Futbol és fulbol

Amb aquesta frase va definir el futbol un prestigiós i cotitzat entrenador iugoslau fa més de 25 anys. La frase, monument a l'estupideça, ràpidament es va fer cèlebre i encara avui hi ha algun periodista que ens la recorda de tant en tant.

Poc després, l'any 1990, una editorial de llibres d'escacs tan famosa com és Sahovsky Informator va treure un llibre amb l'original títol de "El ajedrez es el ajdrez". Renoi amb els iugoslaus, tot uns cracs per les definicions.

Es tracta d'un llibre de narracions i anècdotes sobre els escacs, amb bones partides de bons jugadors i unes fotografies de qualitat. També comentar que té qüestions clarament peculiars, en primer lloc dir que està traduït al castellà, tema inaudit en aquesta editorial, en segon lloc dir que la traducció és horripilant (sembla feta amb el traductor de Google, que no existia en aquella època, però sense les comprovacions que fem a posteriori), aquest llibre em fan valorar encara més les tasques dels professionals de la traducció.

Però no era d'aquest llibre del que volia parlar, rellegint el llibre va sorgir un tema que em sembla prou interessant. És un dels esdeveniments més importants dels escacs per equips, em refereixo al matx per equips URSS - Resta del món que és va jugar l'any 1970.




A finals de març i començament d'abril de l'any 1970, la ciutat de Belgrat va ser la capital mundial dels escacs. Mai s'havia donat que un esdeveniment relatiu als escacs despertés tant interès al món com en aquesta ocasió, gran quantitat d'agències de premsa i mitjans de comunicació van estar presents.

Des de la Segona Guerra Mundial, el predomini soviètic en els escacs era abismal. Durant la dècada dels anys 50 del segle XX, el considerat millor jugador no soviètic, Rehevsky dels Estats Units, no baixava del vuitè lloc al rànquing mundial. Però a la dècada dels anys 60 havien sorgit jugadors que donaven replica als millors soviètics (Fischer, Larsen, Portichs...) i la resta del món es va sentir en condicions d'enfrontar-se a la supremacia soviètica.

Van ser els iugoslaus els que van proposar l'organització d'aquest majestuós matx. L'encontre es va jugar a deu taulers i quatre rondes, els equips estaven formats per els següents jugadors:

Selecció URSS

1. Spasky. Campió del món.
2. Petrosian. Excampió del món.
3. Korchnoi.
4. Polugayesky.
5. Geller.
6. Smyslov. Excampió del món.
7. Taymanov.
8. Botvinnit. Excampió del món.
9. Tal. Excampió del món.
10. Keres.

Jugadors reserves: Stein i Brostein.

Selecció Resta del món.

1. Larsen. (Dinamarca).
2. Fischer. (EE.UU.).
3. Portisch. (Hongria).
4. Hort. (Txecoslovàquia).
5. Gligoric. (Iugoslàvia).
6. Reshevsky. (EE.UU.).
7. Uhlmann. (República Democràtica d'Alemanya).
8. Matulovic. (Iugoslàvia).
9. Najdorf. (Argentina).
10. Ivkov. (Iugoslàvia).

Jugadors reserves: Olafsson (Islàndia) i Darga (República Federal d'Alemanya).

Fischer s'ho va posar difícil als organitzadors, ja que no acceptava ser el segon tauler. A poques hores del començament del matx ho va acceptar amb les següents paraules: "Està bé, que jugui Larsen al primer tauler! Jo soc millor jugador, però els últims anys ell ha jugat i jo no."

El matx el va guanyar la selecció soviètica per un ajustat 20,5 a 19,5. Larsen i Spasky van empatar a 1,5 (l'altra partida la va jugar Stein i va perdre), Fischer va guanyar a Petrosian per 3 a 1.




Si voleu més informació sobre aquest matx, podeu clicar aquest enllaç.

Aquest esdeveniment va representar un contundent avanç mediàtic pels escacs, ràpidament superat pel campionat del món que el 1972 va enfrontar a Reykjavik, Spasky i Fischer.

Jo m'atreveria a dir que aquest dos esdeveniments conjuntament amb els matxos entre Kasparov i Karpov, han estat els més seguits en la història dels escacs.

Salut i escacs

Perdedors

Sempre m'han agradat les narracions històriques; la història, els contes i les narracions. De petit no vaig ser gaire bon estudiant, però a les assignatures d'història, religió i FEM, sempre vaig treure bones notes.

Més tard em vaig adonar que la història oficial sempre l'escriuen el vencedors i em vaig anant identificant amb els perdedors. En aquest sentit us podria recomenar molts i molt bons llibres, però em quedaré amb tres: Pedra de tartera, Camí de sirga i Germinal. Si no els heu llegit, esteu a temps, val la pena llegir-los.

Amb aquesta idea, avui vull parlar dels grans perdedors de la història dels Campionats del món d'escacs. Dels jugadors, grans jugadors, que havent jugat en matxos per al Campionat del món, no van aconseguir ser campions. Alguns estan oblidats i altres són més coneguts per altres temes, com podria ser el cas de Tarraschs per les seves desavinences amb Nimzowitsch.

El primer campionat del món oficialment reconegut va enfrontar a Steinitz i Zukertort a les ciutats de Nova York, Sant Lluís i Nova Orleans l'any 1886 i Steinitz va ser el guanyador. Podeu consultar aquest matx al següent enllaç.

Així el primer dels nostres perdedors va ser Johannes Zukertort.



El segon perdedor de la nostra història va ser Mijail Chigorin, excel·lent jugador rus. Chigorin va jugar i perdre amb Steinitz l'any 1889 a la ciutat de L'Havana. Podeu consultar aquest matx al següent enllaç.

A l'any 1892 van tornar a enfrontar-se aquests grandíssims jugadors i Chigorin va tornar a perdre en un matx molt igualat. Podeu consultar aquest matx al següent enllaç.



Als anys 1890 i 1891 va haver un matx entre Steiniz i Gunsberg. Gunsberg va perdre i va deixar els escacs. Podeu consultar aquest matx al següent enllaç.



L'any 1894 Lasker va guanyar a Steiniz i es va proclamar com a nou campió, els anys 1896 i 1897 va tornar a enfrontar-se amb Steiniz al que va destrossar per un contundent 12,5 a 4,5.

Lasker va defensar amb èxit la seva corona en els següents matxos:

El 1907 va guanyar contundenment a Frank Marshall per 11,5 a 3,5. Podeu consultar aquest matx al següent enllaç.



El 1908 va derrotar al famós Dr. Siegbert Tarraschs. Fortíssim jugador en aquells anys. Podeu consultar aquest matx al següent enllaç.



El 1909 va derrotar amb contundència a David Janovsky. Podeu consultar aquest matx al següent enllaç.

El 1910 Lasker es va tornar a enfrontar amb Janovsky i el va tornar a apallissar per 9,5 a 1,5. Podeu consultar aquest matx al següent enllaç.



En aquest mateix any 1910, es va jugar un dels més interessants matxos de la nostra història, Lasker es va enfrontar amb Karl Schlechter. Schlechter era un jugador supersòlit, feia moltes taules i guanyava poques partides, però gairebé mai perdia. En aquest matx, sense perdre no va ser campió. Empat a 5, amb una curiosa anècdota: Última ronda, Schlechter guanyava d'un punt (tot empats i una victòria al seu favor) però el contracte d'aquest matx deia que per ser campió l'aspirant tenia que guanyar de dos punts, Schlechter va arriscar jugant un joc diferent de l'habitual i va perdre. Potser amb un reglament més just hauria estat campió. Podeu consultar aquest matx al següent enllaç.



L'any 1921, Capablanca va derrotar a Lasker i va ser el següent campió.

L'any 1927 Capablanca va defensar el seu títol i va perdre amb Alekhine. És curiós que el gran Capablanca és un dels pocs campions que no va ser capaç de defensar amb èxit la seva corona ni tan sols una vegada.

Alekhine va defensar amb èxit el títol als següents matxos:

L'any 1929 va guanyar a Eufim Bogolljugov. Podeu consultar aquest matx al següent enllaç.



L'any 1934, també a Bogoljugov. Podeu consultar aquest matx al següent enllaç.

A l'any 1935, contra tots els pronòstics, Max Euwe va derrotar a Alekhine i es va proclamar campió del món. No obstant això, Alekhine va recuperar el títol en un matx revenja celebrat l'any 1937.

Alekhine va morir l'any 1946 i la FIDE va organitzar l'any 1948 un torneig per decidir el campió del món. El guanyador va ser el soviètic Mijail Botvinnik. Podeu consultar aquest torneig al següent enllaç.

Botvinnik va perdre definitivament el títol de campió del món l'anty 1963, en aquest ampli espai de temps va jugar set matxos els anys 1951, 1954, 1957, 1958, 1960, 1961 i 1963. Va perdre el títol tres vegades i el va recuperar en dues. Però per la nostra crònica, el matx que ens interessa és el que a l'any 1951 va jugar amb David Bronstein.

El matx pel Campionat del món de l'any 1951, va ser un altre matx èpic. Bronstein va empatar amb Botvinnik a 12 punts i va perdre perqué el reglament donava el títol al campió en cas d'empat. Una altra vegada es donava la circumstància de què l'aspirant perdia sense ser derrotat. Podeu consultar aquest matx al següent enllaç.



Com he dit, Botvinnik va ser derrotat per Petrosian l'any 1963, Petrosian va ser derrotat per Spassky l'any 1966 i Spassky va ser derrotat per Fischer l'any 1972.

Bobby Fischer no es va presentar a defensar el seu títol l'any 1975 enfront el guanyador de la fase de candidats l'Anatoly Karpov.

Karpov va defensar el títol per dues vegades amb un dels grans protagonistes d'aquest article, el Victor Korchnoi. El 1978 a Baguio (Filipines) on es va imposar Karpov per 16,5 a 15,5 i a Merano (Itàlia) l'any 1981 on també va guanyar Karpov per 11 a 7.



Podeu consultar el matx de Baguio al següent enllaç.

Podeu consultar el matx de Merano al següent enllaç.

Després va venir l'era dels matxos entre Karpov i Kasparov. Entre 1984 i 1990 van jugar cinc matxos, Moscou 1984, Moscou 1985, Londres i Leningrad 1986, Sevilla 1987 i Nova York i Lió 1990. Al final va quedar com a campió Kasparov, en una autèntica marató de partides 144, que va donar una puntuació de 73 per a Kasparov i 71 per a Karpov. Realment una igualtat impressionant.

Després, en el regnat de Kasparov, va començar una etapa de desprestigi del Campionat del món que encara no hem superat. No vull parlar gaire d'aquest tema, tan sols destacar que han jugat matxos pel Campionat del món i no han guanyat els següents destacats jugadors:

Timman, matx Karpov - Timman (1993) FIDE.

Short, matx Kasparov - Short (1993) PCA.

Kamsky, matx Karpov - Kamsky (1996) FIDE.

Topalov, matx Kramnik - Topalov (2006) Campionat reunificat i matx Anand - Topalov (2010).

Si voleu consultar tots els campionats del món, cliqueu aquest enllaç.

Bé, van perdre i no van aconseguir el preat títol de campió del món. Van ser perdedors, però van tenir el privilegi de poder lluitar per aconseguir-ho. En realitat van ser uns perdedors de luxe.

Salut i escacs,