dimecres, 20 d’abril de 2016

Quatre estels fugaços


Als Estats Units sempre ha hagut jugadors d'escacs d'un alt nivell. Sense anar més juny, en aquest recent torneig de candidats, jugat a Moscou, d’on a sortit el proper jugador que s’enfrontarà al campió del món en un matx pel títol, a ningú li hagués sorprès que s'haguessin classificat Caurana o Nakamura (no ha estat el cas), jugadors que estan al cim dels escacs mundials.

Els escacs nord-americans compten amb un campió mundial, Bobby Fischer (Reykjavik 1972); un jugador que va jugar un campionat mundial, Frank Marshall (és va jugar en diferents ciutats dels Estats Units l'any 1907 i que va perdre amb el campió, Lasker); Paul Morphy, considerat el millor jugador de la seva època (quan encara no existia el Campionat del món oficial); i una llarga llista de molt forts jugadors: Showalter, Pillsbury, Marshall, Reshevsky, Steiner, Fine, Evans, Bisguier, Byrne, Kavalek, Benko, Browne, Christiansen, Seirawan, Dzindzichashvili, Alburt, Kamsky, Shabalov, De Firmian, Yermolinsky, Benjamin, Gulko, Shakland, Robson, So, i un llarg etc. de bons jugadors. En aquests moments hi ha tres jugadors nord-americants entre els deu primers a la llista del rànquing Elo del mes d'abril, Fabiano Caurana com a número tres, amb 2795 punts Elo, Hikaru Nakamura com a número cinc, amb 2787 punts Elo i Wesley So com a número deu, amb 2773 punts Elo.

Avui vull parlar de quatre grans jugadors dels Estats Units als quals uneix, cadascú amb les seves circumstancies personals, una certa similitud en el sentit que van tenir una trajectòria en el món dels escacs clarament curta, o dit d’altra manera, una trajectòria molt més curta del que era previsible.

Aquests quatre jugadors, els quals anomeno en el títol d'aquest article com "estels fugaços" van ser: Paul Morphy, Harry Nelson Pillsbury, Reuben Fine i Bobby Fischer.

Els dos primers van estar afectats per unes terribles malalties, el tercer per la seva professió i el quart, no sé com anomenar-ho, potser, pel seu caràcter. En fi, els quatre podien haver estat al cim dels escacs durant molts anys i en canvi el seu destí va ser un altre.

Us passo unes dades d'aproximació a aquests grandíssims jugadors, deixant clar que no pretenc aprofundir a les seves biografies, la meva idea és tocar les peculiars situacions que els van apartar d'un futur que semblava summament gloriós, i que ens va privar a la resta de jugadors d’aquest meravellós joc, de poder gaudir, encara més, del seu llegat.

Morphy


Foto: Wikipedia

Paul Charles Morphy (Nova Orleans, 22 de juny de 1837 – 10 de juliol de 1884). Mai va ser campió del món, per la senzilla raó que encara no existia un campionat del món com a tal, però se'l considera un dels majors talents escaquístics de tots els temps. Als nou anys era un dels millors jugadors de la seva ciutat i als dotze va ser capaç de vèncer a Johann Lowenthal, un dels escaquistes més prestigiosos del món. Però als tretze anys Morphy es va allunyar dels escacs, per ordre del seu pare, l'únic desig era veure el seu fill convertit en advocat. Només se li permetia jugar els diumenges.

Als vint anys va ser unànimement reconegut com el millor jugador del planeta ... i després de competir durant només uns mesos es va retirar per sempre. Durant la resta de la seva vida es va negar a tornar a seure davant d'un tauler, mentre desenvolupava estranys quadres de comportament, tancant-se en si mateix i perdent la calma si algú esmentava la paraula "escacs" en la seva presència.

Entre els tretze i els vint anys Paul Morphy (que va resultar tan precoç en els estudis com en els escacs) va avançar diversos cursos a l'escola i va aconseguir obtenir el títol de dret amb les màximes qualificacions possibles; la seva etapa estudiantil va ser tan brillant que va obtenir el títol d'advocat als vint anys. Però això el va representar tenir que esperar un any per poder exercir d'advocat, ja que a l'estat de Louisiana l'edat legal mínima per poder exercir la professió eren els vint-i-un anys.

Amb tot un any per davant, això li va permetre tornar a jugar als escacs, el moment era idoni, precisament aquell any es va celebrar a Nova York un fort torneig amb la participació dels millors jugadors dels Estats Units. Va jugar aquest torneig i va escombrar a tots els seus rivals.

Foto: Chess hitory.com

Poc després va viatjar a Europa i va derrotar a tots els jugadors amb els que és va enfrontar, amb els millors a excepció de Stauton amb el qual no va ser capaç de poder concertar un encontre; sembla ser que Stauton ràpidament és va adonar de la superioritat de Morphy i sempre va trobar excuses per no jugar amb ell.

Al seu retorn a Nova York, Murphy va ser aclamat de manera triomfal, es va organitzar una celebració oficial en honor seu. Lamentablement poc després Morphy va abandonar la practica dels escacs. Al començament dels anys 60 es va desencadenar als Estats Units la Guerra de Secessió, i per aquestes dates Morphy va donar els primers signes de trastorn mental. En pocs anys el gran mestre s'hauria perdut i no només per als escacs, ja que la seva malaltia va anar a més. Finalment, en l'estiu de 1884, el llegendari escaquista va morir.

Al primer volum de "Mis geniales predecesores" Gary Kasparov diu al respecte de Morphy: Quin era el secret de la invencibilitat de Murphy? Crec que, en el seu cas es conjugaven un talent natural únic i una brillant erudició. El seu joc va constituir el següent pas cap a una fase més madura en el desenvolupament dels escacs. Morphy tenia un fort "instint posicional" innat i, per tant, pot considerar-se'l com el "primer prototip" de fort gran mestre del segle XX.

Si voleu consultar partides de Morphy, les trobareu en aquest enllaç.



Pillsbury


Foto: Chessgames.com

Harry Nelson Pillsbury (5 de desembre de 1872 - 17 de juny de 1906), Pillsbury va néixer a Somerville (Massachusetts). Pillsbury va aprendre a jugar als setze anys, pel que la seva carrera va ser molt curta. Entre els anys 1895 i 1900 se'l va considerar com un dels millors aspirants al títol d'Emmanuel Lasker. Va créixer com escaquista en els clubs de Boston (Massachusetts). Es va guanyar la vida gràcies als escacs, tant com a jugador, com a comentarista en diaris i divulgador. Va
cobrir la primera trobada pel Campionat del món entre Lasker i Wilhelm Steinitz.

Els seus primers èxits escaquístics es van produir a Boston, l'any 1890, quan només feia dos anys que jugava als escacs, va vèncer el destacat jugador H. N. Stone, el 1893 va quedar campió del torneig de Manhattan, el club més fort dels EUA. L'ascens de Pillsbury fou meteòric, i aviat no va quedar ningú a l'àmbit novaiorquès que li pogués fer front.

El club d'escacs de Brooklyn va costejar el seu viatge a Europa per jugar al Torneig d'escacs de Hastings 1895, al qual hi participaven tots els millors jugadors del món del moment. Pillsbury, amb només 22 anys, va esdevenir una celebritat tant als Estats Units com arreu en guanyar el torneig, per davant del Campió del món, Emanuel Lasker, l'ex-Campió del món Wilhelm Steinitz, els recents aspirants al tron mundial Mikhaïl Chigorin i Isidor Gunsberg, i els futurs aspirants Siegbert Tarrasch, Carl Schlechter i Dawid Janowski.

El seu èxit en Hastings li va valer per ser convidat a tots els grans tornejos. En el torneig de Sant Petersburg de 1895 va obtenir el tercer lloc, després de Lasker i Steinitz. Va ser tercer a Nuremberg 1896, primer a Viena 1987, segon a Londres 1899, segon a París 1900 i primer a Munic 1900.

Gairebé tota la seva carrera internacional la va disputar a Europa. En aquest període als Estats Units va jugar dues vegades contra Jackson Showalter pel títol de campió d'EUA, cosa que va aconseguir, però es va negar a posar-ho en joc davant Frank Marshall.

Pillsbury va ser un gran jugador a la cega, una qüestió que el va fer molt popular entre els aficionats. Va batre tots els rècords de l'època pel que fa al nombre de partides en unes simultànies, deixant la marca de Zukertort, que era de 16 partides, en un total de 20 partides. Cal destacar que els rivals als quals es va enfrontar el nord-americà eren més forts que els que va tenir el seu antecessor, en total va obtenir 14 victòries, 5 taules i només una derrota.

El 1902, a Hannover, es va enfrontar en simultànies a 21 jugadors a la cega, gesta que va repetir a Moscou contra 22 jugadors.

La mala salut li impedí de desenvolupar tot el seu potencial durant tota la seva vida. L'any 1903 juga els seus dos últims tornejos a Europa, i el seu estat de salut ja indicava que la seva carrera escaquística es trobava a punt de finalitzar, ja que ja no era el Pillsbury dels seus millors anys.

L'any 1904 finalitza la carrera de Pillsbury. El seu últim torneig va ser el de Cambridge Springs; molt malalt i esgotat, malgrat la seva joventut, era ja només una ombra del que va ser.

A finals de 1905, amb la salut molt malmesa, se'n va anar a passar una temporada a les Bermudes en companyia de la seva dona, amb l'esperança que el bon clima li reposés. Però tot va ser en va, ja que va morir el 17 de juny de 1906 a Frankford, Penssylvania.

Amb la mort de Pillsbury, va desaparèixer un dels més notables genis dels escacs, un geni que mai va poder rendir al màxim, ja que sempre la seva salut va ser molt precària.

Si voleu consultar partides de Pillsbury, les trobareu en aquest enllaç.


Reuben Fine



Foto: Chessgames.com

Reuben Fine (Nova York, 11 d'octubre de 1914 - 26 de març de 1993), va ser un dels jugadors més forts dels anys 30 i 40 del Segle XX, però als anys 50, quan se li va reconèixer el títol de Gran Mestre, va deixar la pràctica dels escacs. Durant la seva època de gran jugador era considerat un dels mes ferms candidats al títol que ostentava Alekhine. El seu triomf, conjuntament amb Paul Keres, al torneig AVRO de 1938, li feien el candidat ideal però la II Guerra Mundial va fer trontollar aquesta possibilitat.

Abans de 1937, ja havia guanyat una sèrie de torneigs internacionals i era un dels jugadors més reeixits del món. Va representar els Estats Units en nombroses Olimpíades d'escacs on l'equip del seu país va acabar invariablement en el primer lloc. Encara que actiu en els torneigs dels Estats Units, mai no va poder acabar primer al Campionat d'escacs dels Estats Units; generalment finalitzava darrere de Samuel Reshevsky. No obstant això, el rècord en torneigs internacionals de Fine en
els anys trenta era superior al de Reshevsky.

Foto: Chess history.com

El 1938, va empatar al primer lloc amb Paul Keres al prestigiós Torneig AVRO jugat als Països Baixos. Aquest va ser un dels torneigs més forts del segle XX. Se suposava que el guanyador de la competència, jugada a doble volta amb el sistema "tots contra tots", es convertiria automàticament en el rival del campió del món, títol llavors en poder d'Aleksander Alekhine. Fine va finalitzar davant del futur campió Mijail Botvinnik, del mateix Alekhine i dels campions anteriors Max Euwe i
Capablanca, així com dels Grans Mestres Samuel Reshevsky i Salomon Flohr.

Fine també era considerat un dels millors jugadors d'escacs llampec del món: podia aconseguir empats contra el llavors campió del món, Alekhine encara que va admetre que les poques vegades que va jugar amb Capablanca, aquest el va vèncer "sense pietat".

Durant la segona Guerra Mundial, va treballar per a la Marina de Guerra dels Estats Units, executant càlculs de les probabilitats que submarins alemanys emergissin en determinats punts de l'oceà.

Després de la guerra, Fine va continuar jugant als escacs i va rebre una invitació de la FIDE a participar en el campionat mundial de 1948, a causa de seu triomf al torneig AVRO 1938. Estranyament, va declinar participar, pel que van sorgir especulacions pel que fa a la raó veritable de la seva actitud. El motiu oficial va ser que treballava en la seva dissertació doctoral de psicologia.

Fine va rebre el seu doctorat en psicologia de la Universitat del Sud de Califòrnia i va abandonar la pràctica professional dels escacs per concentrar-se en la seva nova professió. Fine va continuar jugant esporàdicament als escacs al llarg de la seva vida (una partida el 1963 contra Bobby Fischer es va incloure en el llibre de Fischer "Els meus seixanta jocs memorables"), però va preferir centrar-se en qüestions relatives a la psicologia.

Si voleu consultar partides de Fine, les trobareu en aquest enllaç.


Bobby Fischer


Robert James Fischer (Chicago, 9 de març de 1943 – Reykjavik, 17 de gener de 2008), Campió del món entre 1972 i 1975. Està considerat com un dels millors jugadors de la hitòria.

La vida de Fischer ha estat envoltada de polemiques ja des del seu naixement. Fill d'una infermera, Regina Wender i del físic d'origen alemany Hans-Gerhardt Fischer, encara que hi ha controvèrsia sobre si aquest últim fou el veritable pare biològic de Bobby, doncs Regina i Hans-Gerhardt no vivien junts des de 1939. En qualsevol cas, la parella no va obtindre el divorci fins l'any 1945, quan Fischer ja comptava 2 anys. El nen i la seva germana Joan quedaren sota la custòdia de la mare. El 1949, la família es traslladà a Nova York, a un petit apartament a Brooklyn.

Fischer va aprendre a jugar als escacs tot sol, a partir de les instruccions que venien a un estoig amb diversos jocs que li va regalar la seva germana. El gener de 1951. gràcies a un anunci a la premsa, Fischer participà en una sessió de partides simultànies impartida pel mestre Max Pavey. Aquesta va ser la seva primera aparició pública com a jugador d'escacs, i encara que va perdre, segons confessió pròpia, li va servir d'estímul per a seguir estudiant. El president del Brooklyn Chess, fou el seu mentor d'escacs, qui li va ensenyar els fonaments de l'estratègia i el va introduir al món dels escacs de competició.

Amb 10 anys participa en el torneig del Brooklyn Chess Club i va quedar en cinquè lloc. Va jugar altres tornejos quedant ben classificat i l'any 1955 es va fer membre del Manhattan Chess Club, on va quedar campió de les categories C i B (a l'any següent també a l'A). Va derrotar al Gran Mestre Reshevsky en una exhibició en la qual el GM jugava a cegues. L'any 1956 va quedar tercer al campionat juvenil d'escacs ràpids d'EE.UU i ben classificat en altres tornejos americans.


A l'any 1957 va jugar dues partides contra l'ex-Campió mundial Max Euwe: va empatar una partida i va perdre una altra. Va guanyar el New York Metropolitan League, i l'edició d'enguany del Torneig d'Escacs Ràpid, quedant molt ben situat en altres tornejos, incloent un primer-segon lloc en l'Open de Cleveland, i posteriorment dos primers llocs en els Opens de New Jersey i Milwaukee.

A partir de de l'any 1958 va guanyar tots els Campionats Absoluts d'escacs dels Estats Units als quals es va presentar, fins que es va retirar dels circuits. A l'agost de 1958 (amb 15 anys) va obtenir el títol de Gran Mestre al guanyar l'Interzonal de Portoroz, i va decidir llavors convertir-se en jugador professional.

L'any 1959 va quedar 3/4 al Torneig de Mar de Plata a l'Argentina, igual lloc a Zuric, i 5/6 a Bled / Zagrev / Belgrad. A l'any següent va empatar amb Spassky 1/2 a Mar de Plata i va jugar en la Olimipiada d'Escacs en l'equip dels EUA.

Malauradament, les excentricitats de Fischer van començar a fer-se patents a mesura que millorava el seu joc i les seves classificacions. Exigia condicions perfectes de llum, silenci absolut, absència de càmeres fotogràfics i TV i, sobretot, grans quantitats en premis.

Foto: Youtube

Els anys 1961 i 1962 Fischer va tornar a guanyar el Campionat dels EUA a Reshevsky, i va anunciar que estava a punt per guanyar el Campionat del món. També va guanyar l'Interzonal d'Estocolm. Aquests dos anys van acabar sense derrotes per Fischer, totes les seves partides van ser victòries o empats (excepte en les seves partides de l'Olimpíada).

L'any 1963 va ser l'any en que Fischer va tenir una forta polèmica amb la FIDE i les seves normes i pràcticament no va participar en cap competició, amb la qual cosa no va poder jugar els campionats classificatoris pel campionat mundial.  L'any 1964 va guanyar el Campionat dels EUA (11 victòries, cap empat i cap derrota) però no va participar en més competicions.

En els anys 1966 i 1967 va guanyar gairebé tots els tornejos en què va participar: Campionat EUA, Copa Piatigorsky, Mònaco, Skopje. Al desembre de 1967 es va presentar al Interzonal de Sousse (vàlid per a la classificatòria del Campionat del món). Va jugar les tres primeres tres rondes. Va començar a queixar-se de la llum en la quarta, i va intentar fer fora els fotògrafs a la sisena. Va voler ajornar la setena partida per motius religiosos com era el seu costum (Fischer es negava a jugar durant el Sàbat, de divendres a la tarda a dissabte a la tarda) però al no notificar-ho convenientment, quan li van denegar la seva petició va decidir retirar-se del torneig. El resultat va ser que en no completar el torneig, va perdre la possibilitat de classificar-se per a la final del Campionat del món.

No va reaparèixer fins l'any 1968, on va guanyar el Torneig de Netanya, a Israel.L'any 1970 va vèncer a Petrosian al matx per equips URSS - Resta del Món. També va guanyar el Torneig d'Escacs Ràpids jugat a Iugoslàvia i els tornejos de Zagreb i Buenos Aires.

Llavors va succeir l'impensable, la FIDE va "relaxar" les regles de classificació pel Campionat del món. EUA podia presentar tres candidats, i encara que Fischer no era a la llista per no haver passat l'Interzonal, Pal Benko va cedir el seu lloc perquè Fischer pugués jugar. De manera que va jugar el següent Interzonal, a Palma de Mallorca, va guanyar arrasant i es va classificar per al Torneig de Candidats.

Amb 28 anys, Fischer va derrotar de forma aclaparadora a les clasifitorias del Candidats, primer a Mark Taimanov (6-0) i després a Bent Larsen (6-0). El seu últim obstacle cap a la final era Petrosian, a qui va vèncer a Buenos Aires (6'5-2'5) al setembre de 1971. La final contra Spassky se celebraria el 1972.

Va ser llavors quan Bobby Fischer va treure a la llum el que per a alguns eren manies i per a molts altres, una veritable estratègia de desgast psicològic sobre el seu rival. Quan ja s'havien acordat les condicions del joc, l'americà es va queixar de la borsa del torneig, tema que va quedar solucionat amb l'aportació d'un financer britànic. Després van venir les queixes per la il·luminació de la sala, per la col·locació del públic i de les càmeres de televisió i fins i tot per la qualitat de les peces amb les que havia de jugar. Cada concessió que Spassky li feia a Fischer, alimentava la moral de l'americà.

La final disputada a Reykjavík va començar el 11 de juliol de 1972. A la primera partida Fischer va arribar tard, el que va donar avantatge a Spassky. A la segona partida, simplement no es va presentar. Amb un 2-0 a favor de Spassky, el soviètic concedeix a Fischer el plaer de canviar de sala per disputar la final, tement que l'americà abandonés la contesa. En aquells dies, Fischer ja se sentia guanyador psicològic de la final. Va jugar uns escacs precisos i combatius. Va atropellar Spassky, que va perdre el matx, el resultat final va ser 12'5-8'5. Bobby Fischer es va proclamar campió del món i de pas va ser convertit en el nou heroi americà. Estava al cim del món.

A partir d'aquí, inexplicablement, el campió simplement va desaparèixer. No va voler defensar la corona l'any 1975 davant Karpov, pel que l'aspirant va ser nomenat nou campió. A part d'algun problema amb les autoritats americanes, poc se sap de la seva vida fins a 1992, quan pretén reeditar la final contra Spassky, jugant un matx amistos a Iugoslàvia. Aquí la vida del campió canvia per sempre. Els EUA li prohibeixen trepitjar sòl iugoslau a l'estar al país vetat per resolució de l'ONU.

Fischer escup, literalment, sobre l'ordre i juga el matx, tornant a guanyar a Spassky i portant-se una bossa de 4 milions de dòlars. La desobediència li comporta la retirada del passaport americà. També s'enfronta a una possible pena de deu anys de presó. No torna a trepitjar mai més sòl americà per por de la condemna.

Comença un periple pel món, esquitxat d'aparicions en ràdio i premsa, on arremet contínuament contra els EUA. Critica l'embargament sobre Cuba, la guerra de l'Iraq i la política exterior americana en general. El 2004 és detingut al Japó per portar passaport fals i des d'una presó japonesa demana asil a Islàndia. Al país on es va convertir en campió passa els seus últims anys.


Va morir a Islàndia el 2008 a causa d'una insuficiència renal als 64 anys, tants anys com caselles té el tauler d'escacs.

Si voleu consultar partides de Fischer, les trobareu en aquest enllaç.

He de dir que aquesta petita biografia no dona la talla per arribar a tots els racons de les peculiaritats de Bobby Fischer i la seva història. En aquest sentit us poso aquest vídeo per reforçar una mica la seva trajectòria.



Es comenta al vídeo i també ho he llegit algunes vegades que Bobby Ficher tenia el Trastorn d'Asperge, en aquest sentit, jo no puc tenir cap opinió ja que en aquest tema sóc un ignorant, però, si que penso que Bobby Fischer debia de tenir alguna patologia que el portava a actituds totalment contraries a la seva intel·ligència.

Morphy, Pillsbury i Fischer, van estar condicionats per patologies que van impedir que arribessin a cotes escaquistiques innamaginables, ja que les seves potencialitats (sobretot en els casos de Morphy i Fischer) eren extraordinàries, segurament, no superades per cap altra jugador de la història dels escacs.

En canvi el cas de Fine és diferent, ell va preferir la seva professió als escacs, totalment respectable. Però després de llegir algunes de les "perles" que va dir com a psiquiatre, clarament no em cau simpàtic.

Salut i escacs,

2 comentaris:

Fred ha dit...

Hola Roger:Aquesta setmana has fet un gran treball i no he participat fins veure el documental sobre Fischer molt bó pero excesivament pro-americà.De la qualitat d'aquest treball dona fé que hi ha un jugador que no havia sentit mai(Showalter)i això indica un bon treball d'investigació.De Morphy estic d'acord amb els teus comentaris només dono fé que llavors no havia rellotges de competició i això va provocar els primers atacs de nervis d'en Morphy ja que els seus adversaris prolongaven excesivament les seves reflexions en posicions desventatjoses. D'en Phillsbury destaco que era un excelent jugador d'atac.Comparteixo l'antipatia sobre Fine(el seu comentari del seu llibre"Psicologia del jugador de ajedrez" que els escaquistes teniem el complexe "anal-fálico"confeso que em va traumatitzar durant un temps.Per altre banda va escriure diversos llibres sobre escacs (Per a mi el millor un sobre el finals.I d'en Fischer que puc dir?
Amb ell els escacs van adquirir el maxim nivell de popularitat i com escaquista no li perdono la seva"espantá" devant Karpov.En la referencia que fas als escacs americans i els seus bons jugadors no hi ha dubte que tots els que menciones son bons jugadors pero em resisteixo a que jugadors com Kavalek,Dzindzichashvili,Alburt,Kamsky,Yermolinsky i Gulko encara que avui son nord-americans, son"productes" de la escola sovietica i els seus satelits.Escola insuperable de grandissims jugadors i que mereix ser imitada (ojalá!!!) en tots els
paisos del mon. Res més company fins la setmana entrant!!! Fred
Nota:Estic segur qwue en aquest article t'has deixat molts temes en el tinter i t'animo a fer una segona part i perque no? una tercera,Anims!!!

Roger Salvo ha dit...

Hola Frederic,

Com sempre, les teves aportacions són molt interessants. Referent a fer algun article més sobre aquest personatges, doncs mai se sap, i més ara que he recopilat força informació sobre ells; però et recordo que la meva intenció no era fer un treball sobre les seves biografies, el que he volgut manifestar és les possibles similituds entre les seves trajectòries escaquistes.

Salutacions company,