En principi volia dedicar aquest article al Campionat del món juvenil de l’any 1955 on Miquel Farré va quedar tercer, però la figura d’aquest personatge, gran escaquista i millor músic, m’ha fet decidir-me a parlar sobre la seva trajectòria.
Miquel Farré, nascut a Terrassa el 23 de febrer de 1936, és un dels pianistes actuals de més prestigi de la seva generació. També ha estat un destacat jugador d'escacs, (ja retirat), que ostentà el títol de Mestre Internacional. Membre del Club d'Escacs Terrassa, va aconseguir el tercer lloc al Mundial Juvenil de 1955.
Així és com comença la Wikipedia. Podeu lleguir tot l'apartat en aquest enllaç.
Foto: Núvol el digital de cultura
Miquel Farré és un dels pianistes més destacats de la seva generació. La musicalitat, la força temperamental i l’autenticitat són elements que la crítica nacional i internacional sempre remarca en referir-se a l’art interpretatiu d’aquest músic i que confereixen una atractiva personalitat a les seves versions del gran repertori per a piano. En la seva formació figuren noms tan prestigiosos com els de Tomàs Buxó i Sofia Puche (Barcelona), Pierre Sancan (París), Stefan Askenasse (Brusel.les) i Wilhem Kempff (Positano).
Guanyador als 18 anys del Primer Premi Internacional Maria Canals, és guardonat amb les màximes distincions que atorga el Conservatori Superior Municipal de Música de Barcelona: el Premi Extraordinari, el Premi d’Honor de Virtuosisme i el Premi Onia Farga.
La brillant trajectòria de Miquel Farré inclou recitals a Nova York, Xicago, San Francisco, Hollywood, Boston, Estocolm, Hamburg, Paris, Colmar...
Foto: Núvol el digital de cultura
En l'apartat de les col·laboracions en música de cambra, destaquen les realitzades amb Montserrat Alavedra, Sofia Puche, Ramon Coll, Gonçal Comellas, Rodney Friend, Radu Aldulescu, Jean-Pierre Rampal, Trio Pasquier, Quartet Sonor, Brodsky String Quartet, London Soloist's Ensemble…
Entre els seus CD destaquen els consagrats a les obres de Frederic Mompou.
Miquel Farré és Catedràtic del Conservatori Superior de Música de Barcelona i ha realitzat cursos i master class a Europa i els Estats Units.
Concert amb l'Orquesta Sinfonica del Vallès
He de dir que el títol d’aquest article ho he tret de la programació del concert a l’Auditori Municipal Enric Granados de Lleida fet el 23 de gener de 2015.
Foto: web Auditori Municipal Enric Granados
Sobre la seva vesant escaquística no he trobat gaires referències, sembla ser que en cert moment va optar per la música en detriment dels escacs. Situació que sembla de molta lògica, ja que són dues activitats que requereixen de molta dedicació i arribant a un nivell superior es fan incompatibles.
En el llibre dedicat al 75è aniversari de la Federació Catalana d’Escacs editat l'any 2001, a l'apartat «Altres jugadors destacats de Catalunya» (pàgina 110), podem trobar aquesta referència:
"Miquel Farré Mallofre
Miquel Farré va néixer el 23 de febrer de 1936. Va ser un dels jugadors amb més projecció internacional en la seva joventut, però va abandonar els escacs per la seva professió de músic. Va ocupar el segon lloc del grup B en el campionat mundial juvenil disputat a Copenhague i el 1955 va ser tercer del grup A superat per Spassky i Mednis, però davant de Portisch. Al 1957 va ser sotscampió d'Espanya absolut. A l'Olimpíada de Munic de 1958 va ser el jugador espanyol que va obtenir millor puntuació. També va representar Espanya a l'Olimpíada de Varna de 1960. Actualment milita al club d'Escacs Terrassa encara que està pràcticament retirat de les competicions oficials".
Poca cosa i poca concreció, però en un llibre que toca tants temes transcorreguts durant 75 anys, és complicat concretar.
Foto: NO-DO
La millor crònica sobre els anys d'escacs de Miquel Farré l'he trobat al web del que va ser el seu club, el Club Escacs Terrassa, la podeu trobar en aquest enllaç.
Foto: web Club Escacs Terrassa
Però sense cap mena de dubtes, la millor actuació d’en Farré, com s’ha comentat, va ser el tercer lloc aconseguit al Campionat d'Europa juvenil de l’any 1955, del qual vull fer una petita aproximació.
El primer a la classificació va ser un jove Boris Spasski que ja era un molt fort jugador i que anys després va ser campió del món. Boris Spasski va ser el campió soviètic que va jugar i perdre l’anomenat matx del segle del 1972 amb Bobby Fischer. Segon va quedar Mednis, fort jugadors nord americà i quart va quedar Gligoric, un dels millors jugadors de la dècada dels anys 60 del segle XX.
Un molt fort torneig en el qual, en Miquel Farré, gràcies a la seva fantàstica classificació va aconseguir el títol de Mestre Internacional.
Foto: Ajedrez365
Foto: web Club Escacs Tarrassa
Però llegim l’article que va escriure el Pere Cherta a la revista “Ajedrez Español” d'octubre de 1955, a on fa una molt bona crònica:
No sabem fins a on podria haver arribat en Miquel Farré si hagués optat pels escacs, de ben segur a cotes molt altes; però ens haguéssim perdut el meravellós músic que és.
Com he manifestat en nombroses ocasions, em considero un enamorat dels escacs, però he de reconèixer que la música és un art superior.
Salut i escacs,
2 comentaris:
Hola Roger:
Una vegada m´s un excelent article.No hi ha dubte que Terrassa ha estat i és un planter d'excelents esportistes i Miquel Farré es un d'ells.Tot i que la música es un art superior considero que els escacs i la música tenen molts punts en comúi suposo que en Miquel Farré va tenir dubtes entre aquests dos amors però es ben cert que en aquella epoca la música tenia i té unes sortides de progressiò que els escacs no tenien.Spassky i Glicoric tenien unes estructures estatals darrera i aqui només habia un cert mecenatge imposible de competir amb unes minimes garanties a llarg plaç.Per tant el meu elogi com a escaquista a en Miquel Farré per triar la decissió correcta, lamentar no haver gaudit de les seves partides i animar als nostres dirigents posant-lo com a exemple que si entrem amb força a les escoles sigui factible compaginar escacs i treball digne.Una abraçada amic!!!!Fred
Bon dia Frederic,
Molt bona la teva crònica, totalment d'acord amb tu. Especialment m'ha agradat el final, la referència al treball digne.
Els nostres governants (catalans, espanyols i europeus) haurien d'entendre que quan donen últimament xifres de nous "brots verds" en l'ocupació, aquestes xifres generalment es refereixen a llocs de treball precaris, es a dir, amb poc futur en el temps i amb una baixa remuneració.
És important reivindicar el lloc de treball digne, que per a mi vol dir: lloc de treball amb seguretat en el temps, amb un sou que pugui permetre viure amb dignitat (no sous de pobresa), llocs de treball que tinguin en compte la formació de la persona contractada (no pot ser que persones amb una gran formació cobrin sous de subsistència) i també amb uns horaris que permetin tenir una vida personal (no als horaris del segle 19).
Tan sols una societat amb sous dignes, es a dir, adequats al treball que és desenvolupa, pot ser una societat avançada. Una país amb sous de supervivència, camina ràpidament cap el "tercer món".
Reivindiquem els llocs de treball dignes, company.
Publica un comentari a l'entrada