Jaume Lladó Lumbera

Com sabeu els que seguiu aquest bloc, considero que la història dels escacs és important i crec que no hauríem de deixar que part de la nostra història desaparegui.

Si tinguéssim la possibilitat de fer una gran enquesta a la totalitat dels escaquistes catalans, preguntant qui és i el que va representar en Jaume Lladó, possiblement una gran majoria contestaria que no ho sap.

Crec que això no pot ser positiu, per una part, perquè Lladó és un dels grans, amb majúscules, escaquistes catalans, i per una altra banda, perquè és molt trist aquesta amnèsia que tenim del nostre passat.

En Lladó ha estat un dels més destacats jugadors catalans, especialment en les dècades dels anys 1950 i 1960. Va ser campió de Catalunya en cinc ocasions, els anys 1951, 1952, 1955, 1956, i 1967, i en tres ocasions va ser subcampió, els anys 1959, 1961, i 1966.

El Campionat d’Espanya el va guanyar en dues ocasions, el 1956 a Barcelona, i el 1961 a Granada.

També va participar en tornejos internacionals amb bones actuacions. El 1951 fou 7è al torneig de Madrid (el campió fou Lodewijk Prins). El 1957 va guanyar el Torneig Internacional d'Almería, i va tenir un gran èxit en la seva participació al Torneig Zonal de Dublín, on hi empatà als llocs 6è a 8è (al torneig hi participaven 18 GMs; el campió fou Ludek Pachman).Va participar també al Zonal de Torremolinos1962, i al d'Enschede 1963.

Lladó també va participar en diverses competicions internacionals per equips amb la selecció espanyola, en concret, en una Olimpíada d'escacs l'any 1958 a Munic, en dos Campionats d'Europa per equips, el 1961 i el 1970, i en tres edicions de la Copa Clare Benedict, els anys 1958, 1959, i 1963.

Com podeu comprovar, i tenint en compte que va ser un jugador aficionat, el seu palmarès és força bo.

Va començar a jugar amb 16 anys, al club Jake Doble, i amb 18 anys fou campió de Catalunya de 2a categoria. Posteriorment va militar al Club d'Escacs Ruy López, al Club d'Escacs Espanyol, al Círcol Catòlic de Badalona, i al GE SEAT.

Club d'Escacs Espanyol, Campió de Catalunya temporada1970-1971

Lladó és el segon per la dreta dels que estan asseguts

Any 1977

Quan jo vaig començar a jugar federat, l’any 1970, Lladó era un jugador molt considerat i respectat pels jugadors catalans. No puc dir que el coneixes gaire, tan sols vam coincidir a les últimes rondes del Trofeu Dicen... de l’any 1975, a on vam intercanviar alguns comentaris mentre els nostres contrincants pensaven i anys després ens vam trobar alguna vegada al carrer, a la plaça Molina, on jo vivia en aquells temps i ell treballava a l’escala del costat; jo sempre el saludava i ell em contestava amablement amb alguna petita conversa relacionada amb els escacs.

Era un jugador de poca teoria de les obertures, un fort mig joc i amb una especial habilitat en els finals. En realitat, era en els finals on ell és sentia feliç, quan arribava a un final igualat, ell el donava voltes i més voltes fins que aconseguia algun avantatge i després, sovint, aquest petit avantatge el convertia en una victòria.

Aquesta habilitat el feia ser temut pels seus contrincants, però també el feia antipàtic, ja que a vegades abusava de no acceptar petició de taules en posicions de taules mortes.

En aquest sentit vull explicar dues anècdotes al voltant d’en Lladó que potser donin una aproximació a la seva manera de ser:

La primera la vaig sentir en diverses ocasions quan jo era jove; a la Olimpíada de Munic, Lladó va fer taules amb Tigran Petrosian (que com sabem, pocs anys després va arribar a Campió del món) en una llarga partida, el que em van explicar és que en un moment del final i quan la posició era de total igualtat, Petrosian va proposar taules i Lladó les va rebutjar. Bé, no sé si és veritat o potser una mena de “llegenda urbana”, però si que dona una explicació de com ell sentia els escacs, és a dir, que no ho feia amb jugadors de menys nivell, ho feia amb tothom.

La segona és un fet que es va produir al Campionat d’Espanya de l’any 1956 que es va jugar a Barcelona, va ser un dels campionats amb més figures dels escacs espanyols d’aquells temps, tals com: Pomar, Torán, F.J. Pérez, Díez del Corral, Albareda, entre altres forts jugadors.

Durant el torneig va passar un fet que demostra que Lladó era un gran lluitador, però també un gran esportista. El fet és que a la ronda que Lladó tenia que jugar amb Pere Puig (un dels més forts jugadors catalans d’aquells temps), Puig tenia uns exàmens que representava tenir que arribar a la sala de joc dues hores més tard del que estava previst pel començament de les partides. Assabentat Lladó d’aquest fet, va proposar a Puig començar dues hores més tard perquè pogués jugar-se la partida; la partida és va jugar i Lladó va perdre. No obstant això, Lladó va quedar campió d’aquell campionat, no sense certes dificultats a les últimes rondes, dificultats que no hagués tingut si s’hagués adjudicat el punt de Puig per incompareixença. Tota una lliçó d’esportivitat.

Lladó al Campionat de Catalunya individual, any 1978

Homenatge a Juan Torquet, any 1979

Intentant fer aquest article, he pogut adonar-me que una altra característica d’en Lladó devia ser que no li agradava que li fessin fotos, m’ha costat moltíssim trobar-les, apart de la primera, la de les dues copes, que surt en dos “boletines” i també en el llibre que la Federació Catalana d’Escacs va fer per al 75è aniversari, les altres fotos han estat una autèntica feina d’investigació.

En fi, crec que la trajectòria de Lladó com a un dels millors escaquistes catalans, no és tindria que perdre. Tal i com he dit moltes vegades, la nostra història no la tractem com es mereix.

Salut i escacs,

Nota posterior.- Si heu entrat a l'apartat comentaris, veureu que el David Vivancos m'ha passat unes quantes fotos d'en Lladó, són aquestes: