He llegit en un web mediàtic, una entrada a un twitter amb el títol següent: “¿Fue asesinado el campeón mundial Alexandre Alekhine?” Aquesta proposta m’ha deixat perplex, però encara m’ha deixat més sorprès les opinions a aquest twitter, la majoria són opinions sense cap mena d’elements de judici.
Aquest debat no m’ha agradat, em sembla morbós i sense gaire sentit pels pocs elements i molt menys proves del que va passar aquell 25 de març (en algunes biografies es parla del 24 de març) en aquella habitació d’hotel a Estoril.
Però si voleu tenir informació sobre els últims mesos de vida d’Alekhin, us recomano que llegiu el magnífic llibre: “Agónia de un genio, a. alekhine” de Pablo Moran.
No sé si el teniu, potser està exhaurit i no teniu possibilitat de comprar-lo si aquesta fos la vostra intenció. Us poso uns fragments d’aquest llibre que donen molta llum, des del meu punt de vista, a aquest debat.
Primer una part del que ens diu Pablo Moran a la introducció del llibre.
“Sóc un admirador de l'art d'Alekhine, de la màgia que va imprimir a les seves partides, del seu esperit de lluita i del seu constant afany creador. Per això vaig escriure aquesta obra, amb amor i amb dolor, vaig conèixer a aquest incomparable poeta del tauler quan va venir a agonitzar a Espanya, i el vaig veure patir.
Agonia, d'etimologia grega, vol dir lluita. Agonitza el que viu lluitant, lluitant contra la vida mateixa, afirma Unamuno a "L'agonia del cristianisme", i, creiem nosaltres, que mai lluita tant l'home com quan està morint. Heus aquí la raó del títol del llibre i el perquè vaig rebutjar la paraula ocàs. L'ocàs d'Alekhine va començar bastant abans d'arribar a la nostra pàtria procedent de l'Alemanya Nazi, a Espanya Alekhine va iniciar la seva tremenda agonia per expirar a Portugal.
Aquest període, l'últim de la seva vida, és el que pretén abastar AGONIA D'UN GENI, el que va des d'octubre de 1943 fins el març de 1946. Una època tràgica per a la història del món a causa de la II Guerra Mundial, i per aquesta raó les partides que el Campió Mundial va jugar a Espanya són molt poc conegudes, doncs, o no han estat publicades mai, o van aparèixer en diaris i revistes d’efímera vida. No són, per descomptat, les seves millors creacions, no podien ser-ho, ja que estava malalt, prematurament envellit i arruïnat, però van ser les seves més tràgiques batalles sobre el tauler.
El drama d'aquest geni, que també era un home, es desprèn de la resposta que va donar a un periodista a Gijón el mes de juliol de 1944:
---Projectes? Que projectes puc tenir jo? La meva vida, el millor d'ella, ha transcorregut entre dues guerres mundials, que han sembrat Europa en ruïnes i de creus que han posat grillons a la meva voluntat acostumada a vèncer. Les dues m'han arruïnat, però hi ha la diferència de que quan va acabar la primera tenia jo vint-i-set anys i una ambició indomable que avui ja no puc tenir.”
Aquestes paraules deixen clar que Alekhine era un home malalt i enfonsat. Però seguint amb la seva malaltia, és molt interessant i il•lustratiu pel debat de la seva mort el que també és pot trobar al llibre:
“Alekhine sabia , i ho sabia molt bé , que els seus dies estaven comptats . Vivia perquè cal viure , o millor dit , s'estava morint una mica cada dia , pels hotels d'Espanya , primer, i després en els de Portugal .
Els metges , com a professionals , li molestaven . Potser els odiés perquè eren els primers a dir-li que havia d’apartar-se de la beguda , i que cada glop de conyac o de ginebra que ingeria era un pas més cap a la mort .
Durant la seva estada a Espanya va tractar amb molts . El doctor Rey Ardid , eminent psiquiatra i antic campió d'Espanya d'escacs , li va aconsellar una i altra vegada apartar-se de la beguda . ---Mai em va fer cas--- ens va explicar sobre el particular el doctor Rey Ardid .
Una mica més afortunat professionalment va ser el doctor Martínez Moreno , d'Almeria , ciutat a la qual va arribar el 1945 per jugar un torneig en un estat lamentable d'alcoholisme . Gràcies a les cures del citat doctor , Alekhine va poder jugar després d'uns dies de repòs i desintoxicació , però aviat va tornar a ballar-la.
A Gijón es va presentar un dia a la consulta del doctor Casimiro Rugarcía, gran aficionat als escacs, i amb qui havia fet bona amistat durant la seva estada a la ciutat.
---Senyor Rugarcía--- li va dir ---vinc a que em reconegui. Vull saber la veritat sobre la meva salut. Li prego que no em menteixi, no m'enganyi, digui com em troba.
El doctor Rugarcía va examinar-lo detingudament i va comprovar que Alekkhine patia una cirrosi hepàtica molt greu.
Tenia un fetge enorme ens va dir a nosaltres el doctor; tan gran que gairebé li arribava a la mamella dreta. No tenia cura i els seus dies estaven comptats.
¿Va arribar a assabentar-se Alekhine del seu estat? Naturalment. No em va quedar més remei que dir-li.
Va seguir bevent durant la seva estada a Gijón i a Espanya. Des de juliol de 1945, Alekhine sabia que els seus dies estaven comptats. Així va jugar el Torneig de Sabadell, el d'Almeria, el de Melilla, el de Càceres i la trobada amb Lupi a Estoril, Portugal.
A partir del dia que va visitar el doctor Rugarcía fins al de la seva defunció no va transcórrer un any. Durant aquests mesos Alekhine va passejar la seva mort per Espanya i Portugal, somiant amb defensar el Campionat del Món, amb creuar l'Atlàntic i arribar a Amèrica del Nord.
Potser volia la seva voluntat indomable vèncer al destí, derrotar al seu fetge que se’l anava menjant, com va derrotar a Capablanca, Bogoljubov, a Euwe ...
Però no, la partida amb el destí estava perduda. Alekhine, l'home que va saber vèncer a tots els seus rivals, no va poder vèncer-se a si mateix”.
Fins aquí Pablo Moran en el que diu al seu magnífic llibre. Queda clar que Alekhine estava condemnat a mort per la seva important malaltia i precisament per això, en aquells moments no era rival per a qualsevol jugador d’elit.
Per quina raó tenien que assassinar-lo? No ho sé, hi ha teories de tota mena, algunes poc creïbles, però tampoc entenc que li donem tantes voltes a aquest tema, si ningú sap el que va passar realment.
Jo prefereixo recordar a Alekhine com a un dels millors jugadors de tots els temps i gaudir de les seves incomparables partides.
Salut i escacs,
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada