divendres, 24 d’abril de 2020

Tancat a casa (6)


Sisena setmana de confinament. Això segueix fent-se llarg, sembla que la situació va progressant, però poc a poc, molt més lentament del que ens agradaria. Ara, en els últims dies sembla que la gran polèmica ha estat si es té que deixar sortir els nens al carrer. Els pedagogs (alguns) s'han manifestat públicament dient que estar tants dies confinats no és bo pels nens (em perdonareu, però crec que no fa falta ser pedagog per arribar a aquesta conclusió) i aquestes conclusions han estat aprofitades per certs polítics per intentar posar-se a l'opinió pública del seu costat pressionant per a què aquesta situació (que els nens puguin sortir al carrer) es faci ràpidament. Però, es clar, també trobem els experts amb la qüestió de la pandèmia, que opinen que això podria ser molt perillós. Fa poques hores, el govern (que també són polítics) a cedit, i plantejà la possibilitat de que els nens puguin sortir de casa, però amb unes condicions. Bé, penso que pels nens (i els pares també) que puguin sortir amb unes garanties de seguretat està bé; el que no tinc tan clar és si ara era el moment o si pel contrari era més segur esperar una mica més. Tinc molt clar que, afortunadament, la immensa majoria de la població a tingut una actitud excel·lent en aquestes setmanes que portem de confinament. Però, malauradament han hagut excepcions de persones poc solidaries, amb actituds perilloses pels demés. Esperem que aquesta obertura amb els menors, no obri una porta a la picaresca innata en alguns i, sobretot, que aquesta mesura no ens porti enrere en la lluita contra el virus.

Pels que respectem les normes perquè pensem que és la millor i més ràpida manera de sortir d'aquesta crisis, lo millor que podem fer és tenir paciència.


Però no una paciència negativa, sinó una paciència positiva que ens serveixi per poder transitar amb comoditat fins que això s'acabi. Ja sé que això és més fàcil dir-ho que fer-ho, en el meu cas estic prenent més valeriana que mai, perquè hi ha moments que la necessito, però estic convençut que tinc que tenir paciència.

 Imagen: Tagoror.es

Imagen: PsicoActiva.com

Últimament, dedico el temps a llegir, mirar partides de grans campions d'escacs (ben analitzades, això si) i per les tardes maratons de series (he de acceptar que m'he “empassat” algunes series que en condicions normals mai ho hagués fet). Pel que fa als escacs, tal com vaig comentar en un article anterior, vaig estar unes setmanes mirant partides de Krammik i de Geller, però ara m'he passat a les partides de Botvinnik. En aquest sentit us passo una partida entre dos campions mundials, Botvinnik i Fischer, dos grans campions. Aquesta no és una gran partida, en realitat els dos van cometre errors no habituals en ells. Però en canvi, és una partida d'un gran contingut històric; perquè a pesar d'haver coincidit durant molts anys en l'alta competició, Botvinnik i Fischer tan sols es van enfrontar en una partida, aquesta partida, jugada a la Olimpíada de Varna l’any 1962. En aquells moments Botvinnik era el campió del món, Fischer ho va ser deu anys després.



Els comentaris i anàlisis els he tret de diferents llibres i són de Botvinnik, Fischer i Kasparov. Més que els anàlisis, els comentaris em semblen realment interessants, per si mateixos i des d'un punt de vista històric.

En aquesta partida, Fischer va aconseguir superar a Botvinnik i el resultat va ser un avantatge decisiu; però, un "pecat" d'autoconfiança juvenil el va portar a no poder guanyar una partida que tenia a les seves mans. Deu anys després, quan es va coronar com a campió del món, aquests “pecats adolescents” feia temps que havien desaparegut.

Salut i escacs, 

Cap comentari: