Llegint l'últim editorial que Ajedreznd a tret parlant de llicències, he observat que després ha passat a parlar de llicències de jugadors sub 14 i de diners.
Interessant, últimament els diners es tenen que treure de les butxaques de la gent de a peu, ja que flaquegen les subvencions. Res de nou, comença a ser una constant a tots els sectors de la nostra vida.
També m'ha cridat l'atenció la qüestió dels escacs base, bé, el que abans anomenàvem d'aquesta manera, ara es denomina "escacs sub"; sub-20, sub-18, sub-16, sub-14, sub-12, sub-10 i sub-8. Quina barbaritat! De veritat calien tantes categories?
No vull obrir un debat sobre aquesta qüestió, perquè per una part no entenc gaire d'aquest tema, també sóc conscient que hi ha persones que si que entenen que poden sentir-se ofeses amb la meva ignorància i també que hi ha persones que viuen d'això (bé, ho deixarem en que forma una part de la seva forma de viure) i tampoc vull crear susceptibilitats.
El que si que és cert, és que els escacs per a nens i nenes (com a tantes i tantes disciplines esportives) ha generat una línea de negoci. Escoles d'escacs, monitors, clubs, en molts casos ja no ho fan gratuïtament. Seria injust no dir que encara hi ha clubs que ho fan gratuïtament però cada vegada són menys i tenen poca incidència a dins de les escoles.
Bé, voldria quantificar aquests "escacs sub" a Catalunya. Segons els llistats d'Elo de la Federació Catalana d'Escacs em surten les següents dades:
Sub 20, 158 persones. A destacar els Mestres Internacionals Alvar Alonso i Cristian Cruz.
Podeu consultar aquest llistat clicant el següent enllaç.
Sub 18, 191 persones. Aquí trobem un Gran Mestre, Alexander Ipatov, però aquest no és de la nostra "pedrera".
Podeu consultar aquest llistat clicant el següent enllaç.
Sub 16, 306 persones. En aquests grup, destaca el Mestre FIDE, Marc Sánchez.
Podeu consultar aquest llistat clicant el següent enllaç
Sub 14, 345 persones. En aquest grup podríem destacar a Martín Forsberg com ja un molt fort jugador, però aquesta categoria està plena de nens i nenes a punt d'esclatar i en poc temps veurem alguns d'ells amb una categoria impressionant.
Podeu consultar aquest llistat clicant el següent enllaç
A partir d'aquesta categoria no vull esmentar a cap nen o nena en especial, ja que a aquestes edats encara tenen molt per aprendre, però és obvi que tots els que estan a la part alta dels llistats tenen un futur esplendorós.
Sub 12, 522 persones.
Podeu consultar aquest llistat clicant el següent enllaç
Sub 10, 686 persones.
Podeu consultar aquest llistat clicant el següent enllaç
Sub 8, 309 persones.
Podeu consultar aquest llistat clicant el següent enllaç
Total, 2517 jugadors i jugadores, nens i nenes. Francament està molt bé, segurament per sobre de la quantitat total de llicències de moltes autonomies. Vist aquests números, cal felicitar a la Federació Catalana d'Escacs, els clubs que treballen aquest temes i també a tantes i tantes persones, que des de monitors a pares, són els "culpables" d'aquest èxit.
Potser, per trobar un però, trobo excessiva la part competitiva, això està molt bé pels més ben dotats, però potser caldria trobar una altra faceta (difícil de trobar) que inculqués l'amor pels escacs als nens i nenes amb pitjors capacitats. Això permetria que després de sub 12 no tinguéssim la davallada de fitxes que indiquen els números de llicencies.
Salut i escacs,
3 comentaris:
Sempre m'ha donat la sensació de que els que seguim jugant som els que, en una fase primerenca, d'iniciació, vam poder "abusar" dels més fluixets en els torneigs on començàvem. Guanyar crea adicció i reforça l'afició. Perdre, si es fa la majoria dels cops, acaba per fer avorrir el joc a molts novells, no només nens i nenes.
El nombre de federats no és tant sols el resultat de la gestió de la FCE crec sino dels molts negocis de monitoratge que s'han anat establint com a activitat extraescolar per a donar sortida laboral a molta gent.
Roger, estàs fet un estadista!
Hola Joan,
Els escacs en la seva vesant competitiva, que en l’actualitat ho avarca quasi tot, és molt exigent i crea un fort grau d’addició entre els guanyadors. Els que no tenim gaires capacitats, o aprenem a competir contra nosaltres mateixos, aprenent dels errors i aconseguint prosperar poc a poc, o no tenim més remei que deixar-ho. Això, en nens i nenes de 8, 10, 12 anys, és molt difícil d’assimilar. Els monitors haurien d’intentar que els nens, després d’una derrota, valoressin més si han jugat bé o malament, que si han guanyat o perdut. Però, això es molt difícil d’aplicar quan la valoració que fem dels monitors, clubs o empreses especialitzades, és exclusivament pels resultats competitius dels nens.
Referent al comentari sobre la Federació, estic d’acord amb tu que l’èxit és responsabilitat de més gent. Però, és curiós que quan fan una cosa malament, la responsabilitat sempre sigui exclusivament d’ells i quan fan una cosa ben feta la responsabilitat és compartida. Tindríem que ser més equànimes en aquests tipus de valoracions. No creus?
Salutacions,
Bé, si tenim en compte que els monitors solen ser professionals lógicament es desentendran dels mals resultats i voldran compartir els mèrits dels seus jugadors més competitius.
Fins i tot els clubs, quan pengen fotos de nens al seu club o escriuen la seva història, destaquen els títols i no si jugaven bé o no.
Els resultats són la base. Malauradament.
Publica un comentari a l'entrada