Si parléssim d'imants, com sabem, cada imant té dos pols, les propietats dels quals tenen signes oposats: els pols del mateix signe es repel·leixen i els de signe contrari s'atreuen.
Però no, no vull parlar d'imants, vull parlar d'escacs i en els escacs la forma de jugar pot ser molt diferent i la diferencia radical en aquest concepte, es a dir, els dos extrems (pols) mai es poden atraure.
Imatge: latostadora.com
Tots sabem que els jugadors d'estil tàctic que van directes a derrotar als seus contrincants i els jugadors molt posicionals i estratègics que s'ho prenen amb més calma, són dos tipologies de jugadors molt diferents i gaire amics d'atraure's. Són dues formes d'entendre els escacs totalment respectables.
Imatge: Alicia Galván
En aquest article vull parlar de dos jugadors que jo catalogaria en els dos pols oposats. No tant sols per la seva predisposició a entendre els escacs dins la catalogació que he fet abans (tàctic/estratègic), sinó, també per la seva visió de la vida i òbviament dels escacs (optimista/pessimista).
En un article que vaig fer en aquest blog fa més de deu anys, que tenia com a títol “perdedors”, aquests dos jugadors eren participants; amb molts altres, ja que feia referencia als jugadors que havien jugat un Campionat del món i havien perdut, no havent aconseguit mai ser campions del món. Podeu accedir a aquest article des d'aquest enllaç.
Doncs si, aquest dos jugadors van compartir aquesta experiència. Si, van competir per ser campions del món, és clar que estem parlant de dos molt bons jugadors, em refereixo a Carl Schlechter i Efim Bogoljubow.
CARL SCHLECHTER (2 de març de 1874 – 27 desembre de 1918) fou un destacat jugador i teòric austríac, un dels millors jugadors del món a començaments del segle XX. Aspirant al títol mundial, va empatar un matx pel Campionat del món d'escacs amb Emanuel Lasker.
Imatge: ChessAjedrez
Des de 1884 va participar en els més importants tornejos del seu temps, obtenint magnífiques classificacions a tots i aconseguint la victòria a Hamburg, Ostende, Praga, Viena i Estocolm. La seva major fita competitiva, tal com he comentat abans, va ser la disputa del Campionat de món davant Emmanuel Lasker l’any 1910, a Viena i Berlín.
Imatge: Wikipedia
Podeu seguir les partides d'aquest matx des d'aquest enllaç.
Als 44 anys, el 27 de desembre de 1918, moria a Budapest d'inanició i pneumònia, víctima de les precàries condicions originades per la Primera Guerra Mundial.
Schlechter es va fer cèlebre per la seva afició a les taules i la seva cavallerositat esportiva. Si un contrincant arribava tard a la partida, retardava discretament el seu rellotge. Com escaquista era tranquil i pacífic, i va aspirar sempre a assolir la fi pacífica de la partida, acceptant les taules fins i tot en situacions avantatjoses. No se li van conèixer relacions socials, ni va tenir gran protagonisme social.
Schlechter-Tarrasch 1911. Foto: Tabladeflandes
Però durant el matx més important de la seva vida, el que va disputar davant de Lasker pel campionat de món, va trair aquesta tímida mansuetud en un episodi al·lucinant. En la desena partida, i tenint avantatge en el marcador global, n'hauria tingut prou amb obtenir un empat per obtenir el títol de campió. Però Schlechter es va lliurar a un joc violent en una posició tan avantatjosa que li hauria permès empatar amb tranquil·litat, va sacrificar fins i tot la qualitat, va desestimar un escac perpetu i va acabar perdent la partida i el campionat.
Ha Schlecheter el podem recordar com a aquests personatges antiherois, que no surten a les pel·lícules, però tan importants socialment a la vida real.
Us passo uns vídeos amb partides d’Schlecheter:
EFIM BOGOLJUBOV (14 d'abril de 1889 - 18 de juny de 1952), va ser un destacat mestre d'origen ucraïnès. Va ser un dels millors jugadors de la primera meitat del segle XX, però la coincidència en el temps amb grans genis dels escacs, com Capablanca i Alekhine, i el seu acompliment erràtic no li va permetre aconseguir el més alt grau a l'escalafó.
Imatge: Ajedrez12
La seva estrena com a jugador d'elit va ser en el torneig Panrus a l’any1913 i en Mannheim 1914 on va quedar vuitè. Al començar la Primera Guerra Mundial es trobava en Mannheim (Alemanya), i aquí va passar la guerra confinat per ser ciutadà rus, juntament amb altres escaquistes compatriotes. A la dècada de 1920 la seva carrera va ser meteòrica. A l’any 1925 va vèncer al fort torneig de Moscou, on jugaven Emanuel Lasker, José Raúl Capablanca, Frank Marshall, Carlos Torre, Savielly Tartakower, Richard Réti, Franz Grünfeld, Akiba Rubinstein i Rudolf Spielmann.
Foto: mgl.ru
Imatge: Ajedrezdeataque.com
Va ocupar el primer lloc en els tornejos de Piestany de 1922, Carlsbad 1923 i Bad Kissingen 1928.
Altres tornejos menys importants van ser el de Quatre Mestres de Berlín el 1919, Estocolm 1919 i 1920, Kiel 1922, quatre campionats de Rússia, de 1924 a 1925, el torneig de Breslau de 1925, Berlín 1926, Bad Homburg 1927 i Berlín 1928.
Gràcies a tots aquests resultats va poder reptar a Alekhine dues vegades amb el títol mundial en joc. Van ser encontres molt disputats.
A la primera ocasió, l'any 1929 va perdre per 15,5 - 9,5.
Imatge: Wikipedia
Podeu seguir les partides d'aquest matx des d'aquest enllaç.
A la segona, l'any 1934, va tornar a ser derrotat 15,5 -10,5.
Imatge: Wikipedia
Podeu seguir les partides d'aquest matx des d'aquest enllaç.
La derrota en els dos casos va minar la confiança de Bogoliubov, poc abans indestructible.
A l'any 1933 se li va negar la participació en el "Campionat d'Alemanya" perquè d'acord amb les lleis vigents en aquell moment, era ciutadà alemany però no de "sang alemanya". En el període fins a la Segona Guerra Mundial, va guanyar el 1935 a Bad Nauheim i Bad Saarow, el 1936, 1937 i 1938 a Bad Elster, el 1938 a Karlsruhe i el 1939 a Stuttgart. En el mateix any va ser derrotat en un matx pel prometedor jove talent Erich Eliskases per 8.5 - 11.5 (+3 =11 -6). El 1941 va perdre contra Max Euwe a Karlsbad per 3.5 - 6.5 (+2 = 3 -5). Després d'aquestes trobades les seves actuacions en tornejos van ser irregulars. Va alternar primers llocs (Bad Nauheim 1935, Stuttgart 1939) amb actuacions mediocres.
Imatge: Tabladeflandes.com
Durant la Segona Guerra Mundial, Bogoljubov va acceptar una invitació del "governador general", amant dels escacs, de la Polònia ocupada, Hans Frank (que també va ser amfitrió del campió mundial Alekhine durant molt temps a Cracòvia), i es va mudar a la governació general, on va participar en diversos tornejos i esdeveniments d'escacs. També va treballar com a traductor a l'administració de Cracòvia. Després de la Segona Guerra Mundial va deixar de fer-se amb l'elit mundial. La seva reputació a la FIDE va ser danyada i va haver de patir un període d'aïllament per haver jugat a l'Alemanya nazi. Quan el títol de Gran Mestre es va atorgar a diversos mestres mereixedors en 1950, Bogoljubov se'ls va passar per alt. No va ser fins a l'any 1951 que va rebre el títol.
L'element essencial de Bogoljubov era la iniciativa, l'atac plantejat amb temperament i ímpetu. La confiança de Bogoljubov en si mateix, el seu il·limitat optimisme, va ser un factor essencial en els seus èxits. D'altra banda, el va distingir una certa indolència, una sobre-valoració de les seves possibilitats i fins i tot, de vegades, una despreocupació visible.
Us passo uns vídeos amb partides de Bogoljubov:
Molt interessant és el que es pot llegir al primer tom de “Mis genials predecessors” de Gary Kasparov, on es diu que Alekhine va comentar el següent sobre Bogoljubov, abans del matx:
"Bogoljubov és agressiu i emprenedor. En la nostra comprensió de l'essència dels escacs, tenim certa similitud, però molt distintes opinions a la vida, i sobre els principis de la lluita. Ell considera al seu oponent com un excel·lent camp experimental per aplicar la seva habilitat i mai tracta d'estudiar-lo. Sovint espera que succeeixi un miracle, quan el que necessita és coneixement. Pensa que el principal objectiu de la lluita és la seva satisfacció personal. Però la meva manera d'entendre la lluita sempre ha estat just la contrària. Per tenir èxit, considero que es necessiten tres factors: primer, la consciència clara dels meus propis punts forts i febles; segon, una precisa comprensió dels punts forts i febles del meu oponent; tercer, un alt objectiu, més que la satisfacció momentània. Crec que aquest objectiu ha de ser un èxit de tipus científic o artístic, el que situa el joc dels escacs a l'alçada amb altres arts".
Bona reflexió d'Alekhine, que deixa molt clares les mancances de Bogoljubov.
Vaig treure la idea de fer aquest article rellegint un antic llibre sobre Bogoljubov, a on vaig llegir: “Bogoljubov és un símbol filosòfic en el món dels escacs. Personifica l'escola optimista. De la mateixa manera que, en el pol oposat, Schleschter representa el pessimisme”.
D'aquí va sortir el tema dels “Pols oposats”. Però he de dir que no estic d'acord amb aquesta frase; no crec que hagi una escola optimista i una altre pessimista, potser podem pensar que Bogoljubov jugava uns escacs en els quals l'essencia fonamental era l'optimisme i que Schleschter, tan en els escacs, com a la seva vida, estava impregnat pel pessimisme. Però d'aquí encasellar en escoles optimistes i pessimistes, doncs no.
Algú, a dia d'avui, estaria d'acord en dir que, per ejemple, que Petrosian o Kramnik són de l'escola pessimista? Sincerament crec que no!
Seria molt interessant fer un estudi psicològic (amb el suport de persones enteses en aquest tema) sobre la personalitat dels dos protagonistes d'aquest article, però això donaria per tot un llibre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada