"Escacs sub"

Llegint l'últim editorial que Ajedreznd a tret parlant de llicències, he observat que després ha passat a parlar de llicències de jugadors sub 14 i de diners.

Interessant, últimament els diners es tenen que treure de les butxaques de la gent de a peu, ja que flaquegen les subvencions. Res de nou, comença a ser una constant a tots els sectors de la nostra vida.

També m'ha cridat l'atenció la qüestió dels escacs base, bé, el que abans anomenàvem d'aquesta manera, ara es denomina "escacs sub"; sub-20, sub-18, sub-16, sub-14, sub-12, sub-10 i sub-8. Quina barbaritat! De veritat calien tantes categories?

No vull obrir un debat sobre aquesta qüestió, perquè per una part no entenc gaire d'aquest tema, també sóc conscient que hi ha persones que si que entenen que poden sentir-se ofeses amb la meva ignorància i també que hi ha persones que viuen d'això (bé, ho deixarem en que forma una part de la seva forma de viure) i tampoc vull crear susceptibilitats.

El que si que és cert, és que els escacs per a nens i nenes (com a tantes i tantes disciplines esportives) ha generat una línea de negoci. Escoles d'escacs, monitors, clubs, en molts casos ja no ho fan gratuïtament. Seria injust no dir que encara hi ha clubs que ho fan gratuïtament però cada vegada són menys i tenen poca incidència a dins de les escoles.

Bé, voldria quantificar aquests "escacs sub" a Catalunya. Segons els llistats d'Elo de la Federació Catalana d'Escacs em surten les següents dades:

Sub 20, 158 persones. A destacar els Mestres Internacionals Alvar Alonso i Cristian Cruz.

Podeu consultar aquest llistat clicant el següent enllaç.



Sub 18, 191 persones. Aquí trobem un Gran Mestre, Alexander Ipatov, però aquest no és de la nostra "pedrera".

Podeu consultar aquest llistat clicant el següent enllaç.


Sub 16, 306 persones. En aquests grup, destaca el Mestre FIDE, Marc Sánchez.

Podeu consultar aquest llistat clicant el següent enllaç



Sub 14, 345 persones. En aquest grup podríem destacar a Martín Forsberg com ja un molt fort jugador, però aquesta categoria està plena de nens i nenes a punt d'esclatar i en poc temps veurem alguns d'ells amb una categoria impressionant.

Podeu consultar aquest llistat clicant el següent enllaç



A partir d'aquesta categoria no vull esmentar a cap nen o nena en especial, ja que a aquestes edats encara tenen molt per aprendre, però és obvi que tots els que estan a la part alta dels llistats tenen un futur esplendorós.

Sub 12, 522 persones.

Podeu consultar aquest llistat clicant el següent enllaç

Sub 10, 686 persones.

Podeu consultar aquest llistat clicant el següent enllaç

Sub 8, 309 persones.

Podeu consultar aquest llistat clicant el següent enllaç


Total, 2517 jugadors i jugadores, nens i nenes. Francament està molt bé, segurament per sobre de la quantitat total de llicències de moltes autonomies. Vist aquests números, cal felicitar a la Federació Catalana d'Escacs, els clubs que treballen aquest temes i també a tantes i tantes persones, que des de monitors a pares, són els "culpables" d'aquest èxit.

Potser, per trobar un però, trobo excessiva la part competitiva, això està molt bé pels més ben dotats, però potser caldria trobar una altra faceta (difícil de trobar) que inculqués l'amor pels escacs als nens i nenes amb pitjors capacitats. Això permetria que després de sub 12 no tinguéssim la davallada de fitxes que indiquen els números de llicencies.

Salut i escacs,

Un bon descobriment

Com ja he comentat en alguna ocasió, l'any 2003, després d'un per equips desastrós vaig tenir que deixar els escacs per una llarga i penosa infermetat. L'any 2007, superat el tràngol, vaig tornar a jugar i precisament el meu primer torneig va ser el per equips. Abans de començar la primera partida, us mentiria si digués que no tenia un cert neguit en el sentit que el meu nivell hagués experimentat una forta davallada. Aquella partida la vaig perdre, però més pel nou sistema de temps (per mi el sistema actual de ritme de control de temps era nou, ja que es va implantar després del 2003) que per joc. El campionat no va estar malament amb uns resultats de +4 =2 -3, però no em sentia còmode amb el meu repertori d'obertures. Repertori d'obertures, per altra part, que era el mateix que portava jugant anys i anys.

Aprofitant que després de la infermetat tenia més temps que abans per dedicar-hi als escacs, em vaig plantejar jugar coses que no havia jugat mai. Obertures que sempre m'havien semblat avorrides, posicions que no m'agradaven ni amb blanques ni amb negres i plantejaments que mai em podia haver imaginat, poc a poc van entrar al meu repertori.

Al principi em va costar adaptar-me al nou repertori i en algunes partides vaig patir de valent, però poc a poc els resultats van ser més que satisfactoris. També he de dir que les noves obertures un cop enteses les seves peculiaritats m'han fet gaudir jugant molt bones posicions. Com a exemple més característic voldria mencionar la defensa Caro-Kann, la Caro-Kann és una obertura meravellosa, però requereix, sense discussions, que t'adaptis a ella i no permet que sigui a l'inrevés. La Caro-Kann, és una obertura per jugadors amb paciència, disposats a jugar llargs finals si cal, però també, si el blanc ho vol, permet posicions agudes i amb resolucions tàctiques.

En fi, aquesta forma de canviar dràsticament el meu format de joc m'ha permès poder assimilar molt millor certes posicions que abans se'm feien molt antipàtiques. També m'he adonat que en certes posicions, d'aquestes que el contrincant de torn s'ha escapat del llibre jugant "coses rares", a vegades es donen certes transposicions que porten a altre obertura, però resulta que no ho sabem perquè no coneixem l'obertura en que ens trobem. Us posaré un exemple, després de:

1.d4-d5 2.Cf3-Cf6 3.Af4-g6 4.e3-Ag7 5.Ad3-c5 6.c3-cxd4 7.exd4-o-o 8.o-o-Cc6


Aquesta posició la vaig jugar varies vegades sense saber que estava en una de les possibles alternatives de la variant del canvi de la Caro-Kann que s'arriba després de:

1.e4-c6 2.d4-d5 3.exd5-cxd5 4.Ad3-Cc6 5.c3-Cf6 6.Af4-g6 7.Cf3-Ag7 8.o-o-o-o

En canvi, l'última partida que vaig arribar a aquesta posició des de la primera seqüència de jugades, si que sabia el que estava jugant i vaig treure prou profit. Curiosament després de la partida el meu contrincant es va quedar molt sorprès quan li vaig dir que havíem jugat una Caro-Kann.

Bé, us recomano que canvieu de repertori tan com sigueu capaços, perquè, apart de posar més difícil la preparació dels vostres contrincants, és una bona manera d'ampliar perspectives i d'entendre millor les variades posicions que ens podem trobar.

Salut i escacs,

Mijail Botvinnik, el millor?

Si parlem de Botvinnik, estem parlant d’un dels millors jugadors de tots els temps, també podem dir que va ser un dels jugadors que més va aportar a la teoria del nostre joc ciència, tampoc és discutible que la seva escola va ser una de les millors de la Unió Soviètica de la qual van sortir grans campions. Si això és així, per què aquest grandíssim protagonista de la història dels escacs està tan poc considerat fora dels països abans denominats com de l’est?

Si voleu accedir a una biografia de Botvinnik podeu clicar aquest enllaç.

Potser duran molt de temps va ser el “dolent de la pel•lícula” ja que des d’occident se l’identificava com a màxim representant del bloc soviètic i ell sempre es va identificar amb aquella ideologia.

Però deixant apart la vessant política i centrant-nos exclusivament en el seu tarannà escaquístic, va ser la figura de Botvinnik realment tan important en el desenvolupament dels escacs?

Voldria passar la paraula a dues persones tant qualificades com són el GM romanès Mihail Marin i el que per a molts a estat el millor jugadors de tots els temps Gary Kasparov.

En primer lloc us passo un fragment del que escriu Marín, al respecte de Botvinnik , al seu meravellós llibre “Aprenda de las leyendas”:

Al llarg de la història dels escacs, és difícil trobar un nom quina autoritat pugui comparar-se amb la de Mikhail Moiseyevich Botvinnik.
El fet que, exceptuant dues pauses curtes, va aconseguir mantenir el títol de Campió del món durant quinze anys és només una part de la qüestió, podríem dir que és només la seva manifestació externa. Les qualitats que van fer a Botvinnik únic al món dels escacs van ser la seva habilitat per a una comprensió profunda de les posicions, la seva capacitat analítica colossal, i el seu art en expressar l'essència de qüestions complicades en poques i simples paraules. Mai abans o després d'ell, un altre jugador va aconseguir tal altura intel•lectual.
Encara que va pertànyer a una altra època, molts dels seus comentaris i valoracions segueixen sent esmentats en llibres contemporanis, articles i revistes. Crec que no exagero afirmant que en els països ex comunistes el seu gran treball analític està considerat com una mena de Bíblia dels escacs.
He de confessar que jo tampoc vaig poder fugir d'aquesta tendència, però durant molt de temps aquesta sensació es manifestava a un nivell esnob: de manera similar a algú que "creu" en la Bíblia sense haver llegit més que unes poques línies durant una tarda plujosa.
En algun lloc profund, una ombra de dubte va fer sentir la seva presència. Al cap i a la fi, ¿quin valor actual poden tenir les anàlisis o afirmacions escrites en un temps en què els ordinadors personals i el mòduls d'anàlisi només existien en els somnis d'uns pocs visionaris?
Fa algun temps, vaig tenir l'ocasió d'analitzar una posició d'obertura força interessant. Després de diversos dies de dur treball, ajudat de tant en tant per l'ordinador, vaig aconseguir treure unes conclusions i podia estar bastant segur que eren correctes.
De totes maneres, em vaig quedar intrigat pel fet de trobar en la base de partides una referència a unes anàlisis de Botvinnik. Un cop acabat el meu treball, vaig obrir el volum corresponent i. .. ¡no puc descriure la meva sorpresa!
En només unes poques línies, amb un mínim de variants, Botvinnik va explicar molt clarament l'essència de la posició; imaginin quan temps hauria estalviat si hagués començat el meu treball analític mirant al lloc correcte ... Igual que un tal Tomàs de temps antics : un cop ho vaig veure, m'ho vaig creure. A partir d'aquest moment vaig començar a tenir fe infinita en la majoria de coses que va escriure Botvinnik.

Paraules contundents, les d'aquest fort jugador.



Kasparov, per la seva part al volum 2 del seu fantàstic treball “Mis geniales predecesores” al capítol en que parla de Botvitnnik, va escriure el següent comentari:

Mikhaïl Moiseevich Botvinnik (17.8.1911-5.5.1995) va ser, sens dubte, un dels més grans campions, un genuí innovador que va dominar una era dels escacs. El seu estil estava marcat per una profunda estratègia, basada en una seriosa preparació psicològica i d'obertures, excel•lent tècnica i decisions posicionals i combinatives perfectament sincronitzades. Encara que, com Euwe tenia una altra especialització professional - era enginyer electrònic, posteriorment doctor en ciències - va ser als escacs als quals va consagrar la major part dels seus esforços professionals. L'enfocament científic de Botvinnik li va permetre crear un sistema de preparació competitiva sense precedents, que incloïa la investigació fonamental d'obertures, l'estudi sistemàtic de l'estil dels seus oponents i un rigorós anàlisi de les seves pròpies partides, amb l'obligatòria publicació, per tal que poguessin ser criticades per altres jugadors.
Botvinnik va alliberar els escacs del seu halo de misteri, comparant constantment amb les situacions de la vida quotidiana. Considerava els escacs com el típic problema inexacte, similar als que la gent ha de resoldre en la seva vida diària, dient: "Per resoldre tasques inexactes és molt important limitar l'escala del problema, per tal de evitar empantanar-se, i només així hi ha una possibilitat de resoldre-ho amb major exactitud. Seria erroni pensar que els escacs no reflecteixen la realitat objectiva. Reflecteix el que una persona pensa ".
Aquesta és la concepció que Botvinnik tenia dels escacs, i també de la vida: reduir el problema a dimensions operatives. Recordo que, a mitjans dels setanta, em prevenia contra el perill d'extraviar-me en les complexitats, dient-me: "Mai seràs un Alekhine si deixes que les variants et controlin, i no a l'inrevés". Això em va preocupar llavors, però el savi Botvinnik tenia, és clar, raó.
En els seus últims anys es pronunciava en contra dels escacs ràpids i tractava de crear un poderós programa de joc per a ordinador. "Així els grans mestres es veuran obligats a competir amb els seus oponents més significats - els ordinadors - i tornar al joc seriós. Òbviament, això és el que permet concebre esperances per a la sort dels escacs".
Està considerat, amb justícia, com el patriarca de l'Escola Soviètica d'escacs, aquest fenomen, encara poc estudiat, del segle XX. No puc sinó coincidir amb les paraules de Petrosian, pronunciades en la cerimònia de clausura del seu matx de 1963: "Tots nosaltres ens considerem deixebles de Botvinnik, i les generacions futures seguiran aprenent de les seves partides".



Si fem cas d’aquests punts de vista (podríem afegir molts més en aquest sentit) i tenint en compte tot el que ens diu la seva biografia, sumant totes les seves diferents aportacions als escacs en les seves diferents vessants, tant com a jugador d’elit, com a teòric i com pedagog, jo crec que la figura de Botvinnik , dins del món dels escacs fins a dia d’avui, es pot considerar com a insuperable.

Salut i escacs,

Un fet insòlit

Com ja sabeu els que seguiu aquest bloc, de tant en tant em dona per parlar de temps passats del Club d'Escacs Congrés. En realitat això forma part de la història dels escacs catalans, una part molt petita d'aquesta història, però important pels que ens importa aquest club.

En aquests moments en què el Congrés té una greu crisi social, és bo recordar altres temps en els quals ens sobraven els joves talents. Us vull parlar del Campionat per equips de la temporada 1976/77. Feia poc que els més talentosos jugadors del club ens havien deixat, l'Àngel Martín, el Jordi Ayza i el Victor Vehí, havien fitxat pel Vúlca. Aquest club va esdevenir durant molts anys com imbatible a Catalunya.

Que a un club modest, com sempre a estat el Congrés, li treguin els seus tres millors jugadors, doncs normalment és un desastre. Però el Congrés va aguantar, afortunadament l'any següent va fitxar per nosaltres el Màxim Borrell, molt bon jugador i millor mestre, i pocs anys després va tornar el Fermín Tejero, després d'uns anys a l'equip de la SEAT.

El campionat de Catalunya per equips a la màxima categoria, que en aquells temps es denominava Primera Divisió, la jugaven 14 equips a tretze rondes. Precisament aquell any va ser l'últim, ja que l'any següent va passar a jugar-se amb 12 equips, això va representar que aquell any van baixar 4 equips. Va ser un campionat dramàtic a la part baixa de la classificació.

Però us direu que té d'insòlit tot això. Bé, el que va ser un fet realment insòlit (no sé si cap altre club ho ha aconseguit mai, sense fusions eh!) és que aquella temporada el Club d'Escacs Congrés va comptar amb un equips a la màxima categoria i dos a la categoria immediata, que es denominava Segona Divisió Regional.

Com va ser possible aquest fet? En aquells moments el nostre club comptava amb una gran quantitat de joves amb molt bones qualitats i talent. Uns aviat van arribar al primer equip, altres van triomfar en altres equips i altres van deixar els escacs. Però en aquell moment, tots plegats, van aconseguir un fet insòlit i difícilment repetible als escacs catalans.

Us passo les cròniques i classificacions que van sortir al Bulletí 5 de la Federació Catalana d'Escacs, a on es pot llegir i constatar aquest fet. Podeu clicar a la imatge per fer-la més gran (fins a dues vegades).







La història, història és, però m'agrada recordar quan érem un club amb molt futur.

Salut i escacs,

Cara i creu

Ja estem a juny i la Federació Catalana d'Escacs ha publicat puntualment la segona llista d'Elo de l'any, de les tres que toquen. Aquest tema és doblement gratificant, per una part la puntualitat i per una altra el sistema de poder controlar els Elos amb antelació, que permet que un cop es publiquen com definitius hagin molt poques reclamacions. Francament el tema de les llistes d'avaluació de l'Elo català, s'ha anat polint any rere any i en aquest moments crec que estem en una situació d'excel•lència. Desgraciadament a les coses ben fetes ens acostumem ràpidament i sovint les veiem com normals i no les valorem com cal.

Podeu consultar la llista d'Elo del Club d'Escacs Congrés, clicant aquest enllaç.

Si voleu consultar la llista d'Elo del Club d'Escacs Congrés que el Josep Sadurní té penjada al seu web, cliqueu aquí.

L'altre cara de la moneda, està sent últimament el nostre Butlletí d'Escacs, la revista oficial de la Federació Catalana d'Escacs. El butlletí d'Escacs cada cop surt amb més retard, l'últim número que ha sortit va ser el de desembre de 2010 i va sortir ben entrat el 2011, per la seva part el primer número del 2011 encara no ha sortit. No sé quins problemes té la Federació perquè passi això, com no puc creure que sigui per desídia, potser tenint en compte en els moments que ens trobem de retallades generalitzades, la Federació Catalana d'Escacs tingui també problemes per aconseguir les subvencions que tenia fins fa poc i que es vegi en la necessitat de prioritzar temes de la seva competència, però si aquest fos el cas, el que no pot ser és que el butlletí no surti puntual sense cap explicació. Aquest tema és suficientment important perquè s'obri un debat. Jo seria partidari, si és necessari, de reduir la qualitat de presentació, però mantenint la qualitat de continguts. Seria un desastre que la revista que ha mantingut la nostra història durant tants anys i a més amb l' idioma del nostre país, pogués desaparèixer per problemes econòmics. Si, ja sé que potser sóc una mica alarmista, però en aquest temps que es retalla en sanitat, educació, cultura i tantes altres coses fonamentals... doncs això.

Salut i escacs,