Segons la llegenda, Zeus estava enamorat d'Europa i va decidir seduir-la o violar-la, les dues versions gairebé equivalents en la mitologia grega. Es va transformar en un toro blanc i es va barrejar amb els ramats del seu pare.
Mentre Europa i el seu seguici recollien flors prop de la platja, ella va veure al toro i va acariciar els seus costats i, veient que era mans, va acabar per pujar al seu llom. Zeus va aprofitar aquesta oportunitat i va córrer al mar, nedant amb ella a la seva esquena fins l'illa de Creta. Llavors va revelar la seva autèntica identitat i Europa es va convertir en la primera reina de Creta. L'acte amorós va tenir lloc sota un plàtan, arbre que, segons la mitologia, deu a aquest esdeveniment el que les seves fulles siguin perennes.
Zeus li va donar tres regals: Talos, un autòmat de bronze; Laelaps, un gos que mai deixava anar la seva presa, i una javelina que mai errava. Més tard Zeus va recrear la forma del bou blanc en els estels que actualment es coneixen com la constel•lació Taure. Algunes llegendes expliquen que aquest mateix toro va ser amb el qual es va topar Hèrcules (Heracles), i que finalment va engendrar al Minotaure.
Ara, si m'ho permeteu, voldria utilitzar la imaginació per traslladar aquest conte a una versió actual:
La Sra. Merkel (Europa) és raptada pel Déu Mercat (especuladors financers) i seduïda per ell aplica els seus criteris. Altres actors en aquesta moderna versió són: com gos fidel el Sr. Sarkozi (Laelaps, el gos que mai deixava una presa), el FMI (la javelina, en aquest cas sempre encerta a favor dels especuladors) i com actor invitat el Sr. Rajoy (Talos, l'autòmat de bronze, molt fort i fidel, però sense cervell).
El final d'aquest conte no el puc explicar perquè encara no ha acabat, però estareu d'acord amb mi que tots nosaltres som protagonistes i actors secundaris en aquest conte que podem dir que ja és un autèntic drama.
Però, els lectors que amb paciència heu arribat fins aquí us preguntareu per què poso tot això en un bloc d'escacs. I la resposta la trobareu en la noticia que surt al web de la Federació Catalana d'Escacs de què la Generalitat de Catalunya ha reduït en un 26% amb respecte al 2011, la subvenció del 2012. Sembla ser que el nostre esport és el més perjudicat en les retallades a les federacions esportives per part del Govern del nostre País i que això representa un greuge comparatiu greu.
Sobre aquest tema voldria fer dues reflexions:
La primera és la constatació que la reducció de poc més d'una quarta part del que es rebia, és un cop molt dur per a qualsevol organització i més si tenim en compte que els preus i els impostos s'estan enfilant de valent.
L'altra és la sospita de què els nous mandataris de l'esport català, deuen ser d'aquella mena de persones que pensen que els escacs no són un esport, per la qual cosa no se'ls té que subvencionar. Si aquesta sospita fos correcta, podem dir allò de " perill, perill, Houston tenim un problema". Perquè aquesta mena de gent, aprofitant que "el Pisuerga pasa por Valladolid" poden posar en pocs anys a la Federació Catalana d'Escacs, és a dir als escacs catalans, en una molt greu situació econòmica.
No voldria deixar fora del meu conte al Sr. Mas i els seus companys de govern (un govern dels millors se'ns va prometre). Entren de ple en el conte i a més com a fet diferencial. Unes persones que s'omplen la boca constantment sobre el fet diferencial de Catalunya (jo també estic d'acord en que els catalans tenim trets diferencials que ens fan ser una Nació) i que ho demostren aplicant un copagament en la sanitat pública a Catalunya, que ens deixa en una situació de què els catalans tindrem que pagar més que la resta d'Espanya. Si així és com el Sr. Mas entén el fet diferencial, doncs malament anem.
Salut (més que mai) i escacs,
6 comentaris:
Estupendo comentario sobre las penurias que nos estan haciendo pasar.
Roger Salvo,mi email es Kiramalu@gmail.com, enviame las fotos que me hiciste el dia que jugamos con vosotros.Un abrazo muy fuerte de tu amigo.
Carlos Castillo.
He après l'origen del nom Europa, doncs debia estar una mica espès quan a l'institut em llegien en llatí l'Eneida i l'Idiada. Només un viatge a la mitologia grega ens pot fer comprendre un conte actual que per molts de nosaltres encara ens resulta irreal, fictici i d'insomni. Gràcies Roger per compartir la reflexió amb nosaltres. Bona partida!
Hola Carlos,
Muchas gracias por tus palabras, me alegre mucho de verte después de tantos años. En mi dilatada vida de ajedrecista he jugado una barbaridad de por equipos, pero todavía recuerdo de una manera muy especial y con cariño aquel por equipos que compartimos cuando éramos todavía unos críos, creo que fue el año 1972, me corriges si me equivoco. Llegamos a la final de tercera con el Foment Martinenc C, no la pudimos ganar pero hicimos un campeonato estupendo y el compañerismo fue fenomenal.
Lo mejor de este mundo del ajedrez es que las amistades perduran en el tiempo.
Un abrazo,
Damià, ha estat una sorpresa i una alegria trobar aquest comentari teu al meu bloc. També agrair-te les teves amables paraules, sobretot venint d'una persona tan capacitada com ets tu.
Et desitjo molta sort en tots els teus plantejaments de vida.
Salutacions,
Coi, pensava que havies canviat el registre del blog! Bé, deixa'm ironitzar una mica. Si deixem de ser un esport, potser ara ens subvencionaran des de Cultura o Ciència.
No serà que això de pensar (i en escacs es fa) no està de moda i els fa por que pensem?
Hola Joan,
Començava a estar preocupat que no diguessis res en un article com aquest. Tu ja saps quin és el meu registre i francament el que està passant al nostre país és per preocupar a qualsevol persona amb una mica de seny.
El debat de si els escacs són o no són un esport, és molt diferent si es fa entre escaquistes o si es fa des de fora del món dels escacs. Des del món dels escacs és un debat interessant perquè es fa des del coneixement, però quan aquest debat es fa fora del món dels escacs, és un debat fet des de la ignorància i qualsevol debat fet des de la ignorància es un debat estúpid. Desgraciadament, els que tenen la capacitat de decidir (en aquest cas les subvencions a les federacions esportives) es guien més per a plantejaments estúpids (i segurament interessats) que per a plantejaments racionals.
Bé Joan, m'agrada estar en contacte amb tu, a veure si ens veiem més sovint. Si tens previst passar-te pel Sant Martí, m'ho dius i miraré de veure si podem coincidir.
Salutacions,
Publica un comentari a l'entrada