divendres, 23 de setembre del 2011

"Sempre ens quedarà París"

A l’editorial d’Ajedrez ND, podem llegir que la FIDE planteja una sèrie de mides recaptatòries en l’aplicació de l’Elo internacional que suposen un greu perill per a la supervivència d’aquest Elo.

Cap sorpresa, els òrgans directius de la FIDE ja fa molts anys que fan pudor. Són una estructura que podríem denominar com a “mafiosa” si no fos perquè algun mafiós podria sentir-se ofès.




 Realment és una vergonya que la màxima autoritat dels escacs mundials estigui en mans d’aquestes persones. Però, tenim que tenir en compte que les coses no són mai per casualitat; la parsimònia i el deixar fer de les grans federacions estatals i també, perquè no dir-ho, dels grans jugadors professionals, ha portat a aquesta situació de “república bananera”.






Les grans federacions, que tenen la majoria dels millors jugadors i compten amb una immensa quantitat de fitxes de jugadors no professionals, no fan gaire cosa que no sigui queixar-se, generalment en els mitjans de comunicació escaquístics. Utilitzant un símil caní, borden però no mosseguen.

Els grans jugadors, els que poden aspirar a ser campions mundials, van per lliure. Cadascun es preocupa dels seus interessos i són incapaços de posar-se d’acord ni pels temes més banals. En conseqüència són marionetes en mans de la FIDE.

Mentrestant la FIDE tan sols és preocupa d’intentar treure diners, bàsicament per pagar  idees extravagants i l’alt tren de vida dels seus directius.

En condicions més normals no seria recomanable, però donada la greu situació actual, no entenc com les federacions europees i americanes no es posen d’acord i plantegen una amenaça d’excisió, i si no causa efecte doncs consumar-la. Pitjor no estaríem.

Si algú no posa remei, això pinta fatal. Bé, si Humphrey Bogart a la pel•lícula “Casablanca” deia allò de “sempre ens quedarà París”, nosaltres, amb el permís de “Catulo”, podem dir “sempre ens quedaran els socials”.

Salut i escacs,

diumenge, 18 de setembre del 2011

Que gran que ets, Josep!


El Josep Sadurní, company de club i amic, té, des de fa molt anys un web dedicat al Club d'Escacs Congrés. En aquest web, el Josep comenta les activitats que es fan al club.

Durant molts mesos de l'any, l'activitat del web és força tranquil·la, ja que les activitats que organitza el club són ben minses. Però quan arriba el per equips, aquest web s'omple d'activitat. Una molt bona crònica setmanal escrita per l'Héctor Hernández, i un recull de fotografies fetes pel Josep Sadurní. Quan juguem al nostre local com coincidim l'equip A i l'equip B doncs les fotos són dels dos equips, si juguem fora, doncs depèn amb l'equip que jugui en aquell matx el Josep.

Això be a compte perquè en el meu anterior article sobre García Orús, en el qual comentava la dificultat que tenia per trobar fotos del citat personatge, vaig rebre un missatge signat per Karori on em comentava que al teu web, a la crònica del matx Aragonés-Congrés B, havia una foto de la partida que van jugar García Orús i el company Moranta.

Vaig buscar aquesta foto, no vaig tenir necessitat d'entrar al teu web Josep, ja saps que des de fa temps, amb el teu permís, tinc el costum de "pispar-te" totes les fotos en les que surten jugadors del nostre club.

Bé, no put dir altra cosa que el teu web és "periodismo del bueno", aquesta foto és una de les últimes (potser l'última) que és va fer a García Orús jugant als escacs.

Josep, segueix així, persones com tu no tenen preu. Agrair també la seva aportació a Karori, per cert, qui ets? això dels pseudònims em deixa fora de joc.

Estic satisfet, no és habitual que la gent del Congrés s'expressi en aquest bloc, ei! que sé que entreu i molts, però no us agrada expressar-vos, aquesta vegada heu entrat dos i francament heu ajudat a complementar (juntament amb l'Alex Darias) el meu article. Estaria bé que us anéssiu animant i que aquest bloc fos més participatiu per part de la gent del Congrés.

Salut i escacs,          

dimecres, 14 de setembre del 2011

Francisco García Orús


M'he assabentat pel web de la Federació Catalana d'Escacs que a mort Francisco García Orús a l'edat de 81 anys. Ho sento, no vaig tenir mai un tracte proper amb ell, però la imatge que guardaré és d'una persona de poques paraules però molt educada i cordial.

Segurament molts dels jugadors actuals no saben qui va ser García Orús. És el que passa, el temps ho esborra quasi tot.

Com anècdota us diré que fa pocs mesos, un "nano" d'uns 12 anys i  poc més de 1800 d'Elo, em va deixar bocabadat quan em va dir que no sabia qui era Karpov. Com per parlar-li de Capablanca?

Recordo que quan jo vaig començar a jugar als escacs federats l'any 1970, al Campionat de Catalunya per equips, a la ronda que va enfrontar el Foment Martinenc (el meu primer club) i l'Español (un dels millor equips d'aquells moments i posterior campió d'aquell campionat), molts socis del Foment estàvem mirant les partides ja que molts d'aquells jugador eren dels millors d'aquella època. Un company ja veterà, em va dir amb respecte, mira, aquest és García Orús, un gran jugador que perd molt poques partides, sovint dona taules en posicions igualades, però si intenten guanyar-lo, normalment guanya ell. Aquestes paraules se'm van quedar gravades i amb elles el nom de García Orús.

Posteriorment, tant sols a jugat els per equips i últimament algun torneig de veterans; des de fa ja molts anys jugava a l'equip de l'Aragonès. A destacar el 75% dels punts que va fer al últim per equips.

Volia fer una petita història d'aquest jugador i posar més fotos seves, però res, no he trobat cap font documental que parlés sobre la seva vida i trajectòria. Ni tan sols el llibre sobre el 75 aniversari de la Federació Catalana d'Escacs que es va editar l'any 2000, a l'apartat de jugadors catalans destacats, parla de García Orús. I és curiós, perquè García Orús tenia el títol de Mestre Nacional gràcies a què l'any 1965 va quedar subcampió d'Espanya darrere de Diez del Corral i per davant de Medina, E. Pérez, Saborido, Moran, Visier, Màxim Borrell entre altres.


Bé, una pena no poder posar la seva trajectòria i fotografies. Els que seguiu aquest bloc sabeu que normalment m'agrada fer-ho. Però el que si he trobat són unes quantes partides dels millors anys de García Orús que podeu consultar clicant els següent enllaç. Notables les taules que va fer amb jugadors tan forts com: Grigoric, Forintos, Medina, Keene i Donner.

Tindríem, entre tots, que recuperar les biografies de bons jugadors que com en aquest cas, estan malmeses.

Salut i escacs,

diumenge, 4 de setembre del 2011

Reshevsky, un pont entre èpoques


Samuel Herman Reshevsky (26 de novembre de 1911, Ozorkow, Polònia - 4 d'abril de 1992, Nova York, Estats Units), va ser un dels més forts grans mestres de la seva època.

Quan vaig llegir per primera vegada el magnífic llibre de David Bronstein "El ajedrez de torneo" sobre el campionat de candidats de 1953, jo buscava principalment les partides de jugadors com Bronstein, Smyslov, Keres, Petrosian, Najdorf... però em va cridar fortament l'atenció que havia un jugador que amb un joc sòlit i natural, no tan sols els feia front sinó que també era capaç de guanyar-los. Aquest jugador era Samuel Reshevsky.

Al quart volum de la estupenda obra de Kasparov, "Mis geniales predecesores", al respecte de Reshevsky, Kasparov comença dient el següent:

"El llegendari Gran Mestre nord-americà Samuel Reshevsky va ser el més famós nen prodigi dels escacs després de Capablanca. Però hi ha una cosa que és molt més important: es va convertir en un dels escassos vincles entre dues eres dels escacs, separades per la II Guerra Mundial. Reshevsky era un dels jugadors més forts del món, durant els temps de Lasker, Alekhine i Capablanca, i també durant el quart de segle que va de Botvinnik a Fischer. És l'únic jugador de la història que ha disputat gairebé un centenar de partides contra onze campions mundials!"

Fem una petita biografia: Samuel Reshevsky va aprendre a jugar als escacs als quatre anys, i els seus progressos van ser molt ràpids. Va ser, en la seva època, el nen prodigi més famós del món dels escacs. Molt aviat va ser exhibit en sessions de simultànies. Els seus pares el van explotar com a nen de fira. En finalitzar la primera guerra mundial, i després d'haver derrotat a forts escaquistes, la seva família es va traslladar als Estats Units, i va continuar sent explotat pels seus pares. El 1922, als 11 anys, va disputar el seu primer torneig important, amb uns resultats pobres, però en el que va vèncer David Janovsky. Poc després el govern va considerar que els seus pares eren incapaços d'exercir la pàtria potestat, a causa de l'explotació a la qual el sotmetien, i el van designar un supervisor que havia de vigilar la seva educació. Als 12 anys, gairebé analfabet, va anar per primera vegada a l'escola. Durant uns anys es va retirar de la pràctica dels escacs i es va concentrar en els estudis.





Segurament, gràcies a aquesta aturada, el seu talent no es va malmetre. Després d'aquest lapse de temps, va tornar a jugar, obtenint el tercer lloc al torneig de Pasadena (Califòrnia) de 1932, a partir de llavors va començar la seva època més gloriosa.

Va quedar en primer lloc a Margate 1935, per davant de Capablanca, va ser sis vegades campió dels Estats Units abans de la segona guerra mundial, i dues després. Va ser tercer al torneig de Nottingham de 1936, en què van jugar cinc campions mundials; primer a Kemeri 1937 i a Hastings 1938. Va quedar quart al torneig AVRO del 1938. Després del seu matrimoni la seva dedicació als escacs es va alentir.

Reshevsky va participar al torneig pel campionat del món de 1948 en què va quedar per darrere de Mijaíl Botvínnik i Vassily Smyslov. No va poder participar al torneig de candidats de 1950 a Budapest. Va tornar a participar assíduament en tornejos: va quedar segon en Amsterdam 1950, primer a Nova York 1951, va derrotar a Svetozar Glígoric i Miguel Najdorf. Al torneig de candidats de 1953 va quedar segon empatat amb Paul Keres i David Bronstein. El 1967 va perdre amb Víktor Korchnoi als quarts de final del cicle de candidats. Va disputar amb Bobby Fischer una trobada que va quedar interrompuda quan tenien dues victòries cadascun i set taules. Va jugar diversos cicles d'interzonals i candidats, sense arribar mai a les finals, fins l'eclosió de Fischer que li va treure l'hegemonia als Estats Units. Fins llavors era, de lluny, el millor jugador nord-americà.





Tot un personatge aquests Reshevsky. Jo em pregunto, si hagués tingut una infància més normal, anant a l'escola com qualsevol altre nen i tenint amics de la seva edat; i amb bons entrenadors d'escacs. Podíem estar parlant del millor jugador de la història dels escacs? Porca misèria (mai millor dit).

Salut i escacs,

dilluns, 29 d’agost del 2011

Després de la pau, torna la...


S'ha acabat, les vacances són història. Això si, puc dir que he gaudit força del que més m'agrada. Pau i repòs, en un poble tranquil a la bora del bosc.

Ja tinc els meus anys i em convé carregar les piles. Bones passejades pel bosc, llegir molt, menjar saludable i amigables tertúlies a la fresca del vespre. Potser als més joves això els pot semblar avorrit, però a mi m'omple de satisfacció.

Un cop a Barcelona, no he pogut reprimir-me i ràpidament he volgut saber tot el que ha passat aquest mes d'agost al món dels escacs propers. La passejada virtual ha estat molt ràpida, però m'he quedat amb la informació dels següents tornejos:

Obert de la Pobla de Lillet.

Conec La Pobla de Lillet, és un indret meravellós al Prepirineu català, molt a prop de les fonts del riu Llobregat, un lloc ideal per gaudir de la natura. El torneig la guanyat el Gran Mestre argentí Fernando Peralta i han participat dos companys del Congrés, el Fermín Tejero que ha fet 4,5 punts i el Jaume Viñals que ha fet 4 punts. Cal dir, no obstant, que el Fermín no va poder jugar l'última ronda i el Jaume les dues últimes rondes.





Si voleu consultar la classificació final d'aquest torneig, podeu clicar aquest enllaç.

Open Internacional de Sants Hostafrancs i la Bordeta.

Sens dubte aquest torneig és el esdeveniment més important dels tornejos que es fan a Catalunya a l'estiu. Si m'ho permeteu, per a mi, és el més important torneig individual dels que és celebren a Catalunya durant tot l'any, inclús per sobre del Torneig Casino de Barcelona. Tranquils, no vull polèmica, cadascú pot pensar com vulgui, però per a mi és així.

El torneig s'ha dividit en dos grups:

El grup A la guanyat el Gran Mestre anglès Matthew D. Sadler amb 8,5 punts.

Per part del Congrés han participat dos jugadors, el Manuel Llopis que ha fet 5,5 punts i el Cecilio Domínguez que ha fet 4,5 punts.

Bon campionat del Manuel, ha jugat amb un Gran Mestre, dos Mestres Internacionals, un Mestre FIDE i una Mestra FIDE femenina, el que fa molt meritòria la seva classificació.



El Cecilio també ha estat força bé, tenint en compte la fortalesa del torneig. Llàstima que va perdre l'última partida.



Si voleu consultar la classificació final d'aquest torneig, podeu clicar aquest enllaç.


El grup B la guanyat el fort jugador de l'Escola d'Escacs de Barcelona, l'Ivan Marina amb 9 punts.

Per part del Congrés han jugat sis jugadors amb els següents resultats:

Héctor Hernández, 7 punts. Bon campionat de l'Héctor, bon símptoma de què està tornant al seu nivell habitual.



Marco Antonio González, 6 punts. Molt bon campionat també del Marco Antonio.

Els altres quatre jugadors del Congrés, el Josep Manel Gómez, el Rafael Ylla, el Jordi Rodríguez i l'Andreu Herrerias, han fet 4 punts cadascú d'ells.

Si voleu consultar la classificació final d'aquest torneig, podeu clicar aquest enllaç.

L'altre torneig que m'ha cridat l'atenció ha estat l'Open Villa de Mislata, al País Valencià, i no ha estat pel torneig per si mateix sinó perquè l'ha jugat un bon amic meu, el Ricard Llerins. El Ricard dedica més el seu temps com organitzador, directiu o àrbitre; però també és un molt bon jugador i de ben segur que ho seria més encara si dediqués més temps a aquesta última faceta.


El Ricard ha fet uns molt bons 5,5 punts que han representat la dècima posició.

Si voleu consultar la classificació final d'aquest torneig, podeu clicar aquest enllaç.

Fins aquí aquesta primera crònica després de les vacances, l'estiu s'acaba i esperem amb ganes l'interessant programa de tornejos que ens té preparada la tardor.

Salut i escacs,

divendres, 29 de juliol del 2011

Tancat per vacances



Faig vacances, estaré fora de Barcelona tot el mes d’agost. Espero poder desconnectar d’un munt de coses i dels escacs també. Fins finals d’agost o més probablement a començament de setembre no faré cap article en aquest bloc. Voldria, no obstant, omplir aquest curt temps (les vacances sempre passen a una velocitat de Formula 1) amb una mica d’humor, humor al voltant dels escacs, com ha de ser.



  • Aquell rei era tan gelós que no volia enrocar per seguir al costat de la seva dama.
  • Aquella dama era tan coqueta que no menjava per conservar la silueta.
  • Els alfils deuen haver tingut alguna cosa molt greu; mai s’han pogut veure.
  • Aquell peó es va cansar tant a l’arribar a la vuitena fila que va demanar un cavall.
  • Els peons deuen tenir la boca torta, perquè mengen de costat.
  • L’escaquista més fort de tots els temps és, sens dubte, Moisés. És l’únic al que Déu el va donar taules.
  • El millor sacrifici és el de las peces adversàries.
  • "Ningú ha guanyat una partida abandonant" (Tartakower).
















Mat del pastor











Si esteu avorrits, podeu escriure el que us vingui de gust. Però sigueu conscients que no us podré contestar fins el mes de setembre.

Salut i escacs,

divendres, 22 de juliol del 2011

A través del mirall...



Estem acostumats a què múltiples llibres i pel•lícules tinguin com excusa els escacs com a línea argumental. Sovint aquesta barreja no funciona, sobretot vist des de l'òptica dels que entenem (una mica) d'escacs.

Avui vull parlar d'un d'aquests casos, però amb la diferencia de ser un llibre excepcional i sense pretensions de parlar d'escacs. Els escacs són un instrument per desenvolupar la inesgotable i peculiar imaginació del seu autor.

Lewis Carroll (pseudònim de Charles Lutwidge Dodgson) publica el 1871 "A través del mirall i el que Alícia va trobar allà", com una continuació de les "Aventures d'Alícia al país de les meravelles", de 1865. Aquest nou viatge de la nena (ara al món darrere del mirall) ha estat al llarg del temps com un clàssic de la literatura victoriana per a nens.

Mentre que el primer llibre juga amb cartes vivents, en aquesta ocasió Alícia es veu embolicada en una boja partida d'escacs. Carroll ens proporciona una llista dels moviments que s'hi produeixen, encara que alguns d'ells van en contra de les regles del joc, com si fos un nen petit el que estigués jugant.



Aquesta nova història sorgeix, a partir d'històries explicades a Alice Liddell (la nena en qui es va inspirar l'autor) i a les seves germanes en les excursions al riu Tàmesi i on Dodgson també les ensenyava a jugar als escacs.



Tot i ser considerat com un autor per a nens, en endinsar-nos en els múltiples aspectes de la vida de Lewis Carroll, veiem que, en efecte, la seva obra no es tracta només de literatura "per a nens" exclusivament i que aquest llibre es diferencia de "Alícia al país de les meravelles ". No hem d'oblidar que tots dos llibres sempre han atret l'atenció de lingüistes, filòsofs i generacions d'artistes, fins i tot dels surrealistes.

El món que Alícia troba darrere del mirall de la sala, està ple d'imatges oníriques relacionades amb els escacs. Alícia, convertida en peó, juga una gegantina partida, amb l'objectiu de ser reina. Creuant les diferents caselles es troba amb personatges tan entranyables com el gat de Chesire al país de les meravelles. És a dir: tenim les flors parlants (algunes bastant odioses) que confonen a Alícia amb una gran flor mig marcida, les peces d'escacs grans i petites (entre elles la innocent Reina Blanca i la calculadora Reina Negra), Humpty Dumpty, el cavaller Blanc que ajuda a Alícia quan està amb problemes i que no deixa de caure del seu cavall, el cérvol al bosc on un s'oblida fins del seu propi nom, les "abelles" que resulten ser elefants ... i així molts més, fins arribar a la coronació d'Alícia, que és el passatge més estrany del llibre, ple de personatges estranys i on coses estranyes passen, tot això cortesia de la Reina Negra (que ara és gran, ara petita i ara ... un gat?). Benvinguts al món darrere del mirall.






Lewis Carroll és una personalitat fascinant i inabastable al mateix temps, una personalitat de múltiples interessos: literatura, lògica, teatre, fotografia (va ser el fotògraf de nens més important de la seva època), parapsicologia, croquet, joguines mecàniques, escacs, càbala , criptografia.

Bé, va ser un home que va viure a un altre temps. Potser avui seria vigilat per la policia per la seva obsessió per les nenes.

Salut i escacs,