diumenge, 30 de maig de 2010

Orgull i enyorança



El mes d'agost de l'any passat vaig fer un article sobre la història del Club d'Escacs Congrés a on parlava de diferents jugadors i jugadores que en alguna ocasió van jugar al nostre club. En aquell article parlava de tots els jugadors i jugadores, que per a mi, havien jugat un paper important a la seva història.

Avui us vull parlar dels jugadors i jugadores que en algun moment han defensat el Congrés i han assolit fites importants com és haver quedat campions de Catalunya. Ja en aquell article us parlava d'ells, però ara us poso unes fotos d'aquells temps.

El jugador més fort que ha jugat al Congrés ha estat l'Ángel Martín. Mestre Internacional, Campió de Catalunya Juvenil (1971), Campió d'Espanya Juvenil (1972), sis vegades Campió de Catalunya (1974, 1979, 1980, 1984, 1997 i 2000) i quatre vegades Campió d'Espanya (1976, 1984, 1986 i 2000). El seu currículum ho diu tot, un dels millors jugadors d'Espanya durant molt temps.



La Teresa Canela va començar a jugar als escacs al nostre club i els seus primers èxits els va aconseguir sent jugadora del Congrés. Mestra Internacional Femenina. Set vegades campiona femenina de Catalunya. Ha participat amb l'equip espanyol a les Olimpiades de Sàlonica (1984 i 1988) Dubai (1986) i Novi Sad (1990).



El Jordi Ayza va arribar al Congrés juntament amb l'Ángel Martín i va marxar amb ell. Mestre FIDE. Dues vegades Campió de Catalunya (1977 i 1978).



Parlar d'en Víctor Vehí, és parlar d'una persona molt especial dins de la història del Club d'Escacs Congrés. Amb deu anys ja jugava força bé, era un nen agradable i dinàmic amb una gran capacitat pels escacs i moltes ganes d'aprendre. Quan va arribar l'Ángel Martín li va donar classes particulars i el seu joc va progresar enormement. Quan l'Ángel va marxar, el Víctor se'n va anar amb ell. Llei de vida, els clubs modestos no podem lluitar contra els "cants de sirena" que els arriben als jugadors joves. El Víctor és Mestre Internacional. Dues vegades campió de Catalunya Juvenil (1976 i 1977) i dues vegades campió de Catalunya absolut (1993 i 1998).



La Conxita Canela va quedar dues vegades campiona de Catalunya femenina. En realitat la Conxita va tenir la "desgracia" de coincidir amb la seva germana Teresa en la majoria dels Campionats de Catalunya Femenins. Quan la Teresa quedava primera, la Conxita era la subcampiona. Durant molt de temps, les germanes Canela va dominar els escacs femenins catalans.



L'Antonio Torrecillas és també un "producte" sortit del Congrés. Mestre Internacional. Campió de Catalunya l'any 1994. L'Antonio, degut al seu caracter cordial i generós, va deixar molts amics al nostre club, en realitat i a pesar de què ens va deixar fa molts anys, el seguim considerant un dels nostres. Estem molt orgullosos de tu Antonio.



El José Manuel Gil va ser un dels més forts jugadors de Catalunya. Des de fa uns anys que no juga, masses potser. El vaig conèixer l'any 1979, jugava al Foment Martinenc i era de segona categoria (avui seria un Elo Català entre 1800 i 1900). Ens vam fer amics i em va explicar que al Foment no es sentia valorat (no sé si aquesta percepció era real del tot, però si que em consta que en aquells temps al Foment cosideraven que altres jugadors joves tenien més futur que ell). Vaig parlar amb els dirigents del Congrés i "dit i fet" va fixar per nosaltres i vam intentar que estigués satisfet. Va coincidir amb l'Antonio Torrecillas, van evolucionar junts d'una manera impressionant i quan ja eren uns grans jugadors, van a tornar a entrar per la porta del Congrés els "cants de sirena" i van marxar junts.
El José Manuel és Mestre FIDE. Campió de Catalunya Juvenil (1982), Campió d'Espanya Juvenil (1983) i Campió de Catalunya absolut (1986).



El Màxim Borrel va ser un molt bon jugador d'escacs. Mestre Català, va ser Campió de Catalunya l'any 1971. El Màxim té dues carreres universitaries, professor universitari i gran pedagog (amb qualsevol conversa amb ell s'aprenien coses). Els escacs sempre havien estat per ell un segon plat, però no obstant això, era un autèntic entes dels diferents temes que envolten el nostre joc. Va escriure diferents llibres i òbviament d'escacs també, molt bons per a aquells temps. Va ser ell el principal "culpable" en l'operació Gil, ja que em va comentar que aquell "nano" tenia un potencial increïble. Vaig tenir una molt bona amistat amb ell i a pesar que fa molts anys que no tenim cap relació el segueixo considerant com a un gran amic.



En Fermín Tejero és l'únic que segueix jugant amb nosaltres i francament ho fa força bé, puntua amb contundència al Campionat de Catalunya per Equips. El Fermí és el jugador del Congrés amb majúscules, és el jugador que més partides ha jugat al primer equip del Congrés i també el que ha defensat més vegades el primer taulell. Mestre Català. Campió d'Espanya Escolar a l'any 1961, subcampió de Catalunya absolut la temporada 1963/64 quan encara era juvenil i campió de Catalunya l'any 1976.



Per què orgull i enyorança? És un orgull que aquests jugadors i molts altres hagin jugat al Club d'Escacs Congrés i enyorança de quan érem un club atractiu que feia que molts jugadors de tots els nivells volguessin jugar amb nosaltres.

Salut i escacs,

10 comentaris:

Ramon ha dit...

Si permeteu una crítica d'un nouvingut jo crec que el Club Congrés hauria de fer un esforç per reinventar-se si vol resultar atractiu per nous jugadors i sobreviure a les baixes generacionals.

Per començar l'horari d'apertura és molt reduït. Dilluns, dimecres i divendres per la tarda no faciliten l'assistència de gent que faci altres activitats com acostumen a fer els nens. A més a més, comptat en dedicació persones·hores jo diria que els escacs són el segon o tercer esport practicat al club per darrera del futbolí i el pòquer.

Per altra banda la participació activa de socis és MOOOLT reduïda, per no dir inexistent. Apart dels quatre gats que hi acostumen a ser, quanta gent del primer o del segon equip passa alguna vegada pel club si no és el dia de la competició?

A on vull arribar és a que el problema actual del club (no parlo de temps passats) no són els suposats "cants de sirena", sinó que el Congrés ha esdevingut un club per gent adulta que vol un equip per participar al "per equips" i res mes. En el meu cas jo tinc un fill al Congrés i una filla al Peona i Peo i et diré que aquest any ell ha progressat molt menys que ella sense haver cap diferència en la seva capacitat. Tampoc no ha pogut participar en cap competició per equips de la seva edat per falta de quorum, cosa que també ha passat a altres jugadors del club. Per no poder, ni tan sols s'han pogut juntar 4 jugadors sub-16 per participar encara que fós en aquesta categoria.

Espero que no us ho prengueu malament.

Salutacions cordials

Jordi Sabater ha dit...

Moltes felicitats per l'article, es molt bó desde el punt de vista històric i maco desde el sentimental. Endavant temps bons poden tornar a reviure's!!!!

Roger ha dit...

Hola Ramon,

T'agraeixo que hagis decidit entrar al meu bloc. Normalment la gent del Congrés participa poc en aquest bloc, és curiós que persones d'altres clubs participin més, quan jo en general parlo més del Congrés que d'altres temes.

Per descomptat que les teves paraules no em molesten en absolut, tot el contrari, tota critica constructiva ens té que fer reflexionar i això sempre és positiu

Estic d'acord amb tu de què el Congrés hauria de reinventar-se, però de quina manera? Al meu parer, aquest club fa temps que pateix una crisi social i d'objectius ( no esportiva, ja que al per equips la gent sol respondre i els resultats són acceptables), però molta gent del nostre club no acaba d'acceptar-ho. No es pot curar un malalt si ell no vol.

No obstant això, no seria just culpar a les persones que porten el club. Crec que ho fan amb bona fe, mota dedicació i poca col•laboració per part dels altres socis (jo el primer).

Tampoc crec que es pugui solucionar gaire amb un canvi de junta, si prèviament no fem un debat important amb el màxim de participació, de model i objectius de club.

Amb respecte a la teva critica a la no aparició dels jugadors del primer equip pel Club, fora del per equips, crec que estàs equivocat degut a què et falten elements en aquest debat. Per a mi, crec que té molt de mèrit que jugadors que viuen en altres districtes de Barcelona o inclús en altres ciutats, que alguns d'ells tenen professions o negocis als quals necessiten dedicar-hi força temps, podent fixar per clubs més propers als seus domicilis, decideixin seguir jugant al Congrés.

Tampoc estic d'acord amb tu que facis la teva intervenció en plural. Compta que aquest bloc és meu i no representa a ningú més. Aquest bloc no representa al Club d'Escacs Congrés.

Entenc perfectament que estiguis molest amb el que expressaves del teu fill, crec que té un molt bon potencial i el club es tindria que esforçar amb el seu aprenentatge i progressió. Però la progressió no s'expressa exclusivament en resultats immediats, un bon professor a d'ensenyar el fonamental perquè el nen progressi adequadament, a vegades per voler córrer massa es perden possibles grans jugadors.

Si creus que seria interessant que parléssim d'aquests temes o/i vols que parlem de la progressió del teu fill, podem quedar un dia que ens vagi bé als dos i ho parlem.

Roger ha dit...

Hola Jordi,

Tu, tan amable com sempre, t'agraeixo el comentari. El Joan i tu doneu vida a aquest bloc. Moltes gràcies als dos.

Catulo ha dit...

Roger, el blog ja tira tot sol, no calen les nostres aportacions per fer-lo més interessant. L'article és molt interessant fins i tot pels que no coneixem gaire el Congrés pq parleu de jugadors coneguts de sobres a Catalunya.
Pel que fa al tema que tracta el Ramon, suposo que cal conéixer molt bé el club per esbrinar les causes de que ara no visqui una època daurada -si això és realment així, que no m'atreveixo a dir-ho-. Afortunadament, el Sant Martí sol estar bé en quant a massa social però clar, no sempre surten campions. El Colón, club on tb he militat, tampoc obre gaire sovint però té uns equips i cantera competitius. El tema dels escacs escolars és tot un món apart i requereix que hi hagi uno o dues persones mínim amb dedicació i paciència pq això en requereix molta. Es veure com passen molts nens per la casa en forma de classes i només alguns arriben a ser jugadors significatius per a l'entitat. La familia, el futbol o els propis nens amb el seu desinterés solen ser els que van mermant aquests potencials cracks.

Ramon ha dit...

Hola Roger

Suposo que no me he explicat bé perquè no era la meva intenció criticar a ningú i menys a la gent de la junta o a qui dedica el seu temps a fer classes al Congrés ja que pel que sé ho fan desinteressadament i és molt d'agrair.

Per altra banda tampoc volia donar a entendre que el club havia de fer o preocupar-se d'aixó o d'alló ja que entenc que aquesta és la meva feina com a pare i no la del club.

El que volia transmetre és que el Congrés és el club que és i no hi ha res a criticar perquè així és com el volen els seus socis, però aquesta manera de ser el fa incompatible amb una escola d'escacs ja que no es dones les condicions (al menys de moment) per que aquesta es desenvolupi.

De veritat que m'alegro de haver compartit aquest any amb vosaltres i si ens convideu vindrem sempre que poguem a participar a les Ràpides de Nadal i altres aconteixementes que organitzeu per que ens recordeu que al Congrés no només hi ha bona gent sinó també molt bons jugadors.

Roger ha dit...

Gràcies Ramon per les teves paraules. En realitat en cap moment he pensat que volies criticar a la junta del club, el que he volgut fer és matissar les meves paraules no les teves. Estic d'acord amb tu de que el nostre club no està preparat actualment per ser una escola d'escacs, fa temps que ho penso. Us desitjo molta sort, tant al Xavier com a tu.

Roger ha dit...

Hola Joan,

Te'ns molta raó, als escacs escolars fa falta molta gent i dedicació, tant donant classes com portant els nens i nenes als campionats escolars. I després, no sempre es veu un resultat tangible.

Però jo crec que és important intentar-ho

Antonio T. ha dit...

Hace más de 30 años la realidad era muy diferente de la actual: No existía la posibilidad de jugar a través de internet, no había máquinas de ajedrez (ni ordenadores) y el número de torneos open era casi cero. El que quería jugar algo más que los campeonatos catalanes individuales y por equipos debía acudir al club.
En esas condiciones la vida social era fundamental y de aquella época recuerdo que las tardes-noches de los viernes y los sábados el club se llenaba con sociales individuales, sociales de rápidas, sociales por equipos, torneos de simultáneas, concursos de partidas comentadas, clases y hasta un social juvenil.
Quisiera destacar éste último, no creo que haya habido muchos clubs en Catalunya que hayan podido organizar un torneo con tanta calidad y cantidad de jóvenes como el que ganó brillantemente J.L. Saperas a finales de 1979. Creo que es un motivo de orgullo que forma parte importante de la historia del club.
Eso sí, hoy en día la situación es muy diferente pero lo es en todos los clubs.

Roger ha dit...

Hola Antonio,

Totalmente de acuerdo contigo, estupendo diagnostico. Pero, los clubs no pueden seguir pensando que lo que valía hace años debe seguir valiendo. Debemos adaptarnos a este tiempo, reinventar el club y hacer cosas mas atractivas para los jugadores actuales. Hoy en día cualquier asociación que quiera tener éxito debe tener una página web atractiva, un club de ajedrez obviamente también, si tienes una pagina web, bien llevada, donde tus socios pueden encontrar todo lo referente al club, aunque hagas pocas actividades, es probable que cuando las hagas participe mucha mas gente. Además consigues la satisfacción de los que no suelen venir a menudo pero quieren estar informados.
Este es un pequeño ejemplo de cosas que se pueden hacer para ponerse al día, hay muchas más. Pero si se piensa en clave de tiempos pasados y que la culpa siempre es de los demás, la solución se torna realmente difícil.

Saludos,