlín 1928.
Gràcies a tots aquests resultats va poder reptar a Alekhine dues vegades amb el títol mundial en joc. Van ser encontres molt disputats.
A la primera ocasió, l'any 1929 va perdre per 15,5 - 9,5.
Imatge: Wikipedia
Podeu seguir les partides d'aquest matx des d'aquest enllaç.
A la segona, l'any 1934, va tornar a ser derrotat 15,5 -10,5.
Imatge: Wikipedia
Podeu seguir les partides d'aquest matx des d'aquest enllaç.
La derrota en els dos casos va minar la confiança de Bogoliubov, poc abans indestructible.
A l'any 1933 se li va negar la participació en el "Campionat d'Alemanya" perquè d'acord amb les lleis vigents en aquell moment, era ciutadà alemany però no de "sang alemanya". En el període fins a la Segona Guerra Mundial, va guanyar el 1935 a Bad Nauheim i Bad Saarow, el 1936, 1937 i 1938 a Bad Elster, el 1938 a Karlsruhe i el 1939 a Stuttgart. En el mateix any va ser derrotat en un matx pel prometedor jove talent Erich Eliskases per 8.5 - 11.5 (+3 =11 -6). El 1941 va perdre contra Max Euwe a Karlsbad per 3.5 - 6.5 (+2 = 3 -5). Després d'aquestes trobades les seves actuacions en tornejos van ser irregulars. Va alternar primers llocs (Bad Nauheim 1935, Stuttgart 1939) amb actuacions mediocres.
Imatge: Tabladeflandes.com
Durant la Segona Guerra Mundial, Bogoljubov va acceptar una invitació del "governador general", amant dels escacs, de la Polònia ocupada, Hans Frank (que també va ser amfitrió del campió mundial Alekhine durant molt temps a Cracòvia), i es va mudar a la governació general, on va participar en diversos tornejos i esdeveniments d'escacs. També va treballar com a traductor a l'administració de Cracòvia. Després de la Segona Guerra Mundial va deixar de fer-se amb l'elit mundial. La seva reputació a la FIDE va ser danyada i va haver de patir un període d'aïllament per haver jugat a l'Alemanya nazi. Quan el títol de Gran Mestre es va atorgar a diversos mestres mereixedors en 1950, Bogoljubov se'ls va passar per alt. No va ser fins a l'any 1951 que va rebre el títol.
L'element essencial de Bogoljubov era la iniciativa, l'atac plantejat amb temperament i ímpetu. La confiança de Bogoljubov en si mateix, el seu il·limitat optimisme, va ser un factor essencial en els seus èxits. D'altra banda, el va distingir una certa indolència, una sobre-valoració de les seves possibilitats i fins i tot, de vegades, una despreocupació visible.
Us passo uns vídeos amb partides de Bogoljubov:
Molt interessant és el que es pot llegir al primer tom de “Mis genials predecessors” de Gary Kasparov, on es diu que Alekhine va comentar el següent sobre Bogoljubov, abans del matx:
"Bogoljubov és agressiu i emprenedor. En la nostra comprensió de l'essència dels escacs, tenim certa similitud, però molt distintes opinions a la vida, i sobre els principis de la lluita. Ell considera al seu oponent com un excel·lent camp experimental per aplicar la seva habilitat i mai tracta d'estudiar-lo. Sovint espera que succeeixi un miracle, quan el que necessita és coneixement. Pensa que el principal objectiu de la lluita és la seva satisfacció personal. Però la meva manera d'entendre la lluita sempre ha estat just la contrària. Per tenir èxit, considero que es necessiten tres factors: primer, la consciència clara dels meus propis punts forts i febles; segon, una precisa comprensió dels punts forts i febles del meu oponent; tercer, un alt objectiu, més que la satisfacció momentània. Crec que aquest objectiu ha de ser un èxit de tipus científic o artístic, el que situa el joc dels escacs a l'alçada amb altres arts".
Bona reflexió d'Alekhine, que deixa molt clares les mancances de Bogoljubov.
Vaig treure la idea de fer aquest article rellegint un antic llibre sobre Bogoljubov, a on vaig llegir: “Bogoljubov és un símbol filosòfic en el món dels escacs. Personifica l'escola optimista. De la mateixa manera que, en el pol oposat, Schleschter representa el pessimisme”.
D'aquí va sortir el tema dels “Pols oposats”. Però he de dir que no estic d'acord amb aquesta frase; no crec que hagi una escola optimista i una altre pessimista, potser podem pensar que Bogoljubov jugava uns escacs en els quals l'essencia fonamental era l'optimisme i que Schleschter, tan en els escacs, com a la seva vida, estava impregnat pel pessimisme. Però d'aquí encasellar en escoles optimistes i pessimistes, doncs no.
Algú, a dia d'avui, estaria d'acord en dir que, per ejemple, que Petrosian o Kramnik són de l'escola pessimista? Sincerament crec que no!
Seria molt interessant fer un estudi psicològic (amb el suport de persones enteses en aquest tema) sobre la personalitat dels dos protagonistes d'aquest article, però això donaria per tot un llibre.
Ahir, 9 de març, va ser l'aniversari del naixement de Bobby Fischer, per a alguns el millor jugador d'escacs de tots els temps.
Fischer va néixer l'any 1943, el que vol dir que fa 78 anys del seu naixement. No vull entrar a la seva biografia, ja que ho vaig fer en un article que vaig publicar en aquest blog el 20 d'abril de 2016.
En aquell article titulat "Quatre estels fugaços", parlava de Fischer i també de Morphy, Pillsbury i Fine. Crec que va ser un bon article, com a mínim dir que em va donar molta feina. Si el voleu consultar, el trobareu en aquest enllaç.
Dins d’aquest article hi ha un vídeo sobre la biografia de Fischer. L'he repescat i el podeu, també, visualitzar aquí:
Robert James Fischer (Chicago, 9 de març de 1943 - Reykjavik, 17 de gener de 2008), Campió del món entre 1972 i 1975. Si heu consultat la seva biografia podem dir que va ser un campió fora de sèrie i també el podem definir (amablement) com a una persona peculiar.
Sempre va ser un jugador molt fort, però la seva trajectòria entre els anys 1970 i 1972 va ser fenomenal; en aquells moments va estar molt per sobre de qualsevol dels seus contrincants.
Tinc bastants llibres dels tornejos i matxos d'aquell període (sobretot del matx pel Campionat del Món de 1972) a on Fischer va demostrar la seva superioritat.
Però en aquest article us vull comentar i recomanar tres llibres (no ho puc assegurar, però penso que els tres estan descatalogats).
El primer és: "Los encuentros del siglo", que parla de dos tornejos, jugats a l’antiga Iugoslavia, en els quals va participar Fischer l'any 1970.
Primer parla del torneig "Blitz" Herceg Novi 1970 i després del Matx URSS resta del Món.
Vinc-i-quatre dels millors jugadors del món havien anat a Belgrad per participar en el "Matx del segle" (URSS contra la resta de Món) l'any 1970. Alguns es van quedar a Iugoslàvia després que va acabar el matx i van acceptar una invitació a un torneig llampec a Herceg Novi. En concret van ser dotze, dels millors jugadors del Món, els que van competir en aquest torneig. Bobby Fischer va guanyar amb 19 punts dels 22 posibles.
Foto: ChessBase
La classificació final d’aquest torneig va ser:
Imatge: Ajedrez de ataque
Us passo un parell de vídeos amb partides de Fischer en aquest torneig:
L'altra part del llibre parla, com he comentat anteriorment, del Matx URSS contra la resta del Món.
Aquesta llegendària trobada es va disputar entre el 29 de març i el 5 d'abril, a deu taulers i quatre rondes.
Inicialment, va existir un gran dubte al voltant de qui defensaria el primer tauler del equip del Món, ja que Bent Larsen considerava que al llarg de la dècada dels seixanta, havia tingut millors resultats que Fischer, mentre que tots pensaven que Fischer no es dignaria a jugar en un tauler que no fos el primer. No obstant això, la incògnita i la por aviat van quedar dissoltes, ja que tan aviat com Euwe (President de la FIDE en aquells moments) l'hi va comentar, el nord-americà es va mostrar d'acord i no va plantejar cap objecció.
Foto: Infobae.com
Foto: Chess24
El resultat final d'aquest matx va ser: URSS 20’5 punts - Resta del Món 19’5. Com podeu comprovar un matx molt disputat.
El segon llibre és: "Reyes del ajedrez, Bobby Fischer".
En aquest llibre, Bjelica, el seu autor, realitza una original biografia redactada amb excel·lent estil periodístic i acompanyada d'interessants fotografies, així com documents importants. Amb entrevistes de Fischer, tant en els seus moments estel·lars, com en els temps difícils, el que completa una feina important per aprofundir en la personalitat del genial Bobby.
Fischer i Bjelica en una de les moltes entrevistes. Foto: Facebook
El tercer llibre és: "Todas las partidas de Fischer"
Totes les partides de des l'any 1955 fins l'any 1973. Aquest llibre fa una cronologia de tots els campionats que va jugar Fischer amb totes les seves partides en cadascun d'ells. Una edició en castellà, feta per la Editorial Bruguera l'any 1973.
En fi, un gran jugador que va patir per la seva complicada personalitat. Crec, sincerament, que ningú, ni tan sols les persones més properes, van entendre a Robert Fischer com a ser humà.
Fa uns mesos, en concret el 23 de juliol de 2020, vaig parlar d'una omissió sobre els articles etiquetats com a "Llibres". Aquesta omissió feia esment a la col·lecció de llibres de Roberto Grau "Tratado General de Ajedrez".
Podeu consultar aquell article des d'aquest enllaç.
Aquesta omissió no és l'última, ja que a pesar de que ja són més d'onze anys l'antiguitat d’aquest blog, sempre se'm pot passar algun tema i no parlar d'alguna qüestió important dins la història dels escacs.
En aquest sentit, avui vull fer justícia a un gran jugador, el GM Jan Timman.
Jan Hendrik Timman va néixer el 14 de desembre de 1951 i des de finals de la dècada de 1970 fins a principis de la de 1990 es va convertir en un dels millors Grans Mestres dels escacs, sens dubte el millor jugador no soviètic, i el 1982 el número dos del món, darrere d'Anatoly Karpov.
Timman va rebre el títol de Mestre Internacional l'any 1971 i l'any 1974 va aconseguir el títol de Gran Mestre, el que el va convertir en el tercer d'Holanda després de Max Euwe i Jan Hein Donner. Aquest mateix any va guanyar el Campionat d'Holanda per primera vegada, en total ho va aconseguir fins a nou vegades. El seu primer èxit internacional notable va ser a Hastings 1973/74, on va compartir la victòria amb Tal, Kuzmin i Szabó. Ràpidament va seguir una sèrie de victòries en Sombor 1974 (amb Boris Gulko) Netanya 1975, Reykjavik 1976 (amb Fridrik Olafsson), Amsterdam IBM 1979, Niksic 1978 i Bled/Portoroz 1979.
Foto: Twitter (Douglas Griffin)
Com ja he comentat anteriorment, a l’any 1982, Timman ocupava el segon lloc del món, només darrere d'Anatoly Karpov. En la dècada de 1980 va guanyar diversos tornejos molt forts, inclòs Amsterdam IBM el 1981, Wijk aan Zee el 1981 i 1985, Linares l’any 1988, el Euwe Memorial de 1989 i el Torneig de la Copa del Món de 1989 a Rotterdam. Altres grans èxits van ser Las Palmas 1981, Mar del Planta 1982, Bugojno 1984 i Sarajevo 1984.
Timman va representar Holanda en 13 Olimpíades d'escacs des de l’any 1972 fins a l’any 2004, jugant al primer tauler en 11 ocasions. El 1976 va guanyar la medalla d'or a la millor actuació individual en aquest tauler.
Foto: commons.wikimedia.org
Cal destacar que va jugar la final del Campionat de el Món de la FIDE de l'any 1993, perdent contra Anatoly Karpov. Els desenvolupament del matx va ser:
D’altra banda, podem dir que la seva qualitat com a escriptor i compositor de finals artístics no va desentonar amb la seva capacitat com a jugador. En aquest sentit cal destacar el seu llibre: "El arte del anàlisis".
Us passo unes partides de Timman en format vídeo:
Cal recordar els grans campions, en aquest cas un jugador que encara és viu. Us vull comentar una petita anècdota que em va passar poc abans de què comences la pandèmia; parlant amb uns adolescents aficionats als escacs, que no juguen gaire malament i que algun d'ells, probablement, en poc temps pugui jugar força bé, vaig comentar alguns jugadors del passat recent dels quals podrien aprendre amb les seves partides. Us podeu creure que cap d'ells sabia qui era Jan Timman? Francament, no anem gaire bé.
Jo els vaig recomanar el llibre de Timman "El poder de las piezas menores", però em dona la impressió que no em faran gaire cas.
El 6 d'abril de 2015 vaig fer un article amb el títol de “La revolució de Wilheml Steinitz”, podeu llegir aquest article des d'aquest enllaç.
Les ensenyances de Steinitz van ser en el seu temps una autentica revolució, però unes quantes dècades després va haver una altre revolució encara, si em permeteu la expressió, més radical, una nova tendència del pensament escaquístic denominada “hipermodernisme”. Els seus pilars van ser Nimzowitch, Réti i Breyer, i entre els seus seguidors es trobaven Alekhine, Bogoljubov, Tartakower, Grünfeld, entre molts altres.
En l'article d'avui vull parlar d'Aaron Nimzowitch, gran teòric dels escacs i innovador. Nimzowitsch (1886-1935) escaquista danès d'origen letó, va ser (com he comentat) un dels grans teòrics dels escacs hipermoderns (escola que renunciava a priori a la conquesta del centre atacant-lo de manera indirecta).
Podeu tenir més informació sobre Nimzowitch consultant aquest dos enllaços: enllaç 1 - enllaç 2.
Foto: Ajedrez 12
Sempre havia tingut a Nimzowitch com un gran innovador dels escacs i un gran jugador, però un jugador de segon nivell; es a dir, no a l'alçada dels més grans del seu temps. Recentment he adquirit el llibre “Carlsbad 1929” de l'Editorial Chessy.
I veient el gran torneig que va fer Nimzowitch el meu criteri sobre el seu nivell de joc he de dir que ha canviat. La classificació final va ser aquesta:
Sens dubte aquest va ser el seu major triomf, ja que van participar els millors jugadors de l'època, excepte el campió del món, Alexander Alekhine. Però també va tenir èxits importants com van ser el segon lloc (compartit amb Spielmann) a Sant Sebastià l'any 1912; la victòria en Marienbad l'any 1925 (empatat amb Rubinstein); el primer lloc a Dresden l'any 1926, amb 8'5 punts de 9 possibles i superant entre uns altres a Alekhine; un altre primer lloc a Londres el 1927 (compartit amb Tartakower) i a Berlín l'any 1928.
Nimzowitch va ser un dels principals difusors de l'escola hipermoderna. La influència en els escacs moderns de les seves obres “El meu Sistema” i “La pràctica del meu Sistema” ha estat importantíssima. Pràcticament, cap gran escaquista dels últims 80 anys s'ha sostret als preceptes que en elles va exposar el seu autor. Conceptes com la profilaxi, el bloqueig del peó aïllat i dels peons penjants i el control a distància del centre van ser introduïts per ell. Va fer aportacions importantíssimes a la teoria de les obertures. Entre moltes altres, se li deu la defensa Nimzoindia.
Aquests dos exemplars són els que jo tinc, el primer va ser editat per l'Editorial Aguilera l'any 1965 i en concret aquest és de la tercera edició de l'any 1971; el segon va ser editat per l'Editorial Aguilera l'any 1968, el meu és de la segona edició editat l'any 1971.
Hem de ser conscients que molts conceptes de Nimzowitsch avui en dia estan desfasats o no ben formulats (és llei de vida), però molts altres han perdurat fins als nostres dies i amb ells han après milers de escaquistes durant anys.
En aquest sentit us recomano el magnífic llibre de John Watson: “Los secretos de la estratègia moderna en ajedrez, avances desde Nimzowitsch”.
Aquest llibre editat l'any 1998 el veig com un molt bon complement actualitzador als llibres de Nimzowtsch, en aquest sentit us passo un fragment de la seva contraportada: “Es compleixen ara setanta-cinc anys des de que Nimzowitsch va escriure la seva obra monumental El Meu Sistema. Tot i que es manté com una obra fonamental en l'estratègia dels escacs, l’enfocament de les posicions d'escacs ha canviat notablement des dels temps de Nimzowitsch , amb perfeccionaments de les idees existents, i nous conceptes. Aquest llibre satisfà la necessitat de realitzar un exhaustiu i profund treball del modern tractament de les posicions d'escacs, i com les teories de Nimzowitsch, encara controvertides i revolucionàries en el moment d'editar-se El Meu Sistema, han estat perfeccionades i utilitzades al costat dels conceptes clàssics”.
Importants els plantejaments de Nimzowitsch, i importants les actualitzacions del llibre de Watson. Però aquest últim llibre ja té 20 anys, la pregunta seria: es tenen que actualitzar algunes de les actualitzacions d'aquest llibre?
.svg.png)
.jpg)
